La volta al món en 80 idees educatives innovadores

Quan un pensa en l’escola, li ve al cap la imatge preconcebuda d’una aula amb una pissarra, files de pupitres alineats, alumnes amb quaderns i un professor que dicta la lliçó. Costa més imaginar vaixells, autobusos o vagons de tren transformats en escoles. Espais creatius, oberts, tecnològics o polivalents. Aules amb superherois de còmic, pirates o videojocs. Centres sense exàmens ni horaris. O col·legis on els professors són els alumnes.

Però totes aquestes escoles poc convencionals existeixen i l’investigador i psicòleg Alfredo Hernando ha fet la volta al món per visitar-les i documentar-les al llarg d’un recorregut de nou mesos per vint països. Amb el llibre Viaje a la escuela del siglo XXI, Hernando obre les portes de les que anomena escoles 21 : “Comunitats d’aprenentatge personalitzat en què els alumnes, independentment d’on vinguin i de les necessitats que tinguin, aconsegueixen l’èxit educatiu”. Viaje a la escuela del siglo XXI té una vocació pràctica, ja que, a més de descriure totes aquestes experiències referents, també proposa 80 accions concretes per emular-les i aplicar-les.

Podem començar aquest viatge a l’Índia, on destaquen les Barefoot College, comunitats amb un mètode innovador d’aprenentatge, sense certificats, ni exàmens, ni professors titulats. Aquestes escoles fan classes nocturnes, sobretot de formació agrària, enfocades a les necessitats reals de la població. En aquest país també trobem tres models de col·legis que van sobre rodes (escoles autobús), rails (escoles tren) o hèlix (escoles vaixell). Les Door Step Schools han transformat autocars urbans en escoles perquè els nens puguin estudiar mentre els porten de casa a la feina. D’aquesta manera, han escolaritzat milers d’infants que no podien anar a classe per les seves intenses jornades laborals. Més al sud, al golf de Bengala, durant l’època dels monsons, les inundacions dels manglars tampoc permetien als infants anar a classe. Així que Hasanat Mohammed, fundador de l’organització Shidhulai, va decidir que l’escola anés als alumnes. Actualment aquesta idea, que ha rebut el suport de l’Organització de les Nacions Unides, compta amb una flota de vaixells que recorre el riu per recollir les 88.000 criatures que estudien damunt la barca.

INNOVACIÓ I INSPIRACIÓ

En una altra punta del món, als Estats Units, s’ha creat la Botiga per a Pirates de San Francisco, que serveix per ajudar els alumnes més vulnerables del barri en els seus estudis. Amb un programa semblant, la Brooklyn Superhero Supply Co. de Nova York és atesa per voluntaris que ofereixen suport escolar i tutorització personalitzada als alumnes més desfavorits. A Nova York mateix hi ha el Quest to Learn, un institut que basa l’aprenentatge en els projectes, en el joc (ludificació) i en el potencial creatiu de la tecnologia. Els estudiants creen avatars digitals per començar una aventura relacionada amb els continguts curriculars. Les diferents fases del programa -que es mostren com si fossin nivells d’un videojoc- segueixen un itinerari personalitzat on l’alumne es va topant amb missions, dilemes, tresors, personatges fantàstics o adversaris als quals s’ha d’enfrontar superant proves o qüestionaris. La barra d’energia de l’avatar mostra les qualificacions i els indicadors d’avaluació de cada estudiant.

Al llibre s’hi poden explorar altres metodologies, com el blended learning o aprenentatge combinat, que complementa la presència física de l’alumne a l’escola amb el seguiment de cursos online. També el design thinking, que és un enfocament estructurat en cinc fases (descobrir, interpretar, idear, experimentar i evolucionar) per estimular el potencial creatiu de cada alumne per generar idees que puguin ser útils per transformar l’aula i la comunitat que l’envolta. Per la seva banda, l’aprenentatge cooperatiu pretén que els alumnes millorin els resultats exercint el rol d’educadors i compartint els coneixements entre ells. Així mateix, les comunitats d’aprenentatge busquen crear un diàleg igualitari obrint la participació de les famílies i els alumnes a la gestió i organització escolar.

