09/01/2016

“Costa deixar de ser mare”

3 min
“Costa deixar de ser mare”

La cançó de les balances explica que si unim esforços qualsevol canvi és possible. Era una cançó que em cantava ma mare i quan vaig enviar el conte a l’editorial només feia mig any que havia mort.

Com te la cantava i com l’has escrit?

Ella la cantava de manera més lúdica, sense la càrrega moral que té i que he posat en el text. Potser més que càrrega moral és una actitud una mica anarco. La cançó ens ensenya a no callar, no resignar-nos. El rei del conte és algú que només valora els objectes i les propietats i que acaba tot sol. Ara quan la canto a les meves filles sento una connexió entre les tres generacions.

A l’hora d’educar, què has fet igual que la teva mare?

Tenir paciència, saber escoltar. Quan era petita hi havia una part més del cor que era la mare i una part més racional que era el pare. Això llavors no ho veia, ho veig ara que no hi és. Em passa una cosa. Amb la filla petita sento una necessitat més forta d’abraçar-la del que vaig sentir amb la gran i crec que en part és perquè em falta ma mare. He sigut mare per segon cop havent deixat de ser filla. I això costa.

Per què?

Ella vivia a València i jo a Mallorca. Estàvem separades però ens telefonàvem contínuament. Hi ha petites coses que només expliques a ta mare. Encara sento sovint la necessitat de trucar-la.

Què t’ha sorprès de ser mare?

Imagino la vida com una suma de microvides i pensava que ser mare seria un aspecte més de la vida. Però no. Ho omple tot. La major part dels pensaments tenen a veure amb elles. Per això crec que la part més difícil de ser mare és deixar de ser-ho.

Explica-m’ho.

Cal saber trobar moments que siguin només per a tu, per cuidar-te a tu mateixa. És necessari però costa molt. Una altra cosa essencial és la capacitat de ser xerpa.

Xerpa?

Una mare està sempre carretejant equipatge: la bossa de la gran, la de la petita, la del menjar, la de la roba, les jaquetes, les joguines, les galetes. Desenvolupes una habilitat que et permet dur sempre tot el que pot fer falta. Quan la nena té set tu ja tens l’ampolla o quan s’embruta tens tovalloletes humides o la samarreta de recanvi.

Què et costa?

Ara la meva filla gran està en l’etapa de les princeses. Sóc totalment anti-Disney, l’estètica del Disney Channel m’horroritza. Però resulta que ella és molt presumida. Amb quatre anys ja hem acordat que es posi el que vulgui i sempre va amb la mateixa faldilla texana. Bé, ara, com que és hivern i fa fred, du la faldilla amb leotards. He anat a festes d’aniversari on s’organitzen passarel·les per fer que les nenes desfilin, com si fossin models.

Què dius?

Em sembla terrible que agafin nenes de quatre anys i les maquillin, els pintin les ungles, les vesteixin i les facin desfilar davant dels pares que els fan fotos. No sé si és una moda però a Mallorca cada cop es fan més aniversaris així. Però ¿què estan ensenyant a aquestes nines? ¿Això és divertit? A més, són festes a les quals no conviden els nens.

Això et preocupa...

És una etapa que passa, però queda l’estereotip de la dona objecte i superficial, que només vol estar guapa. Jo en els contes que explico a vegades faig de princesa, però m’agrada que les meves princeses tinguin el cap gros i no els hi càpiga la corona o que no vulguin caminar amb sabates de taló perquè fan mal als peus. Tinc un conte que es diu Les princeses també es tiren pets i quan l’explico veig les cares de segons quines nenes que realment no ho poden assumir. És un detall significatiu de com encara avui estem educant les nenes.

stats