Fer esport durant l’embaràs fa que el descendents siguin més esportistes durant tota la seva vida

dimecres, 25/05/2016

 

De vegades hi ha coses que, de tant evidents com ens semblen, pensem que no cal repetir-les. Per exemple, aquell «tòpic» que diu que

fer esport és bo per a la salut.

O justament per això les repetim tant sovint que al final no hi parem prou esment. Segons el diccionari, un tòpic és una expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit. Dir que fer esport és bo per a la salut és certament un tòpic, però la seva transcendència va més enllà del que sovint pensem. D’una banda, l’exercici físic “nodreix” el cervell; en vaig parlar fa uns mesos en un article en aquest mateix bloc que justament duia aquest títol (el podeu fullejar en aquest enllaç). L’esport moderat té molts efectes beneficiosos sobre la salut física i mental: millora la gestió energètica, de sucres i de greixos del nostre cos; manté el cor, els músculs i les articulacions en forma; contribueix a eliminar el cortisol, la hormona de l’estrès, motiu pel qual és antiestressant, i estimula la producció d’endorfines al cervell, les neurohormones del benestar. I també contribueix a activar la plasticitat neural, és a dir, la capacitat que tenen les neurones de fer i refer les seves connexions, i és precisament en aquesta capacitat plàstica on resideixen totes les coses que aprenem i també on es gestiona tota la nostra vida mental. Per tant, tants els infants com els adolescents, els joves i els adults hauríem de dedicar una estona cada dia a fer esport. Ensenyar als infants a gaudir de l’esport, si pot ser en grup pels beneficis socials que això també comporta, és la millor manera de cultivar aquesta actitud, perquè la mantinguin quan siguin grans.

Practicar esport durant l’embaràs potencia les activitats cognitives del futur infant

Tanmateix, més enllà dels grans efectes positius que l’esport moderat sobre qui el practica, hi ha diversos treballs que demostren que practicar esport durant l’embaràs té també efectes molt beneficiosos per al nou individu –i no només per a la persona embarassada–, que es manifesten a llarg termini. Us parlaré de dos treballs que he trobat absolutament fascinants, per les implicacions que tenen. Tots dos han estat realitzats en ratolins –atès que hi ha procediments experimentals que per motiu obvis no es poden realitzar en persones–, però els resultats són perfectament extrapolables a la nostra espècie.

El primer va ser publicat l’any 2014 a la revista Neuroscience. Van agafar un grup de ratolins gestants i els van dividir en dos grups. Uns estaven en gàbies on tenien una roda giratòria, que els permetia fer tant exercici com volguessin. Els altres estaven en gàbies idèntiques que també tenien una roda, però estava bloquejada perquè no poguessin fer exercici. Quan ven néixer les seves cries, les van sotmetre a proves de memorització i reconeixement d’objectes en diversos moments de la seva infantesa i joventut, entre les 2 setmanes i els dos mesos després de néixer. Els ratolins són capaços de discriminar els objectes que per a ells són nous dels que els resulten familiars. Doncs bé, els fills de mares que havien fet exercici durant l’embaràs eren molt més ràpids alhora de reconèixer els objectes nous i distingir-los dels familiars. En definitiva, aprenien abans i gestionaven millor la seva memòria. En examinar el seu cervell es va veure que els gens que promouen la plasticitat neural estaven molt més activats. Dit L’esport durant l’embaràs fa que els descendents tinguin ja d’inici una major capacitat per aprendre coses noves i gestionar la informació del seu entorn. Només amb aquest resultat, penso que ja val la pena tenir en compte fer exercici moderat i adequat durant l’embaràs.

Però la història no acaba aquí.

