T. GILBERT

Un estiu per cuinar junts

Paciència i temps són dos factors bàsics i facilitadors perquè petits i grans es trobin a la cuina

Un estiu per cuinar junts / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

Una criatura a la cuina no ajuda a preparar un àpat. La premissa és clara, perquè l’entorn és mitjanament perillós, amb estris que requereixen bones explicacions a l’hora de fer-los servir, i amb una alerta màxima, el foc, que demana precaució extrema sempre. Així, doncs, una cuina no és un espai de joc ni de relax, però és un centre d’operacions cabdal, al qual els pares passen bones estones per aportar a tota la família l’alimentació bàsica i necessària. A partir d’aquí, quan la literatura ho permet, també hi ha les dosis de felicitat que aporten els plats, que s’ingereixen de manera fugissera. I la del seu contrari, la infelicitat, que mai no és fugissera, sinó que perdura durant més temps.

Sigui com sigui, quan una criatura entra a la cuina, i els pares ho permeten, és perquè la paciència, el temps i l’estat d’ànim (bo) bufen a favor. I justament els tres factors s’ajunten amb força probabilitat a l’estiu, quan les criatures no tenen l’exigència dels horaris escolars i els pares poden tenir vacances, si és que el concepte no s’ha quedat desfasat lligat als adults.

A casa d’Anna Vilaginés és així. La mare, biòloga de formació, i especialitzada en nutrició, és una cuinetes nata, apassionada dels aliments, la seva combinació i d’elaborar a casa el màxim de productes possible. El pa n’és un. I aquí és justament on entra en acció l’Eulàlia, la seva filla. “Amassar el pa és un divertiment per a l’Eulàlia perquè és clarament potinejar, aixafar, donar forma, com pot fer amb la plastilina, però amb la diferència, bàsica, que el primer se’l podrà menjar després d’haver-lo posat a la panificadora”.

A casa fan pa cada dos o tres dies. Tot l’any. De manera que la petita veu com la mare ho fa constantment, però és sobretot a l’estiu quan la mare li diu que l’ajudi. No és l’única preparació en què l’Eulàlia posa les mans. També n’hi ha d’altres, però aquestes són més imprecises, tot dependrà del menú diari.

Fomentar l’autonomia

Els valors que fan defensar que les criatures, i els joves, es familiaritzin amb la cuina són nombrosos. Hi ha la creativitat, l’eixamplament de coneixement sobre el que es menja i el seu origen, però sobretot hi ha l’autonomia, que s’agafa a poc a poc, però que a còpia de ser-hi i de preparar elaboracions petites els fa sentir forts i sense por. “A la universitat es veuen alumnes que per primera vegada s’enfronten amb uns fogons, perquè viuen fora de casa dels pares, i els veus desmenjats i aixafats, perquè no saben cuinar i, per tant, acaben menjant malament”, explica la professora Astrid Barqué.

A l’hora de donar consells útils perquè els pares passin bones estones amb els fills a la cuina, a l’estiu i tot l’any, la cuinera del restaurant Semproniana Ada Parellada recomana que les receptes i els estris s’adaptin a l’edat de la criatura. Dit amb altres paraules, si la canalla té 2 anys, pot passar una bona estona netejant l’enciam, mentre que si en té entre 7 i 9 ja se’ls pot donar la responsabilitat de tocar els fogons perquè es facin una truita a la francesa, per exemple.

Seguint les pautes de l’edat, els petits poden dedicar-se a decorar els plats un cop ja estan preparats. Un toc d’olives, d’herbes fresques o d’espècies, que coroni l’elaboració, serà atractiva i aportarà alegria a la criatura que ho ha fet. Mentrestant, els més grans poden intervenir directament en la invenció d’una recepta: se’ls pot preguntar què farien amb els ingredients que es tenen a la nevera.

Tant per a un cas com per a l’altre, se’ls ha de felicitar pel resultat que han aconseguit, que han de menjar, i que acabaran tornant a la cuina per recollir tot el que s’ha embrutat. I és que el fet de cuinar és un procés de diferents passos, que se’ls ha de fer conèixer perquè s’hi incorporin des de petits. “Cuinar també és netejar el que s’embruta”, assegura la cuinera Ada Parellada.