LAURA PINYOL

L’esport, eina educativa

L’esport és lleure i salut, però també són valors. I és que a la canalla també se la pot educar a través de l’esport, com se l’educa en tots els àmbits de la vida

L’esport, eina educativa / GETTY Zoom

Fa unes setmanes es va fer viral una batalla campal entre pares dels equips de futbol de l’Alaró i la UE Collerense, a Mallorca, que va obligar l’àrbitre a suspendre el partit. Era un enfrontament de la categoria infantil on juguen nens de 12 o 13 anys. A principis d’abril, l’equip infantil femení de l’AEM de Lleida es va proclamar campió de la seva lliga (masculina) a quatre jornades per al final. Més enllà de l’èxit -mai abans havia passat-, als terreny de joc les jugadores van haver de sentir retrets masclistes -“Vés-te’n a fregar”- per part d’unes nenes que també tenen entre 12 i 14 anys. I encara els últims dies s’ha parlat molt de la detenció d’alguns jugadors i tècnics de l’Eldenc (Alacant), de la Segona Divisió B -semiprofessional-, per haver venuts partits de resultat pactat per afavorir apostes esportives.

Parlem d’esport i dels efectes negatius de la falta d’esportivitat: un dels valors més preuats de la pràctica esportiva. És educatiu l’esport? Quan pot començar a corrompre’s? Per a Josep Campos, doctor en ciències de l’activitat física i l’esport, i professor a la FPCEE Blanquerna - Universitat Ramon Llull, l’esport “és educatiu en funció de qui el porta”. Depèn, doncs, “dels pares, de les mares, dels entrenadors”, que han de “parlar el mateix llenguatge” perquè tingui “valor educatiu”.

"Pares, mares i entrenadors han de parlar el mateix llenguatge perquè l'esport tingui valor educatiu”

Josep Campos - Doctor en ciències de l'activitat física i l'esport

VOLER CÓRRER MASSA

Per a Campos l’esport és “educatiu quan hi ha una reflexió per part del tècnic i de l’entorn perquè ho sigui”. Així, ha de servir per millorar, per conscienciar de les limitacions, per donar valor a l’esforç, per promoure la camaraderia i el respecte. És posar una “bona base tranquil·la” que ha de servir tant per a l’esport més social i recreatiu, que permeti fer esport tota la vida, com per al que està dirigit a la tecnificació i l’alt rendiment. Una base que s’ha de poder adequar al nivell de l’esportista en cada model.

La combinació d’aquests dos models genera moltes tensions, sovint en l’entorn de les famílies mateix, sobretot “en aquells esports que, professionalitzats, mouen molts diners” com el futbol, el tenis o el bàsquet, o en d’altres en què l’expectativa és més local i acotada, com l’handbol, l’hoquei patins o l’hoquei herba. I per què l’entorn familiar resulta fonamental en la pràctica de l’esport? Perquè concentra una mena de “mirall en l’alt rendiment que acaba posant sobre la canalla la pressió per arribar a l’èxit”.

POSAR LES BASES

Per evitar cremar moltes etapes de cop i evitar una sobreexplotació de la pràctica de l’esport que acabi provocant abandonament, lesions o avorriment, cal pensar en una tendència de desenvolupament a llarg termini. La teoria d’aquest model, exposada per l’investigador en psicologia de l’esport a la Universitat de Queen’s Jean Côte, assegura que l’esport de base ha de comptar amb una “fase d’alfabetització motriu”, que seria l’equivalent a ensenyar a llegir i a escriure. Per a Josep Campos, doctor en ciències de l’activitat física i l’esport, i professor a la FPCEE Blanquerna - Universitat Ramon Llull, durant aquest període convé que nens i nenes “coneguin el domini del seu cos, adquireixin habilitats motrius bàsiques i s’abstinguin de l’especialització primerenca”. Per això és recomanable que en aquest primer moment es practiqui un esport poliesportiu i genèric.

I en aquest punt torna a entrar amb força “l’educació dels pares i mares”. Però també “la formació dels entrenadors i els tècnics” perquè els valors i el caràcter educatiu de l’esport “es desprengui en totes les accions i en els mateixos entrenaments”.

Segons aquest model de pràctica esportiva, l’especialització i, per tant, la pràctica de l’esport d’alt nivell és una piràmide. Però l’objectiu és que la piràmide d’edat i rendiment no exclogui la resta de practicants. Per tant, federacions i administracions públiques han de vetllar perquè “l’esport sigui un rectangle d’edat i intensitat, on no només es premiï l’esport competitiu”, explica Campos.

D’aquesta manera, l’esport fa compatibles els dos models i compleix els preceptes de potenciar hàbits de salut, activitat física, envelliment saludable, qualitat de vida i prevenció de malalties.

MALS EXEMPLES

Lamentablement, escenes com les que enumeràvem a l’inici no són una anècdota. Cada setmana milers de nens i nenes assisteixen a partits d’esport base amb pares i mares que s’escridassen els uns als altres, es desfoguen contra l’àrbitre o insulten canalla de la mateixa edat dels seus fills.

En aquest context, per fomentar els valors de l’esportivitat, l’any passat la Federació Catalana de Futbol va posar en marxa la campanya Zero insults a la grada, que, entre altres aspectes, preveia una salutació a l’inici i al final del partit i la possibilitat que l’àrbitre pogués aturar el partit fins a tres vegades per comportaments incívics. En cas d’aturar-se una quarta vegada, el partit se suspèn. Uns canvis que es podrien emmirallar en els valors d’un altre esport, el rugbi, i el seu meritori tercer temps, que fomenta la sociabilitat entre els companys d’un equip i els seus rivals amb una cordial reunió després dels partits, que aplega també els àrbitres i els entrenadors.

El mateix Govern Balear, després dels greus altercats al camp municipal d’Alaró, va lamentar el que havia passat i va posar en relleu el programa Jugam, que té per objectiu treballar amb tallers, xerrades i activitats diverses per educar en valors a través de l’esport.

JO SEMPRE HI GUANYO

En la mateixa línia, el dia 30 de març la direcció general de l’Esport i la UCEC (Unió de Consells Esportius de Catalunya) van presentar la campanya Jo sempre hi guanyoper fer front als comportaments violents. La iniciativa vol donar a conèixer un nou model de jocs escolars centrat en “l’esforç i no pas en el resultat”, com assegura Jaume Domingo, president de la UCEC. De fet, la institució posa en marxa cada any competicions per a nens i nenes de tot Catalunya d’entre 3 i 18 anys. En total, promouen la pràctica d’una vuitantena de modalitats esportives diferents entre una població de més de mig milió d’infants i joves en edat escolar. Precisament, en el marc d’aquesta presentació, la consellera de Presidència, Neus Munté, parlava de dos models esportius: “Catalunya és un país esportiu de referència, i volem ser-ho encara més, reforçant els dos pilars que sustenten l’esport català: el popular i el de competició”. I en l’àmbit més popular, l’esport ha de ser una “eina fonamental de cohesió social i escola de valors, de salut i de bons hàbits”, apuntava Munté.

La Direcció General de l'Esport i la UCEC impulsen la campanya 'Jo sempre hi guanyo' per fer front als comportaments violents

Però tant si és més social, tal com defensava el Dr. Josep Campos, com si és competitiu, l’esport és un “reflex de la vida” perquè “s’entrena i es competeix com es viu”. Per això cal educar perquè l’esforç, la superació, el respecte i la constància siguin la mena de valors que, com en la vida, es desprenguin també de la pràctica esportiva, sigui al nivell que sigui.