Practicar esport durant l’embaràs també fa que els descendents siguin més esportistes de manera natural

A principis de 2016, la revista de la Federació de les Societats Americanes de Biologia Experimental (FASEB Journal) va publicar un article que demostra que els descendents de les mares que durant l’embaràs han practicat esport dediquen voluntàriament i instintivament més estona a practicar esport quan són adults, la qual cosa els permet recollir en primera persona tots els beneficis que té la pràctica esportiva en qualsevol etapa de la vida. Dit d’una altra manera, no n’hi ha prou amb ensenyar els infants a gaudir de l’esport, ni que ens vegin a nosaltres gaudir també fent esport perquè ens imitin (no s’ha d’oblidar mai la importància de la imitació en tots els aprenentatges; en vaig parlar en un article que podeu veure en aquest enllaç).

El disseny experimental que van utilitzar és molt semblant a l’anterior. Van agafar ratolins gestants i els van dividir en dos grups: uns estaven en gàbies on tenien una roda giratòria que els permetia fer tot l’exercici volien, i els altres estaven en gàbies idèntiques que també tenien una roda, però estava bloquejada perquè no poguessin fer exercici. Quan van néixer els van posar en gàbies que tenien totes una roda giratòria funcional, i en arribar a l’edat adulta van quantificar individualment quanta estona passaven cada dia fent voltes en la seva roda giratòria i el nivell global d’activitat física dins la gàbia. També van mesurar altres paràmetres fisiològics, com la gestió dels greixos corporals. El resultat fou concloent: els fills i les filles de les mares que havien fet esport durant l’embaràs eren molt més actius i passaven molta més estona cada dia fent voltes a la seva roda de manera completament voluntària. Malgrat no queda clar perquè el seu comportament esportista és diferent, les dades fisiològiques semblen indicar que les modificacions epigenètiques juguen un paper destacat (també en vaig parlar una vegada, de modificacions epigenètiques; ho podeu llegir en aquest enllaç). Les modificacions epigenètiques són petites marques químiques que es fan als gens en resposta a factors ambientals, les quals serveixen per reajustar el funcionament de l’organisme al seu entorn. En aquest cas, un entorn matern amb esport condiciona a què els programes genètics dels descendents també els indueixin a practicar esport.

En resum, educar els fills perquè gaudeixin de l’esport és crucial pel seu benestar present i futur, i també és clau fer-ho nosaltres perquè tinguin un model proper a imitar. Però, a més, podem començar a fomentar aquestes actituds tant sanes i positives abans de què neixin, durant l’embaràs. D’aquesta manera ja naixeran més predisposats a fer esport durant tota la seva vida, amb els beneficis indubtables que això comporta. I si l’esport el fem en parella o amb amics, millor. No només el gaudirem més nosaltres, sinó que transmetrem més gaudi als nostres futurs fills, a través dels neurotransmissors que generem.

El proper post: Els efectes d’educar en l’obediència i la conformitat

 

Què uneix els amics? La importància del coneixement compartit

dimarts , 3/05/2016

Mama, papa, puc estar més estona jugant amb els meus amics?

Segur que, els que hem estat pares, hem sentit en més d’una ocasió exclamacions com aquesta. Les persones som éssers socials. Tota la nostra vida gira al voltant de la societat, i els amics en són una part primordial. La societat humana és molt complexa i variada, i las nostres preferències a l’hora de triar els amics es veuen condicionades per molts factors, alguns de conscients i altres de preconscients: l’edat, el sexe, les tendències polítiques, les aficions i els esports compartits, i un llarguíssim etcètera d’altres factors. Els infants també mostres preferències a l’hora de triar les seves amistats, però fins fa poc no es tenia gaire clar quins eren els factors que més els influïen, a banda de la imitació dels seus pares.

A principis d’any, un treball fet per dos grups de recerca, un de turc i l’altre de nord-americà, ha permès entendre quin és el principal factor que influeix en els infants quan trien els seus amics. La conclusió penso que és molt important, atès que indica una via que pot contribuir a evitar l’exclusió social i ampliar l’acceptació de la diversitat inherent a les cultures humanes. Un camí que pot ajudar a educar en una cultura de pau (si un interessa el tema de l’educació per a la pau, fa un any i mig vaig publicar un llibre sobre aquest tema amb una bona amiga pedagoga, en el qual no hi trobareu res d’aquest post, perquè està basat en un treball molt més recent).

