La pitjor mare del món

I si...?

I si els faig una broma monumental? Què passaria si demà em convertís en la millor mare del món? És un decisió arriscada, perquè la meva personalitat temporal potser els agrada més que no pas jo, però només de pensar en la cara que posaran ja ric sola. Planifiquem-ho.

Mare perfecta

Demà és diumenge i en lloc d’esmorzar en silenci, submergida en la lectura del diari, un petit luxe que em permeto cada setè matí de la setmana, tot i que el concepte silenci cal prendre-se’l en el sentit més elàstic del terme, amb sorolls de fons variats i no sempre pacífics, doncs no ho faré. Escoltaré amb un somriure als llavis l’explicació detallada dels tres videojocs que tenen entusiasmat el menor d’edat a càrrec (MEC) número 2. Sí, sabré dominar el badall tot i que l’explicació ja vagi pel minut 23, i fins i tot reprimiré les frases iròniques sobre les progenitores que esdevenen zombis carnívores, com les dels videojocs, quan topen amb mitjons i diversos ens pudents enmig del passadís.

Al MEC número 3 el faré feliç accedint a la petició de pintar la bici que ara és de color morat d’un color que ell trobi que resulta més adequat a la seva personalitat. I a la MEC número 1 li diré que sí, que aquesta vegada té permís per convidar els seus quinze millors i imprescindibles amics a casa a dinar pizzes, i en lloc de recordar-li que tinc fotos de com està la sala ara i que vull que quedi exactament igual quan tots plegats hagin marxat, seré una mare ideal i només els dedicaré un somriure discret i elegant encara que l’hagin deixada com una autèntica cort de porcs.

Control

Sé que em costarà, però el seu desconcert, els murmuris de preocupació sobre la meva salut mental i les mirades furtives que dedicaran als racons a la recerca d’una càmera oculta que expliqui el comportament faran que tot plegat valgui la pena. Així que em controlaré i no fotré el crit al cel quan descobreixi que la pintura de la bici del MEC número 3 ara també decora la paret del pati. Hi clavaré unes fustes al voltant, improvisant un marc, i declararé el pati espai d’art urbà. Després faré 16 fotos i les penjaré al Facebook en un àlbum titulat Aproximacions a Rothko d’un infant de 9 anys, com fan les mares com cal. Seguiré escoltant el MEC número 2, que ara lloarà la següent versió de la consola que li vam regalar fa poc. I no li recordaré la promesa que va haver de formular quan li vam lliurar la ja no tan estimada consola: no parlar més de maquinetes durant 100 anys.

I el mateix autocontrol em serà útil quan la MEC número 1 m’expliqui que no només ha convidat els 15 imprescindibles millors amics a dinar pizzes, sinó que envairan la sala tota la tarda. De fet, estossegaré cada vegada que estigui a punt d’escapar-se’m la paraula envair, i també mecaguntot i però qui coi descansarà si vosaltres...? Sí, seré una progenitora ideal i al MEC número 3 li demanaré com van els deures i, en lloc de reaccionar com la Medusa quan em digui que desconeix el significat de tal mot, el plantaré davant d’un vídeo motivacional i no defalliré encara que s’adormi veient-lo. Ni tampoc em rendiré quan els MEC número 2 i 1 es barallin per la sala i els 15 amics imprescindibles se’ls mirin encuriosits. O potser sí, perquè llavors ja estaré esgotada de tanta perfecció. I ben mirat, ja no sé si és bona idea, perquè serà divertit veure’ls les cares, però potser a mi al final m’hauran de recollir amb pinces. I ves tu quina gràcia.