LAURA PINYOL

Quina escola volem?

Els centres educatius estan canviant. I també els mètodes i les maneres d’educar. Les escoles proposen programes i projectes innovadors, que persegueixen el repte de pensar com ha de canviar l’escola per preparar els infants del futur 

Quina escol volem? / FOTO: M. ROVIRA / C.CALDERER Zoom

¿Té gaire sentit que el model d’escola d’avui s’assembli tant a les escoles on vam anar els que avui som pares i mares de nens en edat escolar? ¿Com ha de ser aquesta escola que prepara els nostres infants per a una societat que no tenim ni la més remota idea de com serà? ¿Són útils les eines tecnològiques que s’empren quan, probablement, seran tecnologia obsoleta en pocs anys? És possible que hi hagi molts pares i mares que faci temps que es plantegin aquestes preguntes, o potser s’hi han vist abocats ara que es troben en període de preinscripcions i la immersió a l’escola que voldrien per als seus fills ha sigut un bany de realitat.

“Tenim molt clar que l’escola ha de canviar”, afirma amb contundència Pere Vilaseca, responsable de l’àrea del projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya, perquè “tal com la tenim dissenyada no respon ni a les necessitats dels alumnes ni a la societat del futur”. És amb aquesta inquietud que l’Escola Pia està implantant el programa Summem. Ho fa com a prova pilot en sis de les seves escoles -Olot, Sitges, Sant Antoni i Luz Casanova del Verdum (Barcelona), Calella i Caldes- en cursos diferents, des d’infantil fins a secundària, amb la intenció d’ampliar-ho a 20 centres. Aquests canvis, al seu parer, també cal fer-los per complir els “objectius de missió i visió”: “Volem alumnes crítics, lliures, responsables i amb el compromís de construir un món millor”, i això fa necessari aquest canvi de paradigma.

Summem és una “proposta possibilista”, perquè “el més difícil de canviar d’una escola és el pes de la tradició: fer les coses com s’han fet sempre”. Per lluitar contra aquesta inèrcia, l’Escola Pia ha emprès aquest nou projecte pedagògic amb el suport de tota la comunitat educativa. “La institució es regeix per un funcionament democràtic”, explica Elisabeth Moreras, pedagoga i membre d’aquesta àrea, que s’aplica en un mínim del 50% de l’horari escolar a educació infantil i el 25% en educació primària i secundària. Els itineraris interdisciplinaris d’aprenentatge persegueixen “aprendre a pensar”, segons Moreras, guanyar “habilitats de pensament que després poden aplicar com a aptituds”. Això es formula a partir de bones preguntes “no googlejables”, que es poden desenvolupar a través de projectes, en un aprenentatge basat en problemes, que implica una investigació i una recerca i un procés d’aprenentatge i servei.

“El més difícil de canviar d’una escola és el pes de la tradició: fer les coses com s’han fet sempre”

Pere Vilaseca - Escola Pia

Tot aquest procés es fa amb una estructura de treball cooperatiu -“Això ens obliga a destinar el primer trimestre a fer dinàmiques de cohesió de grup, cooperació i convivència”, afirma Vilaseca- per trobar respostes a aquestes preguntes, valent-se d’eines comunicatives; adquisició de coneixements pràctics, reals i contextualitzats i transferibles, i assoliment de competències, però, sobretot, “actituds i habilitats”.

Com són aquestes preguntes? El curs de P5 de l’Escola Pia d’Olot s’ha plantejat “per què cauen les dents?” i, a partir d’aquí, explica Moreras, “s’ha dissenyat un itinerari sobre l’explicació però també sobre hàbits alimentaris o higiene personal, que al final conclouran en una audiència pública i un material educatiu”. Però també hi ha el projecte de 5è de primària de Calella, que ha articulat el seu treball en la idea de què hauria passat si Colom en comptes d’arribar a Amèrica hagués arribat a l’Índia, tal com pretenia. I encara hi ha l’experiència del curs de secundària de Granollers que ha bastit el seu itinerari d’aprenentatge sobre el riu Congost: d’aquí en derivaran “informacions científiques, socials, històriques que fan intervenir diferents àrees d’aprenentatge i han d’acabar amb un producte final que tingui una utilitat real”, explica Vilaseca.

En aquest mateix sentit s’expressa Eduard Vallory, president del Centre Unesco de Catalunya i responsable del programa de formació permanent per al desenvolupament professional de mestres d’educació infantil i primària, que considera urgent “definir quina funció té l’escola”.

La funció de l’escola

En aquest debat considera que s’hi barregen dos elements molt diferents. D’una banda, un de subjectiu: “El propòsit de l’educació”. I de l’altra, un d’objectiu: “El coneixement científic de com aprenem els humans, que ha avançat molt en els últims vint-i-cinc anys per les investigacions en neurociència i evidències generades per l’entorn de la psicologia, la pedagogia i l’economia”.