De forma resumida, aquests investigadors van agafar diversos grups d’infants de 5 anys que prèviament no es coneixien entre ells, i van observar com establien vincles d’amistat. L’única informació que aquests infants tenien dels altres nens i nenes era que podien escoltar les cançons que més els agradaven. Doncs bé, invariablement, tots tendien a establir ràpidament amistat amb aquells infants que coneixien les mateixes cançons que ells. És el que s’anomena coneixement cultural compartit. Tendim a establir vincles d’amistat amb aquelles persones amb qui compartim més coneixements culturals, entesos en sentit ampli.

Les conseqüències, però, són molt més profundes, perquè al mateix moment en què s’estableixen grups diferents, el cervell comença a utilitzar una regla de doble moral, preconscient i per tant molt difícil de reconduir. Aquesta regla de dobla moral fa que, invariablement, tendim a considerar com més fiables, simpàtics i honestos les persones del nostre grup que les dels altres. Hi ha diversos experiments realitzats amb estudiants universitaris que ho demostren. I en els nens passa el mateix. De fet, és durant la infantesa que aprenem a establir aquesta regla de doble moral, que distingeix “els nostres “ de “els altres”.

Com pot això contribuir a evitar l’exclusió social i ampliar l’acceptació de la diversitat inherent a les cultures humanes? Com pot ajudar els nostres fills a ser més tolerants amb els altres? Una de les moltes maneres possibles és a través de la música, i de la cultura en general. Conèixer altres músiques i participar en esdeveniments d’altres cultures, compartir la cultura, fa que el nostre cervell percebi aquestes persones com a més susceptibles d’establir-hi amistat, i per tant pot ajudar a disminuir els efectes de la doble moral que ens fa separar “els nostres” de “els altres. Penso que la convivència en un món globalitzat, el que deixarem als nostres fills, bé val la pena.

El proper post: Fer esport durant l’embaràs fa que el fill o la filla siguin més esportistes

 

L’anorèxia i la bulímia

dissabte, 9/04/2016

No és un tema per fer-hi broma: a Catalunya, el 6% de noies d’entre 15 i 29 anys tenen anorèxia o bulímia (aproximadament una de cada setze, o una en cada aula d’institut). Per això aniré al gra i no m’entretindré amb frases més o menys enginyoses o motivadores. També hi ha nois que en pateixen, però el percentatge és significativament inferior, el 10% de les persones afectades. L’anorèxia és la disminució de la sensació de gana, i pot ser deguda a moltes causes, des de fisiològiques a infeccioses. Tanmateix, la més habitual, amb diferència, entre les adolescents i preadolescents és l’anomenada nerviosa. Pel que fa a la bulímia, és un trastorn del comportament alimentari d’origen nerviós en què la persona afectada no controla el que menja i després sent una forta culpabilitat, motiu pel qual acostuma a provocar-se el vòmit o a abusar de laxants i diürètics. Sens dubte, els cànons de bellesa imperants, d’arrel absolutament cultural, hi tenen molt a veure. Però hi ha altres factors relacionats amb el cervell que també cal tenir en compte.

La literatura científica sobre el tema és extensíssima, amb més de 8.000 articles especialitzats publicats. Les persones afectades acostumen a presentar unes característiques similars: són molt autoexigents, mostren mancances afectives i es troben sotmeses a una forta pressió ambiental. També presenten alteracions en la manera com perceben el seu propi cos, que es reflecteixen en la manera com s’activen determinades xarxes neurals. A més a més s’ha vist que hi ha una certa predisposició genètica, en gens com per exemple els anomenats BDNF (factor neurotròfic derivat del cervell) i en el del receptor de glucocorticoides, entre altres, implicats tots ells en la manera com el cervell estableix i gestiona determinades connexions neurals. No tothom, però, que es troba en aquestes circumstàncies es veu abocat a l’anorèxia o a la bulímia. Precisament, en aquesta diferència penso que hi ha una peça clau del trencaclosques.

