Mestres al cinema i a la televisió

Més d’un milió i mig d’estudiants estan a punt de començar el curs. En els pròxims nou mesos hi haurà aules on els professors es convertiran en superherois captant l’atenció dels estudiants i alumnes, patint el suplici dels que amb prou feines cobreixen l’expedient. Infinitat de combinatòries que passen a la vida real i que la ficció també sap aprofitar. El cinema va ser el punt de partida per als experts i docents que al juliol van participar en el seminari Mestres de pel·lícula, dirigit i conduït pel periodista Carles Capdevila, en què reflexionaven sobre com eduquen i el paper dels professors en l’educació.

La Judith, llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada, estarà tot el curs a l’Institut Carles Rahola i Llorens de Taialà, a Girona. Farà mitja jornada d’aula d’acollida i ho complementarà amb un terç de llengua i literatura castellana. La seva primera substitució va ser fa dos anys a Figueres i les següents ja han sigut al Carles Rahola. Està encantada: “Sóc feliç, m’encanten els nens, m’agrada la feina”, explica la Judith.

La Mercè és professora de música a l’Escola Mare de Déu del Carme del Prat de Llobregat. Fa gairebé 30 anys que va començar a fer classes i poc més de 20 que és a secundària: “Sempre he volgut dedicar-me a l’ensenyament i m’agrada estar a l’ESO, pots mantenir un diàleg amb els alumnes, tens feedback i dipositen confiança en tu”.

L’Edu és enginyer aeronàutic, màster en ciència i tecnologia aeroespacial i màster en space management. Ha treballat al departament d’educació de la NASA i en projectes d’aeronavegació i sistemes de transport intel·ligent. En acabar la carrera va fer substitucions puntuals i el curs passat es va estrenar com a professor de tecnologia i matemàtiques d’ESO, a l’Escola Mare de Déu del Carme del Prat de Llobregat. Aquest any continua perquè “és gratificant”. “Transmeto coneixements, veig els resultats i noto si estan contents. Cada dia tens maldecaps i molta paperassa administrativa, però m’ho passo bé, ric i no estic estressat. Visc més tranquil encara que a partir de les cinc hagi de corregir i preparar classes”, explica.

L’Anna fa un temps que s’ha jubilat, després de 35 anys a primària. No tenia intenció de ser mestra: “Els recursos econòmics van limitar les meves possibilitats. Sense vocació vaig entrar en el món de l’ensenyament, en què el material a treballar era una de les meves debilitats: els infants. La innocència, les rialles, la inquietud de les criatures i la seva imaginació em van despertar la il·lusió per aquest ofici. No ha sigut una experiència fàcil, ha calgut una adaptació i aprenentatge constants, però faig un bon balanç”.

PERFIL I CAPACITAT

L’Edu és conscient que llevat de docents universitaris, no es pensa que mestres i professors d’institut puguin tenir un perfil alt i grans capacitats. Com a alumne tampoc sabia que la tasca del professor va més enllà del currículum: “A part d’explicar la matèria has d’estar alerta de com estan els nois perquè la relació ha de ser molt activa. Quan fa falta hem de ser capaços de canviar el discurs o fer un comentari que connecti amb ells”.

Quan la Judith entra per primera vegada en una classe proposa als alumnes passar-s’ho bé aprenent. El lema és “Llegir ens fa més feliços”: “Perquè et transporta, et dóna altres visions i et pots sentir protagonista d’històries. Amb la literatura aprens llengua i treballes les emocions”. La música també juga un paper important quan es tracta de sentiments. Segons la Mercè, els nanos es deixen anar i els dóna confiança en ells mateixos: “Quan toques la part emocional és més fàcil connectar dins de l’aula”.

REALITAT I FICCIÓ

Tots han vist escenes de ficció que els resulten familiars. Un dels últims èxits televisius és Merlí, a punt d’estrenar la segona temporada. Els entrevistats creuen que han reflectit bastant bé la realitat dels alumnes. Per a la Mercè, el Merlí té un comportament poc versemblant però es mira la sèrie, “perquè sempre pots aprendre, agafant idees d’aquí i d’allà; encara que tinguis experiència aprens coses noves”.

