Embaràs 29/07/2017

Quan la tècnica fa possible el miracle de concebre

‘In vitro veritas’ és un llibre escrit a quatre mans per Pedro E. Jiménez i Vanessa Stiennon després de comprovar en primera persona el tabú que envolta la infertilitat

Laura Pinyol
5 min
Quan la tècnica fa possible  el miracle  de concebre

A Catalunya, el nombre d’infants nascuts per mètodes de reproducció humana assistida (RHA) ha crescut exponencialment l’última dècada. Si l’any 2001 la xifra se situava al voltant dels 1.200 nadons, el 2013 superava de llarg els 7.100, segons l’ 'Estadística de la reproducció humana assistida a Catalunya 2013'. Un total, però, que no explica la complexitat d’aquesta realitat: més de 15.000 processos iniciats per més de 8.000 dones. Si aquell mateix any a Catalunya van néixer 71.591 nens, el percentatge de nadons nascuts per procediments in vitro és d’un 4,6%.

Les parelles o dones soles que opten per tècniques de reproducció humana assistida sovint han topat abans amb un diagnòstic d’infertilitat o d’esterilitat. Segons la Sociedad Española de Fertilidad (SEF) un 15% de la població és infèrtil o estèril. Segons el mateix informe esmentat, el 34% de les causes són mixtes (corresponen a l’home i la dona), el 22% són femenines, i el 14%, masculines.

Una de les principals causes de l’augment de causes d’infertilitat és l’edat tardana de les mares que, a Catalunya, se situa de mitjana als 31,9 anys, de les més altes de la Unió Europea.

QUINA ÉS LA DIFERÈNCIA? INFERTILITAT I ESTERILITAT

L’esterilitat és la incapacitat de concebre un embaràs. Una parella es considera estèril quan després d’un any de relacions sexuals no protegides no s’aconsegueix l’embaràs. També cal distingir l’esterilitat primària -aquella en què mai hi ha hagut embarassos- de l’esterilitat secundària -hi ha hagut embarassos previs però hi ha la impossibilitat de noves gestacions-. En canvi, en la infertilitat la dona aconsegueix gestacions, però l’embaràs acaba en avortament.

En síntesi, una persona estèril no és capaç d’aconseguir l’embaràs, i una d’infertil sí que aconsegueix l’embaràs, però no es pot dur a terme.

UN SILENCI QUE ENVOLTA UN GRAN TABÚ

“Al principi no te n’adones. És insidiós, com una gotera. Les gotes van caient i van omplint la galleda fins que amb prou feines ja no queda espai per a res més, cosa que no seria un problema... si el nadó tan desitjat arribés. Tindries moltes galledes per omplir. Però no arriba. Es fa esperar. Es fa desitjar. Intentem treure ferro a l’assumpte”. Així descriu Vanessa Stiennon en les primeres pàgines del llibre la sensació de buscar un fill, després que la parella ja hagi decidit que volen ser pares: “I tota aquesta voluntat xoca contra un mur, exactament cada 28/29 dies”.

“I van passant els mesos, i cada menstruació és rebuda amb dolor i aflicció -escriu el Pedro-. És complicat preguntar-se si tot va bé. L’angoixa va creixent perquè passa un altre mes i no arriba, de manera que, enmig d’un atac de pànic, després d’haver-te preguntat si la nostra il·lusió potser està construïda sobre un fràgil cristall que s’ensorra, et trobes davant d’un ginecòleg i un uròleg explicant-los el cas i pregant-los en silenci que reforcin aquesta il·lusió. I si bé al principi tot són paraules d’ànims, després de l’arribada dels resultats de nombroses proves prescrites, aquestes paraules són substituïdes per diagnòstics mèdics adversos, proves clíniques i alguna cirurgia”.

Després d’un any d’intents, la Vanessa i el Pedro van començar a explorar les tècniques de reproducció assistida. ' In vitro veritas' (Nova Casa Editorial, 2017) és un viatge íntim que combina l’expiació, la ràbia, la frustració i el dolor. I l’evidència d’aquest llarg camí de complicacions: la solitud de trobar-se travessant un període d’angoixes enmig d’un silenci social. “La societat et prepara per superar la mort d’un ésser estimat, una ruptura sentimental, però no t’ensenya com gestionar aquest cop tan íntim”, assegura el Pedro.

