EVA BACH

Som una família i hem de semblar-ho

Som una família  i hem de semblar-ho Zoom

Quan els fills es van fent grans, les rutines familiars es capgiren, conjugar horaris es fa més difícil i l'organització domèstica pot esdevenir un desori. La pregunta estrella del moment, la que faig més vegades als meus fills darrerament, és si dinaran i soparan a casa. De poesia en té ben poca i haver-la de fer dia sí dia també hi ha estones que es fa pesat, però la convivència la converteix en imprescindible a totes les llars amb fills postadolescents. La resposta no sempre és instantània ni invariable. Una bona amiga, que té els fills més grans que els meus i que és una autèntica marassa, em va recomanar una vegada que les portes de casa meva estiguessin sempre obertes als fills i que quan hi hagués algun canvi sobtat de plans fes cara de "no passa res", encara que m'incomodés una mica.

Paciència i mà esquerra

Li he fet cas i capejo tan bé com puc el dubte existencial diari de quants filets he de comprar o descongelar, la intriga de si faré curt o massa llarg i la sorpresa que no vinguin quan m'havien dit que vindrien o que compareguin, amb algun convidat incorporat, quan m'havien dit que no vindrien.

Sóc conscient que s'ha acabat una etapa i n'ha començat una altra de ben diferent. Valoro molt el meu propi espai personal i respecto profundament que els meus fills també vulguin i necessitin el seu. Convenen dosis altes de comprensió i de paciència. També de mà esquerra per instaurar uns mínims i evitar que la vida familiar quedi reduïda a zero i la llar es converteixi en una mena de fonda, on cadascú entra i surt quan vol. Durant el cap de setmana, hi ha d'haver sempre algun àpat en què coincidim tots i per les vacances alguns dies els passarem junts. No només som una família. També hem de semblar-ho i fer el possible perquè així sigui, que sí que té alguna cosa de poètic.