L’estrès

Des de la perspectiva psicològica i també per les alteracions en la manera com les neurones produeixen i gestionen determinats neurotransmissors cerebrals, l’anorèxia es pot entendre com un comportament addictiu, similar a de les substàncies estupefaents. Precisament, les substàncies estupefaents són addictives, entre altres factors, perquè contribueixen a alleujar la tensió nerviosa i l’estrès, i per això el cervell en demana més i més. Doncs bé, s’ha vist que l’anorèxia i la bulímia també contribueixen, en les persones afectades, a alleugerir els símptomes de la tensió nerviosa i de l’estrès, unes condicions que són més habituals precisament en les persones autoexigents, que mostren mancances afectives o que es troben sotmeses a una forta pressió ambiental.

On vull anar a parar amb tot això? Primer, que davant la sospita de què un fill o una filla pugui començar a mostrar símptomes d’anorèxia o bulímia cal anar a un especialista, l’únic qualificat per diagnosticar-la i tractar-la, perquè agafada de bon començament és més senzill de posar-hi remei. No confiem el seu destí en consells d’amics, veïns o coneguts. Per això tampoc en dono cap, jo, aquí; no en sóc en cap cas i de cap manera un especialista, en absolut. Però sí que hi ha una cosa que podem fer per reduir, encara que potser només sigui una mica, la possibilitat de què les nostres filles i els nostres fills en puguin tenir: estar molt amatents al seu nivell d’estrès i a la seva afectivititat, amb els amics, amb els companys i amb nosaltres.

És clar que aquest consells són absolutament generals, i serveixen per ajudar-los a créixer en tots els sentits, a què el seu cervell vagi madurant de la millor manera possible, i a enfortir les relacions familiars i socials. Tant simple i, a vegades, tant complex alhora…

El proper post: Què uneix els amics? La importància del coneixement compartit

 

«Cerebroflexia». L’art de construir el cervell

diumenge, 13/03/2016

Avui us demano una mica d’indulgència. Fa tres setmanes, quan vaig penjar el darrer post, sobre l’efecte de l’alimentació en la formació i el funcionament del cervell (23-3-2016), us anunciava que en el proper (és a dir, aquest) parlaria de l’anorèxia i la bulímia, en relació, com és lògic atenent a la temàtica d’aquest blog, el cervell. Però em permeto fer un petit parèntesi i parlar-vos de cerebroflexia.

–«Cerebroflexia»?–, segur que us estareu preguntant.

Sí, cerebroflexia. És una paraula que darrerament he començat a utilitzar, per definir, de manera gràfica, com es forma el cervell, i com manté la seva plasticitat –la capacitat de fer connexions noves– durant tota la vida. I ja us ho dic d’entrada: és també el títol d’un llibre que acabo de publicar sobre neuroeducació. Cerebroflexia. El arte de construir el cerebro. (Cómo la biología, la sociedad, la educación, y los azares de la vida dan forma a nuestro cerebro, y cómo podemos sacar provecho de ello). O sigui que sí, teniu tota la raó, estic fent una mica de propaganda, però en defensa meva cal dir que agafa alguns elements dels posts que he publicat fins ara, i també molts elements nous, per arribar a una conclusió que penso que és important, si esteu interessants en el tema de l’educació (i la neuroeducació): la possibilitat –i la necessitat– de què ens apoderem, individualment i col·lectiva, de la construcció sana dels nostre cervell, i molt especialment del dels nostres fills, en benefici del benestar i la dignitat de tots nosaltres. Ara ho explico millor.

