El nostre fill gran forma part d'una coneguda penya barcelonista que porta samarretes de color groc. Es caracteritzen per ser uns incondicionals de les seccions del Barça i per animar incansablement, de l'inici al final del partit, sense incórrer en actituds agressives envers els rivals ni les seves aficions. Des que n'és membre, ha acompanyat els equips de futbol sala i de bàsquet per diverses ciutats d'Espanya i d'Europa i mai no s'ha vist involucrat en episodis de violència, tot i l'ambient hostil que s'han trobat en alguns llocs.
Sempre li hem dit que si el provocaven, es fes l'orni. Que no respongués mai a la provocació amb paraules, amb gestos ni amb accions, i que tampoc no l'encetés ell, encara que li sobressin motius i ganes. Això és exactament el que van haver de posar en pràctica aquesta temporada passada, amb motiu d'una final al sud-est peninsular. En el cinquè i últim partit del play-off pel títol de Lliga, ells eren cinc comptats, situats a dalt de tot del galliner d'una graderia sencera de l'altre equip, que no va parar d'instigar-los. A més de continus insults, alguns aficionats els feien el gest de tallar-los el coll -amb el dit índex-, i en un dels bars del pavelló a un familiar d'un jugador no li van voler vendre un refresc perquè per als del Barça no tenien refrescos.
Saber fer-se el sord quan cal
Em va explicar el meu fill que aquesta ha estat l'experiència que més l'ha impactat fins ara i que van tenir sort de dues coses: d'un policia nacional amable i com cal que va mantenir a ratlla els provocadors i de fer-se completament l'orni. Davant de tanta insensatesa, es van limitar a posar cara de no va amb nosaltres, no ho entenem i no hi respondrem. No hem vingut a buscar brega, sinó a donar suport al nostre equip. Van arribar a casa sans i estalvis, i amb el títol de campions sota el braç.
