ARA

Parir amb humor

Carles Capdevila presenta ‘Parir amb humor’, la reedició actualitzada d’un llibre on aborda les diferents fases de la paternitat amb humor

Parir  amb humor Zoom

Parir amb humor és un exercici literari que retrata la comèdia divertida i plena de contradiccions de l’embaràs, el part i el que ve després. El llibre, titulat originàriament 'Criatura i companyia', va guanyar el Premi Pere Quart i ara Carles Capdevila l’ha revisat, actualitzat, ampliat amb nou pròleg i epíleg i aquest Nadal surt amb nova coberta i títol. “Aquest és un llibre que m’estimo molt. Amb ell va començar tot, és l’embrió d’una faceta de periodista i de pare interessat en l’educació que m’ha donat i em dóna alegries enormes. Desbordat per les dues primeres criatures, la parelleta, descol·locat per l’entorn, desubicat entre amics sense fills, vaig haver de recórrer al meu ofici de guionista per trobar la manera de riure’m de les meves dèries. Com a teràpia. O me’n ric o rebento”, explica Capdevila.

Us n’oferim alguns capítols com a avançament.

§

ELLA I ELL

Ella ja ha dit que sí.

Sí, vull. Sí: vull engreixar-me, vull tenir estries i varius i morenes, vull marejar-me i tenir la bufeta a punt de rebentar.

Vull deixar de fumar, de beure, de menjar res picant.

Vull estar cansada i irritable.

Vull patir cremor d’estómac i mal d’esquena, vull ser víctima de capricis irracionals i d’uns canvis hormonals terribles.

Vull tenir contraccions, trencar aigües, haver de dilatar mig metre en qüestió d’hores.

Vull convertir els meus pits en sortidors, vull deixar de dormir durant mesos, vull posar en perill la meva carrera professional, vull estar ocupada i preocupada la resta de la meva vida.

I ell encara diu que pse. Que: ¿n’estàs segura? Que aquestes coses val la pena rumiar-les bé. Que no hi ha pressa. Que potser és millor esperar un parell o tres de mesos per tornar-ne a parlar, a veure com va la feina. Que el pis no és gaire gran, que el cotxe és petit, que per ser pare s’han de tenir valors, i ser responsable, i estar disposat a dir que no als amics quan et proposin sortir de festa.

Ella no gosa dir-li que no pateixi, que no veurà pas els amics. Només veurà els amics que tinguin fills, i aquests estaran encantats de comentar la cara que et queda quan t’adones que fa hores que portes una llàntia a la camisa, just després d’aquell rotet.

Potser sí que ella és víctima del rellotge biològic, de l’instint, del pes de la tradició, però ell s’està passant de la ratlla amb el maleït complex de Peter Pan.

Ara ella contraataca i li diu que quina tonteria, que tant és si la feina va millor o pitjor avui o d’aquí dos mesos, que el nen hi serà sempre més. Sempre més. Potser no és exactament el que ell volia sentir: sempre més.

Ell li diu que hauran de limitar els viatges exòtics i ella li recorda que encara no n’han fet mai cap. Ell creu que són joves, ella li diu que, si triguen gaire, ja seran jubilats quan el nen demani que li subvencionin el primer màster. Ell reclama joc net, és a dir, que no es parli encara del nen, que no es construeixin frases que comencin amb un subjecte inexistent. Ella diu que ja té pensada la distribució de l’habitació. Ell surt en defensa del nen que fa un moment es negava a acceptar com a subjecte de cap frase i diu que un nen necessita llum de dia, i que l’habitació petita i fosca no és digna d’un nen. Ella somriu: ell no sap encara que l’habitació petita i fosca serà el seu nou despatx. I que el nen tindrà llum de dia, esclar. Ell s’hi nega en rodó. ¿Perdre el despatx? Ni parlar-ne. És la guerra.

[...] En parlarem un altre dia, diu ell. En parlaran demà, sap ella. I ell fa veure que s’adorm de seguida. És conscient que dorm amb l’enemic, i dubta de les seves armes. Per exemple: ella té un termòmetre i un calendari a la tauleta de nit i està molt carinyosa. Quina por.

A mitjanit, sense fer soroll, ell s’aixeca a prendre mides de l’habitació fosca i petita, i decideix com hi posarà l’ordinador. Qualsevol estrateg sap que aquesta maniobra nocturna és un gest que anticipa la rendició.

Una nit d’aquestes deixaran de fer la guerra per posar-se a fer l’amor.

§

EL BUSCÀVEU?

Es pensaven que l’anunciació de l’embaràs rebria com a resposta oficial l’enhorabona i punt.

Però no. Ja era hora, exclamen els pares. ¿Tan d’hora?, exclamen els amics sense fills. Que bé!, responen els amics amb fills. ¿Per què?, s’alarmen els amics antifills.