A CATALUNYA, TAMBÉ

Viaje a la escuela del siglo XXI conté una variable transversal en les 50 escoles que presenta: són experiències innovadores, que surten de la norma, que han sigut pioneres, que han demostrat que funcionen i que es poden reproduir en altres llocs. “Diferents col·legis, en diferents llocs del món, amb diferents sistemes educatius, treballen com laboratoris creatius. Tant els mestres, com els alumnes, com també la comunitat es replantegen l’educació, canvien les maneres d’ensenyar i actuen conjuntament per superar reptes i obstacles. Per aconseguir-ho, poden arribar a ser tan flexibles pel que fa als horaris, els mètodes o l’avaluació com cadascun dels estudiants ho necessiti”, explica l’autor.

Les escoles Montserrat i Mare de Déu de Montserrat, totes dues a la província de Barcelona, són entre els 50 centres més innovadors del món. D’una banda, el Col·legi Montserrat de Barcelona va començar a treballar l’estimulació primerenca l’any 1994 i, després de visitar la Universitat de Harvard el 2003, va incorporar els principis de les intel·ligències múltiples del Dr. Howard Gardner en els seus objectius curriculars. “Quan a les aules es comprova que no hi ha dos alumnes iguals i que tots tenen diferents intel·ligències, cal transformar la metodologia, l’avaluació i el paper del mestre i el de l’alumne”, explica la directora, Núria Miró. “Cal capgirar tota l’organització i, fins i tot, els espais arquitectònics, perquè tot gira entorn de l’alumne, que és el principal protagonista del seu aprenentatge. Tota l’escola és diferent, perquè els alumnes i la societat també són diferents”, remarca Miró.

L’escola treballa amb una metodologia basada en projectes i experiències del món real i involucra activament l’alumne en el seu propi aprenentatge. “El coneixement és per a la vida i cal fer-lo des de la vida, per això els projectes són la millor manera d’aconseguir-ho”, afirma Núria Miró.

D’altra banda, l’Escola Mare de Déu de Montserrat, a Terrassa, és considerada per Hernando “una comunitat d’aprenentatge d’èxit”, ja que, amb els seus mètodes, els alumnes que van superar les avaluacions de les competències bàsiques per a la comprensió lectora van passar del 17% al 85% en cinc anys.

TRANSFORMAR L’EDUCACIÓ

Un cop superat el debat sobre la necessitat de transformar l’educació, el repte actual és fer-ho possible. Innovar no és fer millores superficials en l’organització i la gestió de les classes o en l’arquitectura de l’escola, sinó situar realment l’alumne al centre del canvi. “Per aconseguir donar resposta a les necessitats de cada alumne, cal entendre que ells poden participar i formar part de les decisions del seu propi aprenentatge”, assenyala Alfredo Hernando.

En els centres que ha visitat l’autor del llibre no tot l’aprenentatge passa per la figura del professor. “El mestre dissenya l’experiència d’aprenentatge, pren la paraula uns minuts per aclarir conceptes i deixa treballar els alumnes segons les seves capacitats”, remarca. A més, es reorganitzen els espais i els horaris, i es posen al servei de l’educació. “Es dissol la tradicional separació entre l’aula i el pati, i tot plegat forma part d’un aprenentatge vital que és dur, que implica esforç, que crea incertesa, però que també és entretingut, divertit i il·lusionador”, afegeix. De fet, una de les preocupacions que mostra Hernando és que s’hagi confós aprenentatge amb avorriment.

Davant d’aquestes innovadores maneres d’educar, sorgeix el dubte sobre si és possible avaluar correctament els estudiants. Per això, Hernando proposa trencar la idea que el més important són els resultats acadèmics i tenir present que la manera d’adquirir-los també forma part de l’aprenentatge, del creixement i de les capacitats dels alumnes. “Necessitem una concepció més global de l’impacte que suposa passar per l’escola. Els estudiants han de construir un projecte vital i aconseguir unes competències que, a vegades, no passen pel que entenem convencionalment per avaluació”, conclou.