MARC SERRANO I ÒSSUL

A la facultat amb el meu nadó

Per poder conciliar hi ha nadons que trepitgen les aules abans d’hora

A la facultat amb el meu nadó Per poder conciliar hi ha nadons que trepitgen les aules abans d’hora / FOTO: MARC ROVIRA Zoom

La voràgine laboral dels pares -dels que tenen la gran sort de tenir feina, vaja- els empeny a aparcar la mainada a l’escola bressol o a cals avis fins que, per fi, s’acaben les eternes jornades de treball i els poden recollir i gaudir-ne. La conciliació d’un vessant i l’altre de la vida és, gairebé, una llegenda urbana. Però ¿i quan l’altra activitat principal dels progenitors no és laboral sinó acadèmica? Hi ha casos, malauradament molt aïllats, en què els nadons trepitgen les aules abans d’hora. N’hem trobat un i l’expliquem. Mireia Gordon, una vilanovina de gairebé 29 anys, i el seu company, Joan Pau Ferrando, de gairebé 34, van ser pares a l’octubre de la dolça Júlia, que, des de llavors, ha acompanyat la seva mare a un grapat de classes d’algunes assignatures del quart curs del grau de llengües aplicades de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Per què? Respon la Mireia: “Fa més de cinc anys que estem junts, el Joan Pau i jo, i va arribar un moment que volíem tenir un fill. Primer tens por, perquè la societat t’imposa, o sembla que hagi de ser l’ideal per tenir un fill, que tinguis una feina magnífica, que cobris molts diners... Al principi semblava que era una època dolenta, vam pensar. Però, després de parlar-ho, vam decidir que era el millor moment, perquè jo vull muntar una empresa i, per experiència d’altres amics, sé que és molt dur -sobretot, al principi-; estic estudiant, però estic acabant la carrera i, a més, ja tinc una formació prèvia, i vam decidir-ho, i així ho vam fer”.

¿I quan va tocar anar a classe? “Quan vaig decidir venir presencialment amb la nena va ser després de parlar amb un professor -concretament, el tutor que tenia l’any passat-. Li vaig explicar la meva situació i em va dir que bé, que ja veia que ho tenia bastant clar i, després de fer unes gestions, ho vaig veure factible i ho vaig provar. Això, sí: demanant sempre permís a tots els professors”.

El primer pas

¿Com ha anat aquest segon trimestre? “D’una assignatura he anat amb la nena tant al grup gran com al seminari, i de les altres només als seminaris, que és on realment es fa la pràctica; me n’he saltat la classe magistral, sobretot, perquè sóc de Vilanova i trigo bastant a arribar a casa. Si hi anéssim a la tarda arribaria molt tard a casa. Ho vaig parlar amb els professors i no hi ha hagut cap problema”. ¿I el primer trimestre, el del naixement? “Gairebé presencialitat zero, excepte classes clau. Parlant-ho amb els professors, fins i tot vaig fer una exposició amb la nena penjada”.

El seu principal sentiment és d’agraïment: “M’agradaria aprofitar l’ocasió per agrair a la gran majoria dels professors que hagin sigut tan empàtics. Molt”. Hi inclou la degana, també professora seva. “S’han posat en la meva situació, m’han donat totes les facilitats del món. Alguns amb més reserves que altres; vull dir: a alguns, d’entrada, els ha xocat, però després, sobretot quan han conegut la nena, m’han donat suport. Ara bé, no el 100%, que també ho entenc: cadascú té la seva opinió. Però hi ha un sector del professorat que no només no m’ha deixat anar a classe amb la nena, sinó que no n’és partidari i que no veu bé que hi vagi. Això ho sé”.

¿Calia, realment, fer totes dues coses alhora, Mireia? “Cap dona hauria de veure’s obligada a escollir entre tenir fills i la seva formació o la seva educació. Es pot compatibilitzar. I els companys, 100%, tots, bé”. Nega que cap hagi mostrat cap resistència a compartir classe amb un nadó. “Tothom”. Malgrat la flexibilitat percebuda, constata la realitat: “La filosofia de la Pompeu és la presencialitat i ells m’han deixat no venir a algunes classes”. Ha trobat, en general -amb unanimitat, gairebé-, comprensió en els professors de tots tres trimestres.

