Així fa de pare
Francesc Puigpelat

“Cal premiar la responsabilitat”

Francesc Puigpelat és escriptor i pare de l’Elle, de 19 anys, i del Marc i l’Eloi, de 17. Viuen a Sitges. Acaba d’aparèixer una novel·la seva sorprenent, ‘La nena que es va convertir en mòbil’, amb il·lustracions d’Ona Caussa, publicat per La Galera, premi Folch i Torres 2015

“Cal premiar la responsabilitat” / FOTO: MARC MESA Zoom

Acasa dels pares em sentia a Alcatraz. Llavors quan vivies amb els pares no podies fer el que volies i així que podies en marxaves. En canvi, ara veig que els meus fills estan bé en família. Jo no podia tenir la porta de l’habitació tancada. En canvi, a mi mai se m’acudiria obrir la porta quan la tanquen. El fet que ells estiguin bé a casa compensa l’esforç que els he dedicat. Em sento agraït. Hi ha una cosa que també ajuda a la convivència, que són les maquinetes.

Sí? Com?

Fan que l’espai comú sigui un lloc buit de contingut, un lloc neutral on ningú imposa res als altres. Quan era petit no hi havia problema amb la televisió perquè només hi havia un canal. Anys més tard les famílies discutien molt pel comandament. Amb les pantalletes s’ha solucionat el problema perquè a ningú li importa una merda què fan a la tele. Cadascú té la seva pantalleta i es pot compartir un mateix espai. Estem junts quan volem estar-ho i quan no et poses els auriculars i t’aïlles del món sense necessitat de tancar-te a l’habitació.

Què més has observat?

Que tenim molt poca memòria. Ens mirem els fills des de la nostra perspectiva i ens sembla ridícul el que diuen o fan. Esclar que ho són, de bajanades! Però és que nosaltres, a la seva edat, en dèiem d’iguals o de pitjors. No tenim cap dret a criticar-los.

Però bé que els hem d’intentar ajudar, oi?

Veig pares que estan amargats, que treballen en feines que odien i aconsellen als fills que, sobretot, busquin una feina segura. ¿Vols que el teu fill estigui tan amargat com tu? Als pares ens falta autocrítica i molta memòria, però molta. Jo vaig tenir una adolescència totalment caòtica, desastrosa i nefasta. Era un adolescent impresentable. Res a veure amb l’adolescència dels meus fills. Oblidem els joves que vam ser.

Com fas de pare?

Donant llibertat als fills. Confiant en ells. Deixant que siguin responsables. Premiant la seva responsabilitat. No hi ha més. L’univers masculí i el femení són diferents i això es veu en la manera com trien el que volen fer. La meva filla gran va madurar més ràpidament que els seus germans. Passa sempre. Mentre els nens només pensen en el Barça, les noies ja entenen de què va la vida i decideixen encarar-la. A més, amb això dels estudis passa una altra cosa.

Digues.

Quan jo era jove teníem la consciència de ser pobres i sabíem que hauríem de treballar molt per guanyar-nos la vida. Però al mateix temps sabíem que si entràvem a la universitat acabaríem guanyant-nos la vida. Ara això ha canviat. La gent jove està més aviciada, estan acostumats a tenir-ho tot pagat i, d’altra banda, són conscients que per més màsters que acumulin, es poden morir de gana. Ells viuen en un món més competitiu, més agressiu, amb sous de misèria. Això els fa sentir desvalguts.

I què s’hi pot fer?

S’han d’espavilar però no és fàcil perquè el món universitari és un món de funcionaris que no saben explicar què és el món real perquè mai no s’han hagut de buscar la vida. ¿Com pot ser que el meu fill tingui l’assignatura de filosofia com a obligatòria i l’economia com a optativa? No pot ser que un xaval descobreixi als 25 anys que hi ha una cosa que es diu IRPF. Amb joves així és normal tot l’infantilisme de les CUP i Podem, que defensen que tothom té dret a cobrar.

Són idealistes.

Estem en una situació absurda. D’una banda, els fills veuen els pares putejats treballant tant com poden per guanyar-se la vida i, de l’altra, tenen uns professors funcionaris que els parlen de la fraternitat universal. És normal que estiguin confosos.