Escola 20/05/2017

Bakr, welcome to Europe

Sensibilitzar els nois i noies sobre el drama dels refugiats en primera persona. Aquest és l’objectiu de les xerrades que fa Bakr Mahmoud, un refugiat de 23 anys que explica la seva experiència personal a estudiants d’institut

Raquel Font
5 min
Bakr, Welcome to Europe

“Benvingut a Europa”. Amb aquestes paraules el van rebre al camp de refugiats d’Idomeni, a Grècia, quan hi va arribar després de tot un periple des de Síria, passant per Turquia, i tres intents d’arribar amb barca a una petita illa grega des del sud de la costa turca, on gairebé va perdre la vida.

Bakr Mahmoud només té 23 anys. Havia anat alguna vegada a la platja, però a banyar-se. Mai havia portat cap barca, i menys amb 50 persones a bord, la majoria nens, dones i persones grans. Aquesta va ser l’única manera que va trobar per poder sortir de Turquia, perquè no tenia més diners per pagar a les màfies.

Tot això el Bakr ho explica davant d’una seixantena de nois i noies de l’Institut Jaume Almera de Vilassar de Dalt. Fan primer de batxillerat i no els separen gaires anys d’ell. Difícilment cap d’aquests nanos oblidarà el Bakr, que abans de començar la xerrada els ha demanat que no somriguin mentre parla perquè no li agrada, perquè li fa mal. És poc probable que l’oblidin perquè se’t fa un nus a la gola a mesura que va revivint la seva història. És tan impactant sentir-lo, que un cop ha acabat de parlar de seguida li pregunten com poden ajudar-lo. I és precisament per aquesta mena de reaccions que el Bakr fa aquestes xerrades, perquè sent que els joves a qui explica la seva vida, si volen, poden lluitar per canviar les coses.

UNA VIDA NORMAL

Abans de tot això el Bakr vivia a Damasc amb els seus pares, la seva germana i el seu germà. Va haver de fugir de Síria perquè no volia lluitar amb l’exèrcit de Baixar al-Assad, en el qual el van obligar a prestar servei. De fet, no volia lluitar en cap dels dos bàndols de la guerra perquè “no volia matar ningú”.

Estudiava per ser professor d’anglès. “Teníem una vida normal i volíem mantenir-nos al marge del conflicte fins que l’exèrcit d’Al-Assad va començar a bombardejar el barri on vivia”, explica el Bakr. Dos anys de bombardejos van deixar pocs edificis sencers i llavors van començar les restriccions. Els faltava de tot: menjar, aigua, medicaments… I cada vegada moria més gent, sobretot nens. El Bakr va arribar a passar 45 dies en una presó. Volien treure-li informació sobre el que es coïa al barri i, quan per fi el van deixar sortir, el van obligar a fer allò que ell havia intentat evitar des del primer moment: anar a l’exèrcit.

Va ser llavors que es va decidir a fer el pas. Si aconseguia arribar a Grècia, explica, seria lliure d’anar on volgués. I ho va aconseguir. Va arribar a Grècia, on li van donar el document que li permetia viatjar. I va arribar a la frontera amb Macedònia per seguir la ruta dels Balcans. Però un cop a la frontera la realitat va ser una altra. Feia només una setmana que l’havien tancat per bloquejar el pas dels refugiats cap a Europa, arran d’un acord amb Turquia que va deixar 40.000 refugiats atrapats a Idomeni. El Bakr va ser un d’ells. Va estar-se cinc mesos al camp fins que va dir prou i va marxar.

A CATALUNYA “SOC FELIÇ”

Ell tenia clar que volia venir a Catalunya. Havia conegut molts catalans voluntaris i no volia anar, com la majoria de refugiats sirians, a Alemanya o Holanda. Va emprendre un viatge perillós que, tot i que els alumnes de l’Institut Jaume Almera l’hi demanen, no pot explicar com va fer: “Ja us ho podeu imaginar -els contesta-, res de bo”. Aquest viatge el va portar fins a Girona. “Vaig trigar set mesos a fer un trajecte que vosaltres podeu fer en menys de tres dies i vaig pagar 3.500 euros mentre que a vosaltres us en costaria 350”, va dir per tancar la xerrada.