La idea de la cerebroflèxia que proposo és molt simple. Imagineu que algú ens dóna un full de paper per fer una figura de papiroflèxia, per exemple un ocellet de paper, però cadascú rep un full lleugerament diferent: gros o petit; rectangular, quadrat o triangular; gruixut o fi i setinat, etcètera. Cadascú té el full de paper que li toca, i no el pot canviar. Ha de fer l’ocellet amb aquest paper, sabent que alguns fulls facilitaran més la tasca que d’altres. Quan naixem, de fet molt abans de néixer, quan els pares conceben els seus fills, els passen alguns dels seus gens, la meitat cadascú, els quals esdevenen des del primer moment el seu substrat biològic ineludible. Part d’aquest gens contribueixen a controlar com es forma i com funciona el cervell (n’he parlat en alguns dels meus primers posts en aquest blog). De la mateixa manera que la forma, les dimensions i el tipus de paper ens poden ajudar més o menys a fer l’ocellet de papiroflèxia, també les variants gèniques concretes que ha heretat cadascú poden facilita més o menys algunes característiques mentals. Però en això no hi podem fer res, tenim les que tenim, i els nostres fills tenen les que tenen. Ens hi hem de preocupar gaire, si no ho podem canviar?

Continuem amb l’ocellet de papiroflèxia. Agafem el paper que ens ha tocat i el comencem a doblegar, de manera consecutiva, per generar la nostra figura. Hi haurà papers que ho afavoriran, i altres no tant. Tanmateix, una part importantíssima de cara al resultat final serà la nostra habilitat per doblegar-ho. Si ho fem amb traça i cura, seguint l’ordre correcte, sense presses però també sense pauses que desfacin els plecs, aconseguirem una bona figureta, adequada al paper que ens hagi tocat. N’haurem tret el màxim profit. En canvi, si no tenim tanta traça o ho fem sense massa cura, la figureta final no serà tant bonica, i no traurem tot el profit del full que tinguem. En aquesta comparació, els plecs que fem corresponen a la funció de l’educació, entesa en sentit ampli: familiar, social, reglada, etcètera, i al seu efecte sobre la plasticitat del cervell, afavorint o alternativament comprometent determinades connexions, per exemple pel que fa a la capacitat de prendre decisions raonades, controlar la impulsivitat, gestionar correctament les emocions, etcètera. També n’he parlat en diverses ocasions en posts anteriors, sobre la plasticitat neural i els efectes sobre molts aspectes de la nostra vida mental, com la motivació, l’atenció, etcètera.

En els gens concrets que ens toquen no hi podem influir. Però l’ambient social i educatiu concret, que contribueix a la formació del cervell i per tant a la nostra vida mental, depèn de tots i cadascú de nosaltres, i per tant és aquí on hem de centrar els nostres esforços si volem aprofitar al màxim les característiques del cervell dels nostres fills, en benefici del seu benestar i de la seva dignitat –que considero que han de ser les fites més ambicioses de l’educació–. I no només dels nostres fills, sinó també en nosaltres, atès que, per sort, la plasticitat neural, malgrat disminueix a mida que ens anem fent grans, no s’atura mai.

Si voleu, us convido a tots a la presentació del llibre. La farem el divendres dia 8 d’abril a la sala Àmbit Cultural de El Corte Inglés, al Portal de l’Àngel de Barcelona.

El proper post (ara sí que va de bo que va de debò): L’anorèxia i la bulímia

La importància d’una dieta equilibrada per a la salut mental

dimarts , 23/02/2016

 

«Au, vinga, fill meu, menja la verdura i el peix!»

Quantes vegades hem sentit, hem dit o ens han dit alguna cosa semblant a aquesta? Sabem que l’alimentació és crucial per mantenir un bon estat de salut. Però no només de salut física, sinó també, com estan demostrant una sèrie d’interessantíssims treballs recents, per mantenir una bona salut cerebral i mental. Ras i curt: l’alimentació influeix directament en la construcció i en la reconstrucció del cervell, en la plasticitat neural, la qual influencia directament la nostra vida mental. Això inclou tant l’alimentació materna, que repercuteix en els nutrients que arriben a l’embrió i el fetus durant el seu desenvolupament, com també la dels primers anys de vida, durant la infantesa i l’adolescència i, fins i tot, quan ja som adults.