Comprensió i suport

Moments delicats? “No; no gaire sovint. Sí que és veritat que alguna vegada, sobretot més a seminari, on som 10, 15 persones a les classes i tot és molt proper, si potser estàvem fent alguna activitat, s’ha sentit que parlava -la nena ho fa dos o tres cops durant l’entrevista”. I? “La gent s’ho ha pres com una gràcia. És més, fins i tot jo feia alguna broma: si estàvem responent el que fos, jo deia «Ha volgut dir això», i algun concepte relacionat amb l’assignatura. La veritat és que els professors, molts, els he tingut abans, i hi ha bon rotllo amb ells: ja em coneixen, sóc d’aquelles persones que ens agrada anar a classe... No sóc de les que passen desapercebudes”.

Casos excepcionals

Passar desapercebuda és impossible si vas a classe amb la filla... i amb el germà!: “És més petit que jo -apunta- però coincidim, anem junts a classe, o sigui, és el tiet i, vulguis o no, veure dues persones que tenen els cognoms iguals... Ell va començar polítiques i ho va deixar, no li agradava”. Inoblidable: “Jo sé que les meves companyes, al cap dels anys, em recordaran com la noia que portava la nena a classe”.

“Tot ha anat molt bé”, insisteix. Rebla el seu testimoni, però, amb una anècdota: “Fa un temps vaig llegir un article d’una noia de 24 anys, australiana, que durant la carrera va tenir dos fills i el dia de la seva graduació va penjar a la xarxa social una foto donant-li el pit a un dels fills. Molta gent es va ruboritzar i va dir que això no es podia penjar així, tan alegrement, a la xarxa. Ella va contestar que no era ofensiva, la imatge; jo coincideixo totalment amb ella. I fins i tot ho va aprofitar per dir que, a la universitat, li havien donat moltes facilitats. Jo també tinc facilitats aquí: hi ha un canviador en un lavabo... Però parlava més dels professors, que l’havien ajudat molt: que si no havia anat a classe no havia passat res i que si a classe havia de donar el pit no hi havia hagut problema. Ho deia d’una manera com si fos el més normal del món, al seu país, veure això”.

I en aquest? “Estic contenta perquè es comença a veure un canvi de mentalitat de la gent, en aquest cas, dels professors, però estem a anys llum de veure aquesta realitat. Per la meva experiència, jo sóc l’excepció. Quan explico a amics meus o antics companys de feina que vaig amb la nena a classe, el primer que em diuen és: «I et deixen? I això es pot fer? Però tu vas a classe ¿a què?» Jo gaudeixo amb l’aprenentatge, i estaria tota la vida estudiant si pogués permetre-m’ho econòmicament, i em sap molt de greu que, en aquest país, no tinguem les facilitats [per compatibilitzar-ho amb la maternitat]. Moltes vegades presumim de ser molt tolerants quan la veritat és que encara hi ha molta intolerància amb aquest tema”. Clar i català.

Les companyes

Escoltem Alba Marín, companya de classe i amiga de l’alumna mare: “S’hauria de veure més, aquesta imatge: s’hauria de fomentar i posar-hi facilitats. És a dir, de vegades trobem que encara hi ha gent que s’hi mostra una mica reticent i realment hem comprovat, en aquest trimestre, que no hi ha cap problema per mirar de compaginar totes dues coses”.

I una altra companya, Alba Muñoz, hi afegeix : “Ella ha de tenir també l’oportunitat -a més, sent la mare- de gaudir d’aquests moments de la vida de la seva filla, perquè mai els tornarà a tenir; encara que tingui un altre fill, al capdavall serà una altra persona”.

Per tant, tothom hi ha guanyat, mare, filla i companys, i el rendiment acadèmic de la lluitadora Mireia no se n’ha ressentit: si t’emportes el nadó a classe, en pots tornar, fins i tot, amb alguna matrícula d’honor.