Embaràs 14/10/2017

Una història de similituds

El llibre ‘Pequeño mamífero. El cachorro humano y otros lactantes’ recull els paral·lelismes que hi ha entre els embarassos, els parts i els estils de criança de les femelles humanes i els de la resta dels 5.500 mamífers que poblen el planeta

Esther Escolán
6 min
Una història de similituds L’alletament,  el gran invent   De mare, ¿només n’hi ha una?

Tot i les múltiples lligues pro i contra el part respectat, l’alletament matern i el biberó, el xumet, els bracets, el llit familiar, etc., la criança dels nostres fills i filles és una cosa que hauria de respondre més a la intuïció que ens avala com a progenitors. Tal com passa als ventres dels més de 5.500 mamífers amb els quals compartim molt més del que ens creiem. Així ho posa de manifest el llibre 'Pequeño mamífero. El cachorro humano y otros lactantes' (Ediciones Temas de Hoy), on el metge neonatòleg Adolfo Gómez i el biòleg Miguel Delibes, dedicat a l’estudi dels mamífers, conversen al llarg de 260 pàgines sobre els temes que centren la criança natural.

Un relat que, arran de tots els llibres, fòrums i webs -alguns cops complementaris i d’altres contradictoris- que hi ha sobre criança, pretén donar alguna resposta respecte a la cura de les nostres criatures. El llibre parteix d’una realitat, que els nostres nadons “són cadells, com els de tants mamífers més”: “Les conductes d’aquests mamífers pel que fa a la cura de les seves cries poden ajudar-nos a entendre millor d’on provenim, allò que els nostres nadons necessiten o per què les mares senten el desig de mantenir el contacte físic amb els seus fills acabats de néixer i d’alletar-los”.

INSTINT DE PROTECCIÓ

Tal com matisa Gómez, “allò que compartim com a humans amb la resta dels mamífers que poblen el planeta és precisament això, el fet de ser mamífers, que significa que les mares alleten les seves cries”. El neonatòleg també destaca que, si bé és cert que les femelles mamíferes “tenen especial cura dels seus cadells”, aquesta cura “dependrà de si es tracta d’espècies altricials -les cries de les quals neixen en un estat de desenvolupament sensorial i motor relativament endarrerit- o precocials -les quals neixen en un estat avançat de desenvolupament sensorial i motor, i poden seguir els seus pares al cap d’un breu període de temps-, és a dir, del nivell d’indefensió amb el qual neixin les seves cries”.

“Alletar permet a les mares alimentar els seus fills de la millor manera, sense haver de separar-se’n i, per tant, sense que quedin exposats als depredadors”, prossegueix Gómez. El neonatòleg té clar que, tot i que el mètode cangur que practiquen les mares de nadons prematurs pot tenir una certa similitud amb el mètode que empren els marsupials (cangurs, marmotes, coales, etc.) perquè les seves cries acabin de desenvolupar-se dins el marsupi, és amb els simis amb els quals compartim més trets pel que fa a criança. “Els simis són els nostres parents més pròxims, i això es nota”, afirma Gómez. I es nota, entre altres coses, “perquè les femelles solen tenir un sol fill per embaràs, l’alleten de manera semblant a la nostra i vigilen de prop les seves cries durant anys”. “Les mares, a més, porten els seus fills agafats amb les mans i els peus al seu pèl, entre tres i set anys, depenent de l’espècie de simi de la qual parlem”, subratlla. Entre els primats, el biòleg Miguel Delibes explica que les principals semblances són amb “els ximpanzés i els bonobos, també molt sociables”, i les principals diferències amb “els orangutans, més solitaris”.

EMBARÀS I PART

El llibre també revela aspectes curiosos, com el fet que algunes espècies tan diferents entre si com ornitorrincs i marsupials, porcs i porcs senglars, guineus i teixons o el linx, entre d’altres, preparen a consciència el lloc (niu o lloriguera) on donaran a llum i tindran cura de les seves cries durant els primers dies de vida, cosa que s’assembla força a la síndrome del niu que moltes dones embarassades senten quan s’acosta el moment del part. Però, com apunta Delibes, “entre aquestes espècies n’hi ha algunes, com el senglar, que preparen un vertader niu on allotjar els seus cadells, i altres, com el linx i la guineu, que es limiten a seleccionar una lloriguera resguardada, sense condicionar-la”.