Els nois i noies de l’Institut Jaume Almera li van preguntar per la seva família, si hi té contacte i, sobretot, si en cas que ara mateix s’acabés la guerra tornaria al seu país. El Bakr no es vol ni imaginar que la seva família hagi de patir el que ha patit ell. De fet, té un germà atrapat a Grècia i no sap com ajudar-lo. De moment, es vol quedar a viure a Catalunya i no vol ni sentir a parlar de tornar a Síria. Tot i que els inicis aquí tampoc van ser fàcils, perquè no té cap tipus de suport institucional, ara el que importa és que és viu i és feliç.

UNA NOVA VIDA

Ja fa un any i mig que va fugir d’allà i des de fa uns mesos viu a Mataró amb una família de catalans: el Pep, la Sílvia, la Jana i el Quim. El Bakr i el Pep es van conèixer a Idomeni, quan el Pep hi va anar a fer de voluntari. Intenta integrar-se tant com pot. Ha après català i s’ha apuntat a la colla castellera dels Capgrossos de Mataró.

Encara no té el permís de treball perquè “a Espanya tots els tràmits van molt lents, molt més que en altres països de la Unió Europa, com Alemanya i Holanda”, però sembla que d’aquí pocs dies l’hi donaran. De moment continua el projecte Open Cultural Center, una iniciativa que va sorgir entre alguns refugiats i voluntaris al camp d’Idomeni i que porta a terme programes educatius i culturals amb refugiats que viuen als camps de Grècia.

Els alumnes de l’Institut Jaume Almera de Vilassar de Dalt no són pas els primers que han sentit la història del Bakr, perquè va a tants instituts i escoles com pot per donar a conèixer la situació dels refugiats. Necessitava fer alguna cosa, sentir-se útil i no simplement deixar passar el temps. Aquestes xerrades són part de la seva nova vida, que ja està plena de somnis com ara viatjar i veure món.

Alumnes catalans debaten a l'ONU sobre els refugiats

La Júlia té 16 anys. Fa primer de batxillerat a l’Escola Frederic Mistral - Tècnic Eulàlia de Barcelona. A principis de març va tenir l’oportunitat de viure una experiència única. Va participar en la Conferència Internacional que cada any organitza l’Escola de les Nacions Unides de Nova York, un centre que es va crear principalment per als fills dels treballadors de l’ONU. En aquesta Conferència Internacional hi participen 500 joves d’entre 16 i 17 anys de tot el món, representant una cinquantena d’escoles. El Tècnic Eulàlia és l’únic centre català que hi participa. Des de fa vuit anys, una desena d’estudiants van a Nova York per debatre sobre un tema rellevant, simulant una sessió de l’Assemblea de l’ONU. Aquest any estava dedicada als refugiats. Les jornades van començar amb una xerrada a càrrec d’experts en immigració, que els van explicar els motius pels quals es produeix aquest fenomen a gran escala i en quina mesura beneficia o perjudica els països receptors. També van parlar de com reaccionen els països davant la immigració i de la importància d’acollir al màxim de persones possible. Els assistents, a més, van poder sentir la commovedora història de dos nois que explicaven la seva experiència com a refugiats. L’objectiu de la conferència, diu la Júlia, “és conscienciar les noves generacions dels problemes d’avui” i donar-los “una visió més globalitzada”. Després de la xerrada la Júlia va participar en un debat sobre si els refugiats polítics i els immigrants econòmics han de rebre el mateix tractament o si s’ha de prioritzar l’acollida dels refugiats polítics perquè la seva vida està en risc. La sessió es va tancar votant la qüestió.

stats