“Voldria fugir”

Estic cansat, atabalat, però no t’ho canviaria per res. Sóc fill de pares progres i a vegades m’agradaria estirar-me al sofà i passar de tot, però no puc. Ser pare progre és dur. Cal jugar contínuament, explicar contínuament les coses, explicar contes cada nit. És un desgast absolut.

Què t’agrada veure?

Que les meves filles llegeixin com boges, que expliquin històries, cantin, actuïn. També m’agrada que ja sàpiguen que hi ha la mort perquè a la família ha mort gent. Tot em sembla fabulós, però confesso que no hi ha dia que no pensi que fotré el camp.

I què et frena?

El remordiment. No podria fugir. No podria deixar les meves filles. Creia que jo era una bellíssima persona, destinada a tenir molts fills. Però a còpia de topades amb la realitat, aquests ideals m’han anat caient com un castell de cartes. No acabo d’entendre aquesta gent que es passa el dia penjant fotos de la família a Instagram, com si tot fos meravellós. Jo fa més de vuit anys que no dormo una nit sencera. No puc amb la meva ànima. Els fills m’han fet vell.

Però et veig feliç.

Cert. Quan observo companys de generació que no són pares i que triomfen professionalment, que van a tot arreu i estan a l’última, no puc evitar sentir-me una mica superior. Jo he estat capaç de regalar-me dues filles, de deixar de ser el centre de la meva vida, de dissoldre’m. Jo ja ho he fet i ells encara no.

Ets fill de pares separats.

Quan tenia vuit anys em van treure de Barcelona per dur-me a un poble, a Begur. De sobte, la mare va desaparèixer durant sis mesos i va tornar amb un amant amb qui va tenir un altre fill. Tot va ser un embolic enorme. Però quan de gran he anat posant cada peça al seu lloc m’he adonat que tot allò va resultar ser una educació sentimental extraordinària, i que em va permetre tenir una artilleria emocional que d’altres no tenen. Sí que pels nens és dur que els pares se separin, però crec que els fills tampoc no patim tant com sembla. No és tot tan greu.

Aquestes paraules alleujaran a alguns pares.

La meva germana i jo ho passàvem malament quan havíem d’explicar a l’escola que els pares s’havien separat. Però aquesta dificultat es va convertir en el sentiment de ser algú a qui passen coses especials, un elegit. No vull fer veure que va ser una cosa bonica, però sí que em va ajudar a madurar. Avui, quan un amic se separa, sóc dels primers que va a dir-li que plori tant com calgui, però que no passa res, sempre està bé tornar a començar.

No et fa por que la història es repeteixi?

Sí, hi penso sovint. És clar que pot passar. I fa por saber-ho. També et dic que al segle XXI la norma hauria de ser que les parelles se separessin. Hi ha coses que deixen d’existir. Què hem de fer? Fer veure que tot segueix igual?

Els fills trenquen les parelles?

Hi estaria força d’acord, en això. No hem d’amagar-ho, ni dir-ho amb vergonya. Una parella que, de sobte, passa anys sense dormir i discutint per tot, esgotada completament, com no ha de trencar-se?