Havia estat un dia de bojos. A primera hora dues reunions seguides, una que no s’acabava mai i l’altra tan tensa que s’hauria d’haver acabat abans. Després, anar a buscar el nen i portar-lo a una festa d’aniversari que es feia en una urbanització on tots els carrers són iguals, perquè el seu home, a part de no tenir carnet i no poder-lo portar, estava a casa constipat i menjant-se el cap, per variar, per si tindria veu al concert de Lleida d’aquella nit. Amb el nen a la festa, torna a agafar el cotxe per anar escopetejada a Valls, travessant mil rotondes, per coordinar l’arribada dels músics de la festa de presentació del festival que li xucla totes les hores des de fa tres mesos. D’allà, un cop reubicat l’escenari, parats els peus a un mànager massa agressiu i decidit on posar taules i cadires per als tallers, tornar a gronxar-se entre rotondes, recollir el nen amb els morros encara untats dels macarrons del dinar i portar-lo de nou a Valls, just quan començava el sarau.

Sí, havia anat de bòlit tot el dia, però no es podia queixar. Tot havia anat com una seda. La plaça de Valls s’havia omplert de gom a gom, el grup havia triomfat i el taller encara més. Quin gust donava veure tota aquella munió de nens retallant i pintant i construint-se el seu collage Minipop. I, sobretot, veure el seu fill gaudint també de la música i dels tallers, jugant a empaitar i fent el cafre amb el seu amic Joan, que, miraculosament, havia aparegut i havia tallat d’arrel el seu discurs que s’avorriria molt. Que bé! Ara, amb la relaxació que dóna veure que tot surt com cal, només faltava pujar a l’escenari, donar les gràcies a tothom per la seva assistència i convidar-los a un tall de coca.

“Bon dia, dormilega! Com va anar Lleida? Vas tenir veu?” “Més o menys. I vosaltres? Com va anar la presentació del Minipop a Valls?” “Tot molt bé, fins que un graciós ho va espatllar”. Es veu que just quan s’estava agraint a la gent la seva assistència i dient-los que els convidaven a coca, el nostre fill va decidir fer la seva aportació a l’esdeveniment i agafant el micròfon va afegir: “Sí, hi ha coca, però no hi ha xocolata. Això és una estafa!” Una hora més tard, l’agitador social en potència, mut fins llavors, em va donar la seva versió dels fets: “La mama s’ha enfadat molt però saps què, papa, jo tenia raó”. “I com ho saps?” “Molt fàcil. Perquè tota la gent de la plaça em va aplaudir”.