 

Tanmateix, que ningú s’angoixi per aquest tema. Pel que fa a l’alimentació, i llevat de casos molt puntuals en què cal eliminar algun aliment de la dieta o enriquir-la en algun nutrient essencial per prescripció mèdica (repeteixo, «prescripció mèdica»; cal anar molt alerta amb les dietes miraculoses perquè els miracles no existeixen), la millor garantia per a bon desenvolupament cerebral és mantenir una alimentació equilibrada, sense excessos i sense mancances. De fet, dit això, podria acabar el post aquí, perquè aquest és el resum de tot plegat. Però penso que val la pena explicar-ho una mica més. Penso que no n’hi ha prou amb saber les coses; per eixamplar el pensament cal saber-ne el per què.

Els dèficits alimentaris incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però sobretot, no ens hem d’obsessionar

Segons un treball publicat el 2015, que recull i resumeix els resultats d’una trentena llarga d’estudis anteriors –és el que en terminologia científica s’anomana una meta-anàlisi–, per aconseguir un funcionament òptim del cervell es necessita una ingesta adequada de nutrients clau com els àcids grassos poliinsaturats omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro, entre d’altres. Sense oblidar, per descomptat, les proteïnes i els glícids (els sucres per entendre’ns, però els d’absorció lenta, no els dolços i sucres refinats).

Val a dir, però, que no és en absolut necessari obsessionar-se amb l’alimentació. Una dieta equilibrada, no només constituïda per verdures i peix, com potser podria suggerir la primera frase d’aquest post, sinó que també inclogui cereals, fruita fresca i fruits secs, racions moderades de carn, productes lactis, llegums, molt pocs dolços, etcètera, com ho és la mediterrània entre d’altres, ja proporciona per si mateixa tots els nutrients essencials que necessiten els infants i els joves per desenvolupar-se correctament. I, torno a repetir, sense obsessionar-nos, perquè especialment en els adolescents, l’obsessió per l’alimentació pot conduir a l’anorèxia i a la bulímia (i fins a cert punt també a la vigorèxia), uns trastorns alimentaris que malauradament afecten entre un 1% i un 5% dels joves entre 15 i 19 anys als països desenvolupats. En el proper post en parlaré explícitament.

Continuem parlant de l’efecte de la dieta sobre el cervell. S’ha vist que una dieta deficitària repercuteix directament en la salut mental dels infants i dels adolescents, atès que afecta negativament la plasticitat neural (recordem que l’aprenentatge i de fet qualsevol altre aspecte de la nostra vida mental rau directament o indirectament en la capacitat de les neurones de fer i refer noves connexions). Per exemple, s’ha relacionat la manca d’omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro amb un increment de l’ansietat, i també amb una major predisposició a patir depressió. Així, s’ha vist que els àcids grassos omega-3 contribueixen a modular l’efecte d’alguns neurotransmissors, com la dopamina, la noradrenalina i la serotonina, implicats en diversos aspectes de la nostra vida mental com la motivació, l’optimisme, el benestar i l’aprenentatge, entre altres. Aquests àcids grassos també augmenten la capacitat de fer noves neurones i noves connexions neurals mitjançant un factor neural anomenat BDNF (de l’anglès, factor neurotròfic derivat del cervell, o brain-derived neurotrofic factor)

Per esmentar un altre exemple, s’ha vist que el zinc també contribueix a la neurogènesi, és a dir, a la formació de noves neurones, especialment en l’hipocamp, la zona gestora de la memòria, i que el seu dèficit pot afavorir estats de depressió, especialment en situacions d’estrès. També les vitamines dels grups B i D, quan escassegen en la dieta dels més joves, incrementen el risc de patir determinades malalties cerebrals quan s’arriba a l’edat adulta, incloses algunes de pronòstic greu com l’esquizofrènia i la depressió major, a causa d’una mala connectivitat entre determinades àrees del cervell.

