OLGA VALLEJO

Mestres per vocació

Per ser mestre, un bon mestre, ¿és imprescindible tenir vocació? I motivació? ¿Es pot adquirir? I perdre-la? En parlem i hi reflexionem amb mestres que expliquen que el verb clau a la seva feina és ‘acompanyar’

Mestres  per vocació / GETTY Zoom

Any 2011. El professor de matemàtiques de 3r d’ESO entra a classe i diu als seus alumnes: “Soc aquí perquè l’empresa on treballava ha tancat. A mi els adolescents no m’agraden”. Llavors la Clara, una de les adolescents que el va patir tot el curs, ja tenia clar que volia ser mestra. De fet, ho sap des que és petita, quan asseia les nines perquè l’escoltessin amb atenció mentre ella imitava la seva senyoreta. Ara té 20 anys i està a punt per començar 3r del grau de mestre en educació primària. Està contenta, treu bones notes i li agrada el que estudia: “Sempre he volgut ser mestra. Tinc molta vocació, ho porto a dins, ho sento. A més, amb les pràctiques veus com serà part de la teva feina i m’agrada. És la millor professió que podia haver triat. Surto de les pràctiques satisfeta. Veure el procés que fan els nens i nenes en part gràcies a tu, com creixen, aprenen… Ajudar-los em fa feliç”, explica satisfeta.

Quan li pregunto com li agradaria que la veiessin els alumnes respon ràpid: “M’agradaria ser una figura important a la seva vida, que em recordessin. Més enllà d’ensenyar-los matèries voldria ser algú que hi és present i els ajuda en el seu procés d’aprenentatge i desenvolupament”. Admet que és idíl·lic, perquè falten recursos econòmics i humans, però tot i així és optimista. Creu que s’ha de fer la feina tan bé com puguis amb els recursos que tens. “Quan fas pràctiques et diuen que estàs molt motivada perquè estàs començant. Suposo que no és el mateix l’inici carregada d’il·lusió que portar anys a la professió. Però ho veig amb la meva mare, que també és mestra. Encara que et queixis i hi hagi mancances, si tens vocació i t’agrada el que fas, intentaràs posar-hi il·lusió i ganes”, conclou la Clara.

“M’agradaria ser una figura important a la seva vida, que em recordessin"

Clara - estudiant grau de mestre

VOLS SER MESTRE?

Jaume Cela, mestre jubilat i escriptor, considera que qui vol ser mestre ha de tenir present que passarà bona part de la seva vida al costat de nens i nenes o adolescents, i haurà d’ajudar-los a construir-se com a persones. Per al Jaume, 'acompanyar' és un verb principalíssim per als mestres. “Acompanyem l’alumne en el procés de descobriment del món. Ens situem al seu costat i atenem les necessitats de les criatures. Hem d’ajudar-los, situar-los i ressituar-los críticament al món que estem vivint”, proposa. I la vocació? Per a ell totes les feines que estan adreçades a respondre a necessitats molt bàsiques de la gent, com la medicina, serveis socials o l’educació, han de tenir un caràcter vocacional. Assegura que comptar amb un bon equip i recursos ho fa més fàcil, però el que no es pot perdre mai és atendre tant les necessitats cognitives com emocionals dels infants. “Atenem una persona de manera global. Ens en fem responsables”, diu el Jaume.

El mestre i pedagog Joan Soler, professor del departament de pedagogia de la Universitat de Vic també defensa que el mestre ha de tenir vocació entesa no com una crida religiosa o una inclinació natural: “La vocació es forma, s’educa i s’alimenta. M’agrada més parlar de motivació per la feina i compromís amb els alumnes. Això és el que tenia l’Escola de Barbiana, una persona compromesa amb la situació dels alumnes”, comenta Soler, que justament acaba de tornar d’una visita a Barbiana, acompanyat d’altres pedagogs i del Miquel Martí, traductor del llibre Carta a una mestra i biògraf de Lorenzo Milani, el mossèn que munta l’Escola de Barbiana als anys 50.

