Tan grans i enganxats a la pipa

Amb sis anys, la Mariona necessita fer la pipa per poder dormir. Mai va voler el xumet i els seus pares ho han intentat tot perquè deixi el dit, sense èxit. Guants, pintaungles amargant, tireta al dit… Tot s’ho treu. “Per als nens que fan servir xumet els pares tenen els seus rituals per treure’ls-hi: el donen als Reis, al gegant del Pi... Però amb la pipa què fem? No podem regalar el dit”, diu la Roser Martí, la seva mare. Tot just acaben de visitar l’odontopediatra, que els ha plantejat la necessitat d’iniciar teràpia miofuncional. A causa de la pressió que exerceix amb el dit les dents no li encaixen ni tanquen bé (el que es coneix com a mossegada oberta).

Darrere del més evident, xuclar-se el dit, hi ha més alteracions que la Mariona i els seus pares hauran d’abordar. Els nens que fan la pipa també necessiten reeducar la posició de la llengua, la manera d’empassar saliva i la de respirar. Encara que no facin la pipa, s’han acostumat a tenir la llengua pressionant les dents i respiren per la boca. Si s’actua només sobre les dents, i no es reeduca tot l’hàbit en un conjunt, la teràpia està abocada al fracàs. Cal reeducar la manera com utilitzen la boca. Sovint el logopeda també hi intervé -i si cal el psicòleg-, per identificar els moments en què el nen fa la pipa i trobar estratègies per aconseguir que la deixi de fer.

PER QUÈ HO FAN?

L’instint de succionar és més fort durant els primers sis mesos de vida. Un 6% dels nadons continuen amb aquest hàbit després de complir un any, i tan sols un 3% continuen passat l’any. “Al principi és per necessitat, és un instint per poder nodrir-se. Tampoc cal perdre de vista que els primers mesos el fet de xuclar ajuda que es formin correctament el paladar i altres parts de l’aparell estomatognàtic”, explica Estefania Sánchez, odontopediatra del centre Els Quinze, a Barcelona. “L’hàbit de succió digital és per calmar-se. A la panxa de la mare sovint ja ho fan, com també es calmen quan xuclen el pit o el biberó”, afirmen Celia Cruz, logopeda, i Maite Roca, psicòloga, totes dues del Centre ABC de logopèdia i psicologia infantil, també a Barcelona.

Si continuen, ho fan en moments en què estan estressats o per relaxar-se abans de quedar-se adormits. Es pot intensificar quan hi ha episodis concrets que els estressin, com el naixement d’un germanet o quan comencen l’escola dels grans, afegeixen.

Per resoldre-ho no hi ha una mateixa fórmula per a tothom. “S’ha d’identificar què li aporta fer la pipa emocionalment i actuar per evitar que ho necessiti”, diu Sánchez. Per convèncer “els nens molt madurs o molt curiosos se’ls pot mostrar un model on vegin què els passarà si no ho deixen i donar pautes als pares perquè ho reforcin”, explica l’odontopediatra.

CANVIAR COSTUMS

L’hàbit nocturn és el més difícil de modificar. Hi ha pares a qui els funcionen artilugis com els guants, posar-los una samarreta amb les mànigues cosides (perquè no puguin treure les mans) i pintaungles amargs. Tot plegat pot ser inútil per als més persistents, que troben com desfer-se’n. “No es pot renyar o castigar, cal buscar solucions constructives”, diu Roca. El primer que s’ha de fer és identificar quan ho fan més i introduir canvis i oferir-los opcions que els permetin calmar-se, com ara que abracin un ninot. “Es tracta de buscar una alternativa constructiva per fer amb les mans, que les tinguin ocupades”, diu Roca.

Si l’hàbit continua malgrat que ja hagin començat a canviar les dents, el problema se sol agreujar. El paladar acaba sent més alt i estret, i les dents es desplacen cap endavant. “El problema més freqüent és la mossegada oberta, que vol dir que entre les dents anteriors superiors i inferiors queda un espai i no es toquen quan el nen tanca la boca; però depenent del tipus de pipa que faci el nen es pot deformar també la mandíbula”, explica Sánchez. El tipus d’alteració depèn de com xucli. No tots fan pipa amb el dit gros. N’hi ha que prefereixen altres dits, dos dits, un coixí, un drap… i aleshores l’alteració pot ser diferent.

Per tractar l’hàbit de manera completa, “el més important és aconseguir una funció de la boca, una deglució i una respiració correctes, generalment amb preortodòncia o ortodòncia interceptiva, tractar hàbits i fer exercicis”, diu Sánchez. Aquesta ortodòncia primerenca, que es pot aplicar a partir dels 5-6 anys, consisteix en petits aparells de goma que es posen durant unes hores o tota la nit. Pot arribar a evitar que de més gran siguin necessaris els famosos bràquets o que, si més no, les intervencions futures siguin més suaus. La implicació dels pares és clau, han de saber què cal fer i com, saber identificar quan cal actuar perquè el nen estigui tranquil i no es xucli el dit, i “ser constants amb els exercicis que es proposin”, afirma Sanchez.

INTERVENCIÓ DEL LOGOPEDA

L’objectiu de tot aquest treball és intervenir en els músculs implicats a mantenir una posició correcta de la boca. Tot plegat s’engloba en el que s’anomena teràpia miofuncional, orientada a promoure tots els canvis necessaris. També pot ser necessària la intervenció del logopeda. “Quan l’hàbit persisteix de més grans, tenen problemes articulatoris, perquè la llengua va endavant i pot ser que tinguin problemes per fer determinades lletres, com la essa (el més freqüent), la de, la ela, la erra, la te...”, explica Cruz.

La pipa també està associada a una “deglució atípica”, afegeix: quan empassen, sigui saliva o menjar, la llengua no va endarrere, com seria habitual, sinó que va endavant i pressiona. “Cal reeducar-los amb exercicis perquè col·loquin la boca bé”, diu Cruz. “Empassem saliva 2.000 vegades al dia, imagina l’impacte si cada cop que ho fas la llengua tira endavant”, afegeix la logopeda. Tot plegat també afecta la manera de respirar. “Sovint són respiradors orals”, diu. I els nens que respiren per la boca pateixen amb més freqüència malalties respiratòries com l’amigdalitis, ja que l’aire no es filtra igual de bé que si passa pel nas.

Consells per deixar la pipa

• Buscar alternatives que l’ajudin a estar tranquil, com una joguina o un ninot.
• Acompanyar-lo fins que agafa el son.
• Intentar que vagi a dormir just quan té son. Sovint fan la pipa quan estan massa cansats.
• Ajudar-lo a parlar dels problemes o frustracions que el preocupen per tranquil·litzar-lo i identificar situacions que el porten a fer la pipa.
• Intentar fer servir instruments que li facin desagradable fer la pipa, com pinta-ungles, guants o una samarreta amb les mànigues cosides.
• No renyar mai. Els pares han de ser constants i acompanyar la criatura durant tot el procés.