Al llibre també es descriu la manera com donen a llum diverses femelles mamíferes: a la gatzoneta, a quatre potes, dreta, tombada de costat, etc. Unes postures que ens recorden molt les que busquen recuperar aquells fòrums que defensen uns parts cada cop més respectuosos i menys intervinguts mèdicament. Preguntat per si estem recuperant, en part, certs comportaments més primaris per als nostres parts, en tant que -diuen- la naturalesa és sàvia, el neonatòleg Adolfo Gómez apunta que “és complicat comparar els parts humans amb els de la resta de mamífers perquè el nostre és més complicat”. Així, alerta que “deixar els parts en mans de la seva pròpia evolució, com passava en plena naturalesa i sense ajuda de ningú, té més inconvenients que avantatges”. No obstant, reconeix: “Actualment tendim a tornar a les dones el protagonisme del seu propi part i a respectar la seva intimitat i els seus temps, a més de permetre que estiguin acompanyades per llevadores, que procuren atendre-les sense interrompre l’evolució natural del part i que, en cas de ser necessari, avisen l’obstetre i el pediatre”.

AFERRAMENT I ‘JO SOCIAL’

La cultura de l’aferrament, la que desenvolupen els nadons humans amb la seva mare (o cuidador o cuidadora) durant els primers 12 mesos, és quelcom que també viuen els primats ja en els seus primers dies de vida, quan s’aferren a un adult (mare, pare, tieta o germana). ¿Com beneficia les cries -humanes o no- aquesta mena de criança? Per a Gómez, a les humanes “les beneficia en tant que permet que el cadell creixi en un estat de seguretat i benestar que facilita un desenvolupament cerebral i emocional adequats”. Gómez exposa, tanmateix, que “aquelles persones que han gaudit d’un aferrament segur amb les seves mares o amb un altre cuidador són més càlides i estables des d’un punt de vista emocional, tenen relacions afectives més satisfactòries, se senten capaces i estimades i són més competents socialment”.

L’alletament, el gran invent

El biòleg Miguel Delibes afirma al llibre 'Pequeño mamífero. El cachorro humano y otros lactantes' que “alletar és el gran invent dels mamífers” i ho fa convençut que la llet és “l’aliment perfecte per criar els cadells, en tant que és quelcom que la mare sempre porta al damunt (no cal buscar-lo), varia segons les necessitats del lactant, aporta immunitat, etc.” És, en síntesi, diu Delibes, “un gran invent que, a més, és exclusiu dels mamífers”. Aquesta opinió també la corrobora Adolfo Gómez, que forma part del Servei de Pediatria i coordina la Comissió d’Alletament Matern de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, un hospital que, sota la seva batuta, lluita per esdevenir un centre pioner a Espanya en la pràctica del mètode de la mare cangur.

En aquest sentit, com a ésser social el cadell humà s’habitua de seguida a viure en tribu (nucli familiar i família extensa, cercle d’amics, grup-classe a la llar d’infants, etc.), de la mateixa manera que diverses espècies de mamífers s’acostumen a viure en manada. Una semblança que, tot i ser més òbvia amb els primats, els nostres parents més pròxims, com ja hem vist, també compartim, com assenyala Delibes, “amb llops, algunes mangostes, els licaons o gossos caçadors, etc.”

Delibes, que entre els anys 1988 i 1996 va dirigir l’Estació Biològica de Doñana i que actualment és el president de la Sociedad Española para la Conservación y Estudio de Mamíferos, conclou, no obstant això, que “alguns animals que viuen en grans manades, com per exemple els nyus, gairebé no interactuen entre si i només ho fan a l’hora de pastar i per desplaçar-se junts”.

De mare, ¿només n’hi ha una?

El llibre també explica com hi ha 150 espècies de mamífers en les quals s’han pogut observar cadells mamant d’una femella que no és la seva mare, és a dir, femelles alletant cadells aliens. Unes mares nodrisses comunes en el cas dels búfals i les vaques i que passa, també, amb els germans de llet. I ho han fet gairebé sempre per pura necessitat, ja fos quan una dona que havia sigut mare recentment alletava un altre nadó la mare del qual no podia (per mort durant el part, malaltia, desnutrició, etc.), o, més recentment, totes aquelles mares que donen part de la seva llet als bancs de llet que existeixen i que serveixen, entre altres coses, per afavorir la recuperació de tots els nadons que neixen abans d’hora. I és que, com sosté Adolfo Gómez, les nodrisses “formen part de la història” i ho podem veure, assegura, “en les tribus africanes, amazòniques o poblacions indígenes, on és força freqüent que una altra dona s’encarregui d’alletar un nadó la mare del qual ha mort durant el part”.

stats