"La vocació es forma, s’educa i s’alimenta. M’agrada més parlar de motivació per la feina i compromís amb els alumnes"

Joan Soler - mestre i pedagog

QUAN LA MOTIVACIÓ TRONTOLLA

Els pares del Joan tenien clar que els seus fills anirien a la pública. Malgrat tot, al setembre el Joan (15) comença primer de batxillerat en una escola concertada. Tenien bones referències de l’institut públic abans d’anar-hi. La seva mare, la Pilar, creu que moltes vegades la gent no diu el que no li agrada, perquè ells des d’un principi veuen que allò és campi qui pugui. “No ens agradava. Eren classes magistrals que no motivaven a ningú. Els comentaris dels mestres sempre eren negatius, com si tot fos un desastre. Hem tingut sort amb els tutors, però tot i així t’escolten, en prenen nota i ja no en saps res més” comenta la mare. Ell s’ha queixat dels professors. Més d’una vegada explicava a casa com una alumna brillant havia corregit el mestre o que alguns professors faltaven sempre i els cobrien amb rotacions constants. Reconeixen que també ha tingut bons professors, però el balanç era negatiu. “De les quatre línies i mitja que hi ha a l’ESO acaben amb dues a batxillerat, perquè alguns van a mòduls i uns altres marxen. Els dos últims cursos els exigeixen molt. De fet la nota mitjana dels que surten de l’institut públic és bona però nosaltres no volem un nen matxacat, volem que aprengui i sigui feliç”, argumenta la Pilar. Des que el Joan acaba primer d’ESO li han preguntat si volia canviar d’institut. Ell deia que no, que no l’entusiasmava però que hi tenia els amics… Fins a aquest any, que ha estat ell qui ha demanat marxar.

Els nanos veuen ràpid qui està per ells i, especialment els adolescents, necessiten tenir davant seu referents sòlids, forts i il·lusionats per poder-hi xocar. Cela asegura que si el mestre no pot entomar això, patirà. Reconeix que fins i tot els que tenen vocació es poden trobar amb situacions difícils que els compliquen la feina. No tots els grups responen de la mateixa manera a les seves intencions, ningú assegura una relació 100% bona amb l’alumnat però s’ha de treballar per aconseguir-ho.

MESTRES SOBREVINGUTS

És possible que alguns mestres i professors no s’hagin plantejat inicialment dedicar-se a l’educació. Per a Jaume Cela la vocació és una construcció que van fent al llarg de la vida, “que no tinguin una vocació clara per la professió no s’ha de convertir sempre en un problema”. “Es pot redescobrir una dimensió més vocacional depenent del context on siguis. Tot i que si no t’interessa gens ni mica fer classe val més que canviïs de feina”, aconsella Cela.

La Cecilia, veterinària de formació, és mestra de secundària des de fa 3 anys. Admet que no té vocació de mestra però sempre s’havia plantejat la possibilitat de fer classes. Des de jove li agradava la idea, va ser monitora i entrenadora de bàsquet. Quan acaba la carrera fa el CAP per tenir una opció més: “Volia provar altres coses abans de dedicar-me a l’educació. Creia que podria aportar més si tenia experiències laborals prèvies”, diu la Cecilia. Aquest curs ha sigut professora bàsica de ciències aplicades, una mena de FP bàsica per a alumnes menors de 18 anys no titulats en ESO i que han de seguir estudiant. L’experiència ha sigut dura, ha tingut alumnes problemàtics sense ganes d’estudiar i sovint amb conflictes a casa. “Són nanos de 14 anys amb nivell de quart de primària que rebenten les classes: s’abaixen els pantalons, escupen, llancen cadires… És complicat i l’equip directiu tampoc hi ha ajudat gaire”, es lamenta. Res a veure amb les experiències prèvies. Recorda com el primer curs un company veterà li deia “A veure quant tardes a cremar-te”. Malgrat les dificultats d’aquest any li agrada treballar amb nanos i la part creativa que té la feina, “però el millor de tot és quan et trobes alumnes agraïts”. “És molt motivador poder ajudar-los, veure com superen problemes, aprenen i tiren endavant”, diu la Cecilia. Tot i així pensa que el sistema està viciat, falten recursos, els continguts estan antiquats i els docents no tenen temps ni recursos per portar la innovació a les aules.

El pedagog Joan Soler recorda als seus estudiants que seran mestres que no són herois solitaris, han de comptar amb l’equip de mestres per compartir experiències i dificultats. “Els mestres hem de continuar aprenent dins i fora de l’escola. Intercanviar experiències i coneixements amb altres companys és bàsic per avançar”, conclou Soler.