La Judith reconeix que s’ha trobat en situacions que li han recordat directament escenes de la gran pantalla: “A l’institut de Figueres em sentia la Michelle Pfeiffer de Ments perilloses. Alguns grups estaven desmotivats, sense ganes d’aprendre”. Convençuda que el que costa és l’empatia, però que un cop l’aconsegueixes has fet més de la meitat de la feina, ha vist grans transformacions d’alumnes. “Si els motives i senten que ells també poden aprendre, canvien. Costa que estiguin atents, tenen poca disciplina i van predisposats que l’institut sigui un rotllo. Quan innoves els resulta atractiu el que expliques, però per això necessites temps i que no et posin traves”, comenta. Recorda que el curs passat una professora de l’institut marxava i els seus alumnes, que havien llegit El club dels poetes morts, li van fer el seu propi homenatge pujant al pupitre i dient “ ¡Oh, capitán, mi capitán! ” per acomiadar-se’n. Assegura que “els joves tenen les hormones revolucionades perquè són adolescents, però si els expliques les coses les entenen, i quan han tingut un bon professor saben reconèixer la seva tasca”.

Mestres de pel·lícula

La imatge dels professors ha tingut una evolució paral·lela al cinema i a la televisió. Inicialment eren històries moralitzants que idealitzaven els mestres. Pep Prieto, crític de cinema i sèries, assegura que hi ha un patró que es repeteix: “Pel·lícules com Rebel·lió a les aules i La ciudad de los muchachos reuneixen els tòpics inherents a la figura del professor. Als 80 i 90 es manté aquest motlle sòlid però guanyen certa cruesa, són més moderns i menys ingenus”. Segons Prieto, amb el pas del temps introdueixen més realisme i és a partir dels atemptats de l’11-S que l’hiperrealisme afecta tots els gèneres. Per la seva banda, la serialitat de la televisió permet un tractament més rigorós.

El món real no té l’èpica del cinema, amb exalumnes agraïts com els de La simfonia del professor Holland, que diuen al professor: “Nosaltres som la seva simfonia, som la música de la seva vida”. Tampoc cal. La millor recompensa són estudiants amb interès i ganes d’aprendre.

LA FAMOSA EMPATIA

Rebel·lió a les aules i Professor Lazhar són exemples de films amb professors empàtics que acaben guanyant-se la confiança dels alumnes. Per a la Mercè, calen poques coses per resoldre conflictes: “Només necessites sentit comú i la famosa empatia, posar-te al lloc de l’altre i pensar com voldries que els mestres et tractessin i ajudessin”. L’Anna recorda que Rebel·lió a les aules la va commoure: “Em va semblar inversemblant i exagerada, però amb el pas del temps i la meva pròpia experiència he vist que allò podia passar”. Els anys que va estar a una escola de Salt (Girona) va patir les conseqüències de l’allau d’immigració quan encara no existien aules d’acollida. Els grups van arribar a ser tan heterogenis que un sol mestre no els podia atendre tots. Molts no entenien la llengua i s’hi afegien problemes de racisme i violència entre alumnes. “Vaig anar canviant l’estratègia educativa, simplificant continguts i esmerçant esforços en una comunicació planera, en què els gestos, els somriures o les excuses per relacionar-me amb ells afavorien l’empatia”, recorda.

Finalment, per a l’Anna, la institutriu Mary Poppins és un bon exemple a seguir per atreure l’atenció dels nens, perquè utilitza el sentit de l’humor, entén que amb il·lusió i humor s’interessen pel que els expliques i els estimula a prendre. Assegura que aquesta és la clau.

Aprendre a ser professors

Actualment, per poder ser professor d’ESO, batxillerat i FP, és obligatori fer el màster en formació del professorat. Ana María Margallo, coordinadora del màster de la UAB, està convençuda que alguns alumnes tenen la vocació clara, però la gran majoria saben que dedicar-se a la docència és la sortida més directa al mercat laboral i per això el fan. Els estudiants arriben reclamant metodologies i estratègies per convertir-se en professors. “Tenen por escènica i volen saber com fer-se respectar. Després, a les pràctiques, s’adonen de la complexitat i l’atractiu de la feina”, diu.