Quan arriba el primer suspens

“El suspens o la repetició del curs no són un fracàs”, diu el professor Ramon Casals, de l’Institut Leonardo da Vinci de Sant Cugat del Vallès. Ho explica davant d’alumnes tutorats, amb qui es reuneix els dimarts. Ho argumenta amb detall i amb un exemple fefaent: “Un suspens pot ser una oportunitat si som capaços d’aprendre dels nostres errors. I us exposo un exemple: a una persona en una entrevista de feina li van preguntar quins fracassos havia tingut en els projectes que s’havia plantejat al llarg de la vida. Va respondre que no havia fracassat mai en res. I li van dir: «Sí que s’ha proposat poques coses, vostè!»”

Tenint clar el punt de partida que dibuixa aquesta reflexió del professor Casals, el dia que arriba el suspens a casa l’alumne ha de fer diverses reflexions, en funció de dues grans línies: 1) “No he fet res o he fet poc i he suspès; per tant, ja sé el que em toca!” 2) “M’he esforçat, he treballat i no me n’he sortit”. Aquí cal ser més fi, fer una anàlisi més acurada. “¿Potser no he estat prou eficient en l’estudi? ¿Potser he treballat en una línia equivocada? ¿Potser m’he posat nerviós i no he rendit com esperava?” Són coses que passen, però el fet d’analitzar-ho, i després intentar posar-hi remei, permetrà millorar.

“El tema clau és que no es ressenteixi l’autoestima de l’estudiant. Per això cal posar tot l’èmfasi en frases del tipus: «Tu pots, segur! Cal millorar certes coses però l’èxit és al teu abast»”, continua explicant Casals. És molt important la reacció de mares i pares, perquè “un excés de nerviosisme, de preocupació o el fet de magnificar el suspens pot desmoralitzar la criatura o el jove”. “Si el suspens arriba perquè no ha fet res, aquesta reacció dels pares pot estar justificada, però si s’ha treballat el que cal és donar suport, i ajudar-lo a buscar solucions”, afirma.

REFLEXIONS EN VEU ALTA

REFLEXIONS EN VEU ALTAI mentre el professor ho ha anat explicant, l’Olívia, l’Anna Yen i l’Albert l’han anat escoltant. Ara els toca a ells dir-hi la seva. L’Olívia comença i diu que quan arriba el suspens, si és conscient que ha estudiat però no prou, se sent malament, i, per tant, a la següent s’hi esforça de valent. L’Anna Yen explica al seu torn: “En un examen que tampoc havia estudiat gaire però esperava aprovar amb un sis o un cinc, vaig suspendre i vaig reaccionar malament, perquè vaig suspendre amb un 4,75. Una altra vegada vaig suspendre però m’ho vaig prendre amb calma perquè ja m’ho esperava. Sí, primer m’enfado o m’entristeixo amb el profe que em suspèn, però després reacciono més a fons i penso que hauria d’haver estudiat més”. Per la seva banda, l’Albert recorda el sentiment d’impotència que va sentir per un suspens en matemàtiques, però, després, amb calma, es va adonar que hi havia fet unes errades que no hauria d’haver fet: “El trimestre següent vaig recuperar l’anterior i vaig aprovar”.

A la seva consulta, la psicòloga Meritxell Almirall coincideix amb el professor Casals que el dia que entra el primer suspens a casa “s’ha d’analitzar com s’hi ha arribat”. El suspens és una frustració, esclar, perquè l’expectativa era aprovar, però a partir d’aquí és quan els pares “han d’escoltar i observar”. I la clau, continua la psicòloga, “és un terme mitjà, perquè no s’ha de treure tota la importància al suspens i dir-los no passa res, ni tampoc posar més pressió o castigar amb frases tipus «No m’esperava això de tu» o «El mestre et té mania»”.

Així doncs, quan el suspens arriba, “cal veure com es remunta la situació, injectar-los autoestima i fer-los entendre que els pares no se senten ni decebuts ni enfadats, perquè un suspens no canvia la manera com d’especials i valuosos els sentim com a fills”, apunta Almirall. El que cal fer és estudiar plegats els canvis a l’hora d’estudiar, d’organització d’horaris, de cara als següents exàmens.

Per la seva banda, Rafel Bisquerra, director del postgrau en educació emocional de la Universitat de Barcelona (UB), indica que “la tolerància a la frustració és una competència molt necessària que cal desenvolupar”, perquè, al capdavall, “no hi ha mai res segur”. Així que, davant de la frustració, la millor sortida és preguntar-se: “En què he fallat? Com puc millorar de cara a la pròxima oportunitat?” De fet, saber aprofitar les frustracions i les adversitats per aprendre i millorar “és una manera de contribuir al propi desenvolupament personal”, apunta Bisquerra.

GESTIONAR L'AVALUACIÓ

GESTIONAR L'AVALUACIÓEl mestre jubilat Jaume Cela sosté que, abans de saber què s’ha de fer amb el suspens que arriba a casa, s’han d’haver gestionat abans els aprovats i conèixer quina idea té l’alumne del que vol dir avaluar. Cela sosté que a ell no li agrada el terme suspens perquè està fet malbé: “En aquestes altures de la meva vida encara no sé què vol dir”. En canvi, el mestre aposta per avaluar, que és mantenir un diàleg en què l’alumne ha d’entendre què aprèn, per què ho aprèn, quines competències juguen a favor seu, quins punts forts hi ha i quins de febles, i què farem tots plegats perquè vagi millorant. El que a l’escola i a casa no s’ha de fer mai, segons Jaume Cela, “és humiliar o ferir l’autoestima de l’alumne, perquè un suspens no és un final de res; senzillament és una convenció que té el valor que té i poca cosa més”.

L’escriptora Anna Llenas, que tracta emocions com la pèrdua i la buidor en el llibre que acaba de publicar, El buit (Ed. Barbara Fiore), opina: “A les criatures no cal valorar-les pel que assoleixen sinó pel que són, i sempre pensant que cal valorar-les, i valorar-nos, per l’esforç de fer les coses bé i no tant pels resultats”.

Així doncs, un suspès, ben aprofitat, pot acabar convertint-se en una oportunitat per motivar la criatura perquè ho torni a intentar, sense que ella no s’identifiqui amb el resultat. “Penso que educar-los perquè entenguin que a la vida no tot surt a la primera, que hi haurà coses que els seran més fàcils que d’altres, és molt important”, conclou Llenas.