El cas és que un cop feta oficial la bona nova, la vida privada de la parella passa a ser patrimoni de la humanitat i és declarada d’interès general per parents, amics, veïns, coneguts i desconeguts.

I què, suposo que ara us casareu, ¿no? ¿Que us ha costat molt? ¿Quant fa que el buscàveu? ¿I per què heu trigat tant? ¿Tan joves ja us voleu complicar la vida? Després deureu buscar de seguida la parelleta, ¿no? [...] Els interpel·ladors poden ser veïns que abans només parlaven del temps, a l’ascensor. ¿Per què ara toca parlar del temps dedicat a engendrar el nadó? Abans ella discutia amb la del tercer la seva postura sobre l’excés de correu comercial a les bústies.

§

OKUPA?

Totes les prenyades del curs prepart ja han parit, inclosa la que sortia de comptes dos mesos més tard. Però ella segueix esperant, i maleint l’inventor de l’eufemisme «estat de bona esperança».

Sap racionalment que els embarassos no duren tota la vida (les criatures, en canvi, sí), però cada cop està més convençuda de ser la primera dona de la història amb un embaràs etern. Si la Criatura triga un minut més a decidir-se, les camises de batista de la canastreta li quedaran petites. A aquestes alçades ja no recorda com era la vida abans d’estar prenyada. Odia els deu mil missatges diaris d’amics i familiars que posen veu de decepció quan els comunica que no és que ja hagi tornat de l’hospital, sinó que encara no hi ha anat.

Quan es queixa de la panxa, els més despistats li diuen que no sabien que tornava a estar embarassada. Ella els aclareix, plorant, que encara no ha deixat d’estar-ho. En el fons, també plora perquè sap que no hi ha marxa enrere. És massa tard per aturar l’embaràs, per més que una veu interior li repeteixi: «He canviat d’opinió, he canviat d’opinió, he canviat d’opinió». L’única sortida per treure’s aquest pes de sobre (els deu quilos permesos més uns quants de regal) passa tant sí com no pel part que es resisteix a arribar.

Fa deu dies que se li va acabar el contracte de lloguer de quaranta setmanes, però la petita okupa es nega de totes totes a abandonar el piset. [...] En vista que les negociacions estan estancades, demà passat hi ha prevista una reunió d’alt nivell per prendre mesures de força i desallotjar-la.

Ells temen que caldrà arribar a aquests extrems, perquè els últims dies li han sentit cantar el «No serem moguts».

§

ÀVIES SENSE FRONTERES

Si li plora, ella és una mala mare. No li dóna prou seguretat ni afecte. Si crida massa, la té consentida. Si qui crida és la mare, és una histèrica que no sap com tractar una pobra criatura. Si riu, es deixa prendre el pèl. Si la porta tapada li diuen que pateix calor; si la porta destapada l’acusen de fer-li agafar una galipàndria.

Si ell li prohibeix alguna cosa en públic, el consideren un pare amargat i sobreprotector. Si la deixa fer, l’acusen d’inconscient.

Estan vigilats, acorralats. El carrer està patrullat per un cos de ciutadans anònims amb vocació de guardes jurats d’Unicef. I sobretot per voluntàries de l’ONG Àvies Sense Fronteres, disposades a intervenir solidàriament en

cas de conflicte i, si no n’hi ha cap, provocar-lo.

Els manuals de pedagogia aconsellen que si el nen fa una rebequeria en una botiga per un gelat o un xupa-xup, se’l deixi plorar i rebolcar-se per terra amb indiferència. Però van ser redactats abans que Àvies Sense Fronteres fos l’ONG més activa i eficaç del planeta.

§

L’ESCOLETA

Abans en deien guarderies, ara escoles bressol, però els noms de veritat són molt més divertits. Perquè no són del tot noms de veritat. Les escoles dels més grans ja es diran Pau Casals o Joan XXIII, però les escoles bressol han d’inspirar tendresa i seduir uns pares que des de fa mesos tenen el vici de parlar en diminutiu. Una criatureta que fa pipinets al bolqueret i porta pipeta i samarreteta i sabatetes i fa rotets i agafa cosetes amb les manetes no pot anar a l’escola Salvador Espriu, per exemple. [...] Els pares han visitat l’escola Tabalet, Timbalet, Barrufet, Patufet, Bolet, Xumet, Sol Solet i Ralet Ralet. És lògic que estiguin cansadets i atabaladets a l’hora de fer la trieta.

Totes les escoletes tenen un pati petitet, tauletes i cadiretes i fins i tot un toboganet. Això sí, no cobreixen totes les horetes de la setmaneta, no accepten sota cap conceptet criaturetes malaltetes i, sobretot, no són gens caretes.

Són caríssimes.