Els excessos alimentaris també incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però hem de continuar sense obsessionar-nos

No només la falta d’algun nutrient essencial afecta el desenvolupament del cervell. També ho fa el consum excessiu de greixos, un aspecte que adquireix una especial rellevància en entorns on l’obesitat infantil va en augment. En aquest cas, diversos treballs publicats entre els anys 2002 i 2015 han demostrat que un excés de greix d’origen animal en la dieta disminueix la plasticitat neural. Aquest greix interfereix amb l’anomenat receptor de glutamat, un receptor neuronal al qual s’uneix un neurotransmissor anomenat, precisament, glutamat. El glutamat és el neurotransmissor excitador més abundant del cervell, i els seus receptors es troben concentrats en les zones de les neurones on s’estableixen les connexions neuronals, les sinapsis. A més, té un paper crucial en la plasticitat neural, que com ja he dit dit en diverses ocasions en aquest i en altres posts és la base de l’aprenentatge i la memòria.

El consum excessiu de greixos d’origen animal fa que aquests receptors perdin sensibilitat, per la qual cosa davant d’un mateix estímul la seva resposta és inferior. En conseqüència, la plasticitat sinàptica de les neurones disminueix. Aquest efecte, a més, també es produeix quan una mare gestant consumeix massa greixos d’origen animal sobre la formació del cervell del seu fill, que d’aquesta manera no acaba de manifestar tot el seu potencial de desenvolupament.

La capacitat de mantenir una bona plasticitat neural, la qual de retruc influeix en tota la nostra vida mental d’infants, adolescents, joves i adults, s’inicia ja amb l’alimentació de la mare i prossegueix amb la dels fills. I s’ha de mantenir durant tota la vida. L’alimentació contribueix, junt amb molts altres aspectes, a tenir un cervell sa amb una ment sana, la qual cosa implica una responsabilitat envers els nostres fills ja des d’abans del naixement.

 El proper post: L’anorèxia i la bulímia

 

L’efecte de l’agraïment en la felicitat

dimarts , 19/01/2016

Aquest és el primer post que publico aquest 2016. Per tant, una bona manera de començar podria ser desitjant-vos a tots un bon any!, encara que arribi amb quasi tres setmanes de retard respecte el canvi oficial de data. Ben mirat, però, no hi ha cap frontera objectiva que separi el 31 de desembre de l’1 de gener de qualsevol any. Fins i tot hi ha hagut moments en la història en què s’han eliminat alguns dies de l’any, per ajustar el calendari mensual a l’astronòmic, o directament en alguna ocasió s’ha canviat directament el calendari. I hi ha diversos calendaris coexistint –el gregorià, el musulmà, el xinès, l’hebreu, etcètera– . Tanmateix, la frontera psicològica entre el darrer dia d’un any i el primer del següent és clara. Per això moltes persones ho celebren d’alguna manera. I és molt freqüent pensar o desitjar que l’any que s’estrena ens farà més feliços que el que deixem enrere. I quin millor desig podem tenir els pares per al nostres fills que ajudar-los a ser feliços i a assolir la seva pròpia felicitat?

El combinat neuroquímic de felicitat

No és fàcil definir la felicitat. Segons el DIEC, és l’estat de l’ànim plenament satisfet, però l’assoliment d’aquesta satisfacció es pot aconseguir de moltes maneres, amb una gran dosi de subjectivitat. A nivell de xarxes neurals i àrees cerebrals, la percepció de felicitat es correlaciona amb l’activitat de diverses zones del cervell, entre les quals destaca una regió de l’escorça occipital anomenada precuneus que es relaciona amb el sentiment d’identitat i l’autoconsciencia. En certa manera, l’autoconsiencia i, per tant, l’anàlisi de la interioritat, afavoririen aquest sentiment. També hi estan implicades, en el sentiment de felicitat, l’escorça frontal, que està implicada en la planificació de comportaments, l’expressió de la personalitat, la presa de decisions i el comportament social; l’amígdala, que gestiona les emocions, i l’anomenat nucli accumbens, implicat en el sentiment de premi i recompensa, entre altres. També a nivell de neurotransmissors, el “còctel” de la felicitat està força ben caracteritzat. Els principals neurotransmissors que en conjunt, col·laborant de manera sinergètica, contribueixen al sentiment de felicitat són la serotonina i la norepinefina (que aporten un cert nivell d’estimulació), la acetilcolina (focalitza l’atenció), les endorfines (que inhibeixen el dolor i el malestar), la oxitocina (que proporciona confiança), la melatonina (millora l’estat d’ànim), la feniletilamina (que es relaciona amb l’enamorament en sentit general) i la dopamina (que genera sensació de recompensa). Veient tots aquests noms, queda clar que el sentiment de felicitat és certament complex –la qual cosa no vol dir que sigui necessàriament difícil d’assolir.

