AINHOA BOIX

Un món millor és possible

Un altre tipus d’educació (i de món) és possible. Això és el que creuen persones com la Cristina i el Kevin, dos joves catalans que des de fa tres anys recorren el continent sud-americà documentant projectes que busquen canviar el món

Un món millor és possible / RUMBO AL CAMBIO Zoom

Diuen que el món es divideix entre aquells que persegueixen els seus somnis i aquells que no. Si fos així, Cristina Guijarro i Kevin Rodenas estarien, sens dubte, en el primer dels grups. Amb poc més de 20 anys i sense més recursos que una caravana i una càmera de vídeo, aquests mestres de la pedagogia Waldorf van decidir deixar la seva Catalunya natal i creuar l’Atlàntic. Volien conèixer altres maneres d’ensenyar, d’alimentar-se i de construir més respectuoses amb la natura de l’ésser humà i del medi ambient. I no només això: volien documentar-les i, de tornada a casa, convertir-les en recursos didàctics perquè qualsevol persona pogués utilitzar-los i contribuir, així, a un canvi en la manera de fer i d’entendre el món. Perquè ells el que buscaven -i el que segueixen buscant després de tres anys de viatge-és això: posar el seu gra de sorra per transformar una societat cada vegada més materialista i competitiva i fer-ho, entre altres coses, a través de l’educació dels nens. Són ells, tal com comenten el Kevin i la Cristina, els que tenen l’oportunitat de descobrir el món sense els prejudicis adults i els que, en aquest procés d’aprenentatge, poden generar la transformació de pares i mestres. També els que, en un futur, tindran la capacitat de canviar una realitat, l’actual, que tendeix a la uniformitat i a la destrucció dels recursos naturals.

Però això, que la transformació del món comença per l’educació, ho van saber molt abans de llançar-se a l’aventura de recórrer Sud-amèrica. Se’n van adonar quan van tenir el seu primer contacte amb una pedagogia, la Waldorf, que respecta els moments evolutius del nen i que té en compte el seu desenvolupament físic, anímic i espiritual, i que els va impulsar a conèixer, entre altres projectes, l’Escola La Semilla (Argentina), el Col·legi Rudolf Steiner (Xile) o l’Escola Waldorf Pucón (Xile). Centres que són un exemple viu que una altra manera d’educar és possible: sense exàmens, sense exigències de rendiment, en continu contacte amb la natura i amb disciplines com la pintura, la música o el teatre i respectant els temps i les necessitats profundes de cada infant. De tots aquests projectes educatius en donen compte a la pàgina web de De Rumbo al Cambio. També d’una sèrie de recursos didàctics que tenen com a objectiu incentivar la creativitat i curiositat dels més petits. Contes, cançons, llibres i tallers que, malgrat tenir la base en la pedagogia Waldorf, estan pensats per a totes aquelles persones que busquen noves maneres d’aconseguir que els nens aprenguin.

“Nosaltres hem visitat moltes escoles Waldorf, però entenem que aquesta no és la realitat de tothom i volem que qualsevol persona pugui aprofitar els recursos d’aquest tipus de pedagogia”, comenten Rodenas i Guijarro, que, si haguessin de rescatar un record d’aquests anys de viatge, seria la implicació i força dels progenitors que van conèixer durant el trajecte. Pares i mares que, com que no estaven d’acord amb l’educació existent, es van unir per transformar-la i crear un futur millor per als seus fills.

NO PERDRE LA CURIOSITAT

Una força i unes ganes de transformar la realitat educativa que també van demostrar Diana de Horna i Diego Gutiérrez quan, fa exactament tres anys, van decidir aparcar les seves respectives feines i llançar-se a recórrer països com Alemanya, Holanda, Anglaterra, els Estats Units i Espanya en companyia de la seva filla de dos anys i de les seves bicis. Ells, com el Kevin i la Cristina, volien conèixer altres maneres d’educar que estiguessin més d’acord amb la seva manera de pensar i d’entendre la vida, en què els nens aprenguessin i, en aquest procés, no perdessin ni la curiositat ni el desig de descobrir coses noves. I, encara que feia anys que investigaven sobre escoles democràtiques i, com es pot comprovar a la seva pàgina web, s’havien convertit en autèntics experts en la matèria, volien viure aquesta pedagogia en primera persona: visitar aquelles iniciatives i espais educatius que havien descobert a través dels llibres i donar-los a conèixer a Esto No Es una Escuela. També volien deixar testimoniatge dels seus més de set mesos de viatge i d’entrevistes a teòrics de l’educació com Peter Gray, Rosa Jové o Gever Tulley en un documental, 'Corriendo por las olas', que servís de motor de canvi per a altres pares com ells.

No es tractava, com explica De Horna, de fer una oda a les escoles alternatives ni de donar lliçons de com educar els nens. Més aviat es tractava de donar sortida a una necessitat personal: la de la buscar noves referències pedagògiques, i, de passada, oferir una visió diferent de l’educació que coneixem. “Tantes coses que ens ensenyen a l’escola i que, suposadament, són importants, i les aprenem sense saber gaire bé per què. Després, acabes els estudis i no te’n recordes, no saps per a què serveixen”, explica la Diana, que, com la seva parella i els protagonistes del documental, concep l’aprenentatge com un procés natural que neix de la curiositat del nen i en què els educadors, més que dirigir les seves activitats i marcar als nens què han d’aprendre i quan, els ofereixen les oportunitats i els estímuls necessaris perquè sadollin el seu desig de saber.

CONFIAR EN ELS NENS

I és justament la importància de respectar els temps i les necessitats de cada infant, i de confiar en la seva curiositat innata, el que va portar Sara Moreno a filmar, fa més de dos anys, Enséñame pero bonito. Un documental que, sense centrar-se en cap pedagogia en concret, però donant veu a metodologies tan diferents com la Montessori, la Waldorf o la democràtica, mostra l’essència de l’educació alternativa: una educació en què el nen és el protagonista del seu propi aprenentatge. Perquè, per a aquesta madrilenya establerta a França i psicòloga de professió, l’important no és què distingeix una pedagogia d’una altra, sinó què les uneix i les converteix en diferents.

“El que jo volia mostrar és que una altra educació és possible: que hi ha gent que es preocupa per coses com ensenyar a resoldre conflictes i que confia en el nen com a motor del seu propi aprenentatge”, explica Moreno, per a qui és indiscutible que cal un canvi en el sistema educatiu. Fins i tot creu que és indiscutible per a aquells que desconeixen les bases de l’educació alternativa. El debat, ara, és quin camí cal seguir. I ella ho té clar: la resposta és fomentar el desenvolupament cooperatiu dels infants sense perdre de vista la seva individualitat, i permetre que des de ben petits aprenguin a gestionar conflictes per ells mateixos. “Com més em conegui jo, més bé sabré què m’agrada i què no, per a què tinc facilitat i per a què no, i més autoestima tindré”, conclou Moreno.