Cita el premi Nobel d’economia James Heckman, que estableix que les notes, per exemple, no tenen correlació amb l’èxit futur dels infants. Per tant, assegura: “Els predictors que fem servir per fonamentar les pràctiques d’aprenentatge” no són bons i cal fixar-se en el que Heckman anomena “habilitats no cognitives”, és a dir, “capacitats com autocontrol, seguretat, empatia, capacitat de superar problemes o persistència”. Aptituds crucials que es desenvolupen en els primers cinc anys de vida i que tenen una “enorme rellevància en infants d’entorns desafavorits”.

El premi Nobel James Heckman aposta per fixar-se en “capacitats com autocontrol, seguretat, empatia, capacitat de superar problemes o persistència”

Primera conclusió, doncs: la nostra escola encara es basa massa en pràctiques d’aprenentatge basades excessivament en una “memorització, que no és central en el desenvolupament competencial necessari”. Vallory recorda que cal tenir present que per a la Unesco l’educació “és el procés de desenvolupar competències per a la vida i d’adquirir el coneixement que les faci possibles, per tal de ser persones autònomes amb una vida plena en societat”, en definitiva, que hagi “après a aprendre”. Això dista del que l’escola tradicional ha concebut fins avui: “Fer de transmissor d’uns coneixements preconcebuts perquè tu després adquireixis competències i t’espavilis”.

Trobar referents

L’Escola Mare de Déu de Montserrat de Terrassa, situada en un barri construït als anys cinquanta com un polígon d’habitatges, amb un índex del 97% de població immigrada, ha sigut distingida com un dels cinquanta centres educatius més innovadors del món, segons la recerca del psicòleg Alfredo Hernando, recollida en el llibre Viatge a l’escola del segle XXI. “Som una escola ordinària pública en un barri de molta precarietat endèmica”, assegura Núria Marín, la directora, que du 30 anys a l’escola.

L’escola va fer un gir l’any 2001 després de formar-se amb el CREA, el centre d’Investigació en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats de la UB, fundada l’any 1991 pel catedràtic de sociologia Ramon Flecha, reconegut per ser el desenvolupador de les tertúlies dialògiques. El canvi d’orientació va comptar amb el suport unànime dels mestres, de l’AMPA i del Consell Escolar. “Vam definir el nostre somni: millorar l’èxit educatiu i millorar la convivència”. L’escola arrossegava una “frustració històrica”: “Els nostres alumnes sempre arribaven a l’institut amb dificultats d’aprenentatge”.

“Vam definir el nostre somni: millorar l’èxit educatiu i millorar la convivència”

Núria Marín - directora Escola M.D.Montserrat

El plantejament de l’escola va canviar radicalment. Una de les dinàmiques són els grups interactius a l’aula. A banda del mestre, els alumnes es distribueixen en grups heterogenis de quatre, acompanyats d’un adult, que pot ser una mare, un pare, docents alliberats, mestres jubilats, exalumnes, voluntaris o veïns de la comunitat. Al cap de vint minuts, canvien de persona de referència, en una dinàmica que “potencia l’aprenentatge entre iguals i facilita que comparteixin valors”: “L’objectiu és millorar la qualitat i l’acceleració de l’aprenentatge”. La conseqüència d’aquest canvi és la millora de les competències bàsiques. Per exemple, entre el 2001 i el 2005 es va passar d’assolir el 17% de competències en lectura i comprensió lectora al 85%.

Lectura i participació

Les tertúlies dialògiques, basades en els clàssics universals, són una altra de les característiques de l’escola. Cada setmana, durant una hora, es fa una tertúlia sobre un llibre. Per exemple P4 treballa El cavall de Troia o Aladí i la llàntia meravellosa, a 4t El Quixot o a 5è L’Eneida. “La part prèvia és la comprensió de la lectura i en la tertúlia cadascú escull un tros i argumenta per què tria aquell paràgraf: s’obre el debat, es fan preguntes i es traslladen els clàssics a la vida personal”.

D’aquesta manera, aprenen a “transformar idees, descobrir que no sempre s’està d’acord, s’aprèn a respectar els altres i que no tothom pensa igual”. És una aptitud fonamental per a la vida. Marín defensa, a més, que “l’experiència trenca el tòpic que els clàssics no són accessibles, i l’alta cultura s’incorpora com no ho faria d’altra manera”.

L’escola també es fonamenta en una alta participació i formació dels familiars, que també participen de tertúlies literàries, cursos d’alfabetització o exàmens de preparació per a la nacionalitat. L’escola fa projectes transversals, amb l’objectiu d’implicar-hi tota la comunitat. Aquest any, tot i que la major part de l’alumnat és d’origen magribí, han dedicat el projecte a “la cultura del poble gitano”, una minoria dins l’escola però que té una forta presència al barri. “Descobrir i trencar tòpics ajuda tothom a, sobretot, aprendre a compartir”.