PALOMA A. USÓ

L’Escolania de Montserrat, com una segona casa

Els 55 nois del cor, d’entre 9 i 14 anys, conviuen a la residència i es formen de manera integral a l’escola

L’Escolania de Montserrat durant una actuació a la Basílica / FOTOS: ESCOLANIA DE MONTSERRAT Zoom

Com una segona casa. És el sentiment majoritari que comparteixen els 55 nois, d’entre 9 i 14 anys, que formen part de l’Escolania de Montserrat, un cor de veus blanques que canta diàriament -durant la salve i el virolai (13 h) i les vespres (18.45 h)- a la basílica de Montserrat davant de visitants de tot el món. Però l’Escolania -la més antiga d’Europa, amb set segles de vida- va molt més enllà del prestigiós cor. Compta amb una escola on s’ofereix una formació integral i humanista des de 4t de primària a 2n d’ESO, a més d’estudis musicals diaris (cant coral, llenguatge i dos instruments: el piano i un segon a escollir). L’altre punt neuràlgic de l’Escolania és la residència, on els escolans vinguts d’arreu de Catalunya conviuen de diumenge a divendres, acompanyats per un equip d’educadors (la majoria, dones laiques).

El prefecte de l’Escolania, el germà Efrem de Montellà, destaca que és “la joia de l’Abadia de Montserrat, amb un cor infantil que ha perviscut durant més de set-cents anys”. “Forma part del patrimoni cultural, de la litúrgia i dona la benvinguda als pelegrins. Però hem procurat adaptar la tradició als temps actuals i al seu darrere hi ha un programa pedagògic renovat, que beu de diferents mètodes i està en evolució constant. Ara la formació musical i amb grups reduïts és el que ens dona sentit. A més, oferim un espai on els nois creixen en valors i hàbits i guanyen molta autonomia personal. És una tasca conjunta molt ben coordinada per l’equip d’educadors i les famílies, que estan molt implicades perquè tot funcioni”, subratlla el monjo.

El clixé que els escolans són uns nens aïllats a la muntanya de Montserrat i que les famílies només els veuen pocs cops l’any fa temps que va passar a la història. “Des de l’any 2007 l’Escolania ja no funciona com un internat, sinó que tenim una residència molt més oberta, flexible i pràctica per als nois que viuen lluny. Les famílies de poblacions més pròximes com Olesa de Montserrat, Monistrol i Manresa, per exemple, tenen l’opció de recollir-los diàriament o uns dies a la setmana perquè els fills dormin a casa. Sigui una modalitat o una altra, el contacte telefònic dels nens amb la família és diari i la comunicació amb els educadors és fluida”, reconeix De Montellà. Al capdavant hi ha un equip educador laic i només tres monjos. “No es tracta de despertar vocacions religioses ni de formar músics, sinó persones amb valors que els serviran de per vida”. Només cal recórrer les aules de l’escola per constatar que la renovació pedagògica sona afinadament: algunes assignatures es treballen per projectes, a una classe de ciència treballen amb l’iPad, dos voluntaris universitaris nord-americans conviuen amb els escolans i ajuden a fer que les converses en anglès formin part de la rutina diària, dos cops al dia fan exercici físic al gimnàs, els estudiants conreen l’hort... Cada tarda tenen dues hores i mitja de formació musical i instrumental i cap a les set del vespre els nois ja tenen temps lliure, de joc, de sopar i de descans.

COM HO VIU LA FAMÍLIA

Ricard Gorgals i Miquelina Saborit són els pares de l’Aniol (al centre, a la imatge de la pàgina anterior), escolà de sisè de primària de Calldetenes (Osona). “Hi ha una organització impecable des de l’Escolania i totes les famílies fem un bon equip. Al final es crea un ambient de germanor que transcendeix l’escola o la residència. Els nens són amics i les famílies també”, confirmen. L’aprofitament al màxim d’un breu cap de setmana -de divendres a la tarda a només diumenge al matí- i de les vacances d’estiu -tornen a l’Escolania la segona quinzena d’agost-és el repte logístic a què s’enfronten. “Tenim poc temps per gaudir del nostre fill i això és el més dur. Per tant, busquem temps de qualitat. A Osona som vuit famílies amb fills escolans i ens coordinem perquè en només dos cotxes els puguem recollir tots cada divendres”.

Van conèixer l’Escolania en una jornada de portes obertes. “Ens va agradar molt el sistema educatiu que oferien. L’Aniol ja estudiava música i tocava el fagot. Va anar presentant-se a les proves i superant-les i un dia ens van avisar que l’acceptaven a quart. Vam viure sentiments oposats: d’una banda, sabíem que ell seria feliç perquè ens demanava d’anar-hi i, de l’altra, el vèiem molt petit, amb 9 anys, perquè se n’anés de casa”, recorda la Miquelina. “És un canvi important en les nostres vides, que implica molts esforços, però els fem de gust perquè veiem que l’Aniol és feliç. I pels fills ho dones tot”, reflexiona la parella. El nen també ha crescut emocionalment. “A començament de quart m’enyorava dels pares i de la meva germana, però de seguida m’hi vaig adaptar i ara estic molt bé a l’Escolania; és un regal. Hi tinc bons amics, he après a organitzar-me millor els deures, estic aprenent molta música i sento que m’he espavilat i que soc més fort. Anar de gira és genial! M’agrada la vida que tinc”, diu somrient.

Pep Amores i Elen Kun, d’Olesa de Montserrat, són pares de Jordi Kun (a la foto a l’esquerra), també escolà de sisè i bon amic de l’Aniol. Dimecres i divendres dorm a casa i la resta a la residència. El matrimoni -amb dos fills més- va quedar enamorat “d’aquest sistema educatiu, que forma persones amb valors, molt autònomes i amb una gran cultura de l’esforç”. Valoren la comunicació constant de l’Escolania amb les famílies i que siguin respectuosos amb les famílies no religioses. El Jordi, que estudia violí i piano, reconeix que a l’Escolania hi va “molt a gust”. Té les idees clares: “Em sento molt ben atès i cuidat. De gran vull ser professor o músic. Aquí hi tinc una segona família!”, exclama.