UN CAMÍ DE SOLITUD

“Ens vam trobar sols”, explica la Vanessa sobre per què van decidir escriure el llibre. I van començar a bolcar, cadascú des de la seva perspectiva i en diferents capítols, els seus sentiments. Aquestes pàgines, doncs, contenen una dosi extrema de sentiments, perquè s’hi traslladen emocions molt profundes que, com ella mateixa justifica, “no tenen per què ser legítimes”. “Són teves. Encara que siguin terribles”, i amb això s’explica, per exemple, la ràbia i la contrarietat que li generava veure dones embarassades pel carrer o la notícia de familiars i amics que l’hi anunciaven amb alegria incontinguda: “És contradictori, però qualsevol dona que hagi passat per això, em podrà entendre”.

Per al Pedro, “estar en contacte amb parelles en situacions similars ens va ajudar”. “Ens vam adonar que no érem els únics. Ara, quan algú contacta amb nosaltres perquè ha llegit el llibre i ens diu que li ha servit de suport..., és molt gratificant”. Davant un diagnòstic de “no ets apte per a la reproducció natural, et sents com un frau”, diu el Pedro.

‘MÉNAGE À TROIS’

Comença un moment en què la gestació de l’embaràs ja no és a les seves mans. A la il·lusió s’hi suma un matís pràctic: preus, clíniques, tècniques. I encara mesos i mesos de proves i preparació per a la fecundació in vitro. Després d’algunes operacions, períodes de medicació i puncions farmacològiques d’estimulació ovàrica, la Vanessa va generar tretze òvuls, vuit dels quals van resultar prou madurs per ser fecundats. Tres dies després, quedaven 7 embrions, dels quals en van transferir dos. Tot aquest procés serveix per explicar la sensació d’esgotar possibilitats que genera cada petit pas endavant. Han de passar catorze dies perquè es pugui confirmar l’embaràs i la Vanessa descriu aquest impàs com “la betaespera, desespera”. I comet un error fatal: fer-se un test d’embaràs abans d’hora. Resultat: negatiu. El món s’enfonsa. Però podria ser un fals negatiu... Uns dies després, però, a la clínica, un metge sentencia que el test ha sigut negatiu.

El que ve després d’aquest primer intent és un esforç molt gran per recuperar l’estabilitat de parella, passar un dol, replantejar-s’ho tot. Els capítols dedicats a aquest cop són recomanables de llegir per a qualsevol persona que ha viscut una pèrdua similar. La Vanessa assegura que “era un fantasma” i la perseguia la idea de “quants cartutxos em queden”. Van tardar quatre mesos més a emprendre una altra oportunitat, amb l’ajuda d’una psicòloga -que estava embarassada, com a mesura d’impacte per superar els neguits-, una acupuntora i algunes dietes alternatives.

Passat aquest temps, la Vanessa es va veure amb prou forces per tornar-ho intentar. Només quedava un embrió. Al cap d’uns quants dies, el test i la seva doctora els ho van anunciar: “Tranquils, tot ha anat bé”. La Vanessa somriu i diu que va abraçar-la a ella abans que al Pedro, i ell la disculpa. Mira l’Olivia, nou mesos acabats de fer i ja dreta, ben valenta. I contra natura o contra tota lògica diagnòstica, la Vanessa espera un segon fill. Un nen. Coses de la vida.

Glossari mèdic sobre la reproducció assistida

  • Beta. L’hormona que sintetitzen les dones embarassades des que l’embrió comença a desenvolupar-se.
  • Betaespera. Període que transcorre des de la transferència embrionària o la inseminació artificial fins als resultats de la prova de l’embaràs.
  • Cicle de Fecundació in Vitro (FIV). Tècnica de reproducció assistida en la qual un òvul és fecundat per un espermatozou en un laboratori per a l’obtenció d’embrions i la posterior transferència a l’úter matern. El cicle inclou les fases d’estimulació ovàrica i punció ovàrica.
  • Fecundació (ICSI). Introducció d’un espermatozou dins de l’ovòcit a través d’una microagulla. L’endemà de la fecundació es confirma el nombre d’embrions, que es correspon amb el nombre d’ovòcits fecundats amb normalitat.
  • Inseminació artificial. Col·locació d’una mostra de semen a l’interior de l’úter, reduint la distància entre l’òvul i els espermatozous per incrementar les possibilitats de fecundació.
stats