Família 23/04/2016

Canvi de vida. Retrat sobre la paternitat

El documental 'Equacions paternals', de Daniel Ferrer, mostra com canvien els homes quan són pares

X.t.
4 min
Canvi de vida Retrat sobre la paternitat

Reflexionar sobre la paternitat. Així neix Equacions paternals, el segon i més personal documental de Daniel Ferrer, que reflexiona sobre com li ha canviat la vida tenir una criatura, a ell i a altres pares: “Des de fa uns anys em rondava pel cap la idea de mostrar la transformació que pateixen les persones quan es converteixen en pares o mares. Gent molt propera va patir un canvi molt gran, en alguns casos molt positiu i en d’altres no tant. I de sobte em va tocar a mi, i em va semblar que ho havia de plasmar d’alguna manera, i que fos tan real, propera i natural com fos possible. Per això vam escollir el format de documental”. Un gènere que té per la mà perquè prèviament havia fet La inspiració de Van Gogh, on parla del llegat del pintor postimpressionista al sud de França.

El títol del documental és prou eloqüent i posa en relleu els reptes que es troben els pares en el dia a dia: “La paternitat és com una mena d’equació complexa, plena de dubtes i incògnites, de la qual ens passem la vida buscant solucions. Tot i que al final sempre en trobem una, la qüestió és saber si la que hem escollit és la més adequada”. Aquesta pregunta no és retòrica, sinó una declaració de principis: “El documental no ofereix solucions màgiques, perquè ens interessava reflectir les dificultats que tenim molts pares a l’hora d’afrontar la nostra responsabilitat. L’objectiu és que la gent, a mesura que escolta la narració, creï la seva història i en tregui les seves pròpies conclusions”.

Els números formen part de la criança, però, segons Ferrer, no ho han de condicionar tot, no poden ser determinants: “Se n’han de fer molts, estàs sempre amb la calculadora mirant de quadrar-ho tot, però és evident que l’educació dels nostres fills no pot estar determinada exclusivament per la conjunció d’uns números, ni tampoc per unes normes rígides”. Bàsicament perquè, com remarca l’autor, “la paternitat és una cosa dinàmica i molt personalitzada”: “Cada fill és diferent i si els pares no ens sabem adaptar a les seves veritables necessitats no crec que els estiguem educant correctament”.

Els protagonistes del documental són un grup de pares que expliquen les seves experiències, en les quals molts homes es poden sentir reflectits. És un mirall buscat: “Els actors principals són els pares que surten al documental, però també els que no hi surten i volen participar de la reflexió oberta que proposem”.

FALTA DE CONFIANÇA

FALTA DE CONFIANÇA El protagonisme és una manera de reivindicar la funció, però també les limitacions: “Els homes han jugat un paper molt secundari en la paternitat durant molts segles. Per sort, com diu un dels protagonistes, la societat està canviant i s’està trencant aquesta tendència, però arrosseguem un endarreriment massa considerable respecte a les dones”.

Això explica els dubtes, la falta de seguretat que tenen alguns homes quan han de prendre decisions en la criança dels fills: “Ens hi estem involucrant i hi participem de manera molt més activa, però després de fer-ho sembla que necessitem analitzar-ho i compartir-ho amb els nostres amics com si haguéssim fet una cosa extraordinària. Elles, en canvi, actuen i resolen les situacions de manera natural, ho han fet així sempre”.

De fet, encara que les mares tenen un paper secundari en aquest documental, perquè només apareixen al final, l’admiració i el respecte que els tenen els seus companys es reflecteix en tot moment. Ferrer considera que els pares queden relegats a un segon pla, especialment els primers mesos de la criatura i fins i tot abans: “Els pares hem de crear un vincle amb els nostres fills a partir del seu naixement. Les mares l’estableixen des del minut zero de l’embaràs i de manera molt més intensa. Mai ho podrem viure com elles, però tenim el nostre paper i cal acceptar-ho i saber-ho integrar de manera constructiva”.

Els homes aporten, a parer seu, una particular òptica en la criança amb una visió més racional i analítica que hauria d’aflorar: “Ens falta alliberar-nos i aprendre a fiar-nos més dels nostres instints i sentiments, però tampoc m’atreviria a generalitzar”. Les converses dels quatre protagonistes del documental reflecteixen aquest punt de vista de manera natural, en un guió pautat però no tancat: “Hi havia una intenció clara amb tots els participants de tractar temes concrets com la transformació que han patit, l’educació de les nostres filles o les pors que tenim amb un guió totalment obert a la improvisació”.

Unes converses que serveixen per desmuntar afirmacions que fan alguns pares com ara que els fills no et canvien la vida: “Aquest era el primer que volíem trencar, però també molts d’altres, com ara que als pares ens espanta l’educació dels fills. La primera seqüència és tota una declaració d’intencions, ens carreguem la cigonya perquè no volem basar l’educació en mentides. També hi ha una crítica constant a la societat que sovint no ens permet actuar de manera lliure i tranquil·la”.

Després d’estrenar el documental als Cinemes Texas, ara està disponible online de manera gratuïta i els seus promotors treballen per promoure’l en festivals per donar-li més visibilitat.

stats