Varia el sentiment de felicitat?

Nombrosos estudis psicològics i sociològics realitzats durant les darreres dècades assenyalen que, amb l’edat, la percepció subjectiva de felicitat augmenta. A nivell neural, això és degut a canvis en la producció d’alguns dels neurotransmissors esmentats, que fan que, davant unes mateixes circumstàncies, la felicitat que experimentem sigui subjectivament superior. Tanmateix, un estudi publicat fa unes setmanes a la revista Social Psychological and Personality Science sembla indicar que aquesta tendència es podria estar invertint, i n’identifica una de les causes: la manca d’agraïment. Una qüestió important, si volem contribuir a què els nostres fills i filles sàpiguen generar el seu propi espai de felicitat. Ara us ho explico.

Segons aquest treball, en el qual es van fer entrevistes a més de 1 milió de persones d’edats compreses entre els tretze i noranta sis anys, a partir de l’any 2010 aproximadament el sentiment subjectiu de felicitat i, en conseqüència, l’optimisme, en comptes d’anar augmentant amb l’edat com sempre havien indicat els estudis psicològics i sociològics, va començar a disminuir, especialment a partir dels 30 anys. Un dels grups humans que d’adults manifesten sentir-se més feliços són els danesos, i paradoxalment són aquells en què quan arriba l’any nou manifesten menys expectatives de canvi i millora. I el cas contrari es troba en alguns pobles mediterranis, especialment en els italians i grecs: mostren moltes expectatives de millora quan arriba l’any nou, però en canvi diuen sentir-se cada cop menys feliços.

Pel que fa a la infantesa, han detectat que les persones que de nens pensen que quan siguin grans podran ser qualsevol cosa que es proposin, generalment perquè així ho transmetem els adults com una manera de potenciar el seu optimisme i la seva motivació, són els que manifesten després una menor satisfacció per la vida, possiblement perquè les expectatives mai no s’acaben de complir del tot. I segons revela aquest treball, aquestes grans expectatives durant la infantesa es van disparar a partir de la dècada de 1970, motiu pel qual les persones que ara tenen més de 30 anys han invertit la tendència de sentir-se cada cop més feliços.

Quines expectatives hem de donar als nostres fills i filles?

Vol dir això que hem d’intentar que els infants i els adolescents no siguin tant optimistes pel que fa a les seves expectatives, si volem que de grans sàpiguen generar el seu espai de felicitat? De cap manera. A nivell de funcionament del cervell, l’optimisme, la motivació i el sentiment subjectiu de felicitat estan lligats per aquest mateix estol de neurotransmissors i processos neurals, i també estan relacionats amb la creativitat i el desig de novetats. Per tant, potser el que cal és transmetre’ls un optimisme més realista, nascut de l’autoconeixement i la interioritat (recordeu que la zona del cervell implicada en l’autoconeixement també està activa quan tenim sentiment de felicitat), i dit sigui de passada, també potenciar la resiliència.

Tanmateix, els autors d’aquest treball que us comento també destaquen un altre aspecte important de cara a gaudir de la felicitat: la gratitud. La gratitud és el sentiment positiu que experimenta una persona que ha rebut un bé o un favor, i reforça els llaços socials. Precisament, l’anomenat cervell social (que són aquelles regions del cervell que contribueixen a generar i gestionar les relacions socials) és crucial en les nostres emocions. Doncs bé, aquests investigadors han detectat que les persones que mostren més gratitud per allò que aconsegueixen, mantenen un major sentiment de felicitat. I les que no ho fan, el van perdent.

 

La gratitud sempre ha estat un important actiu de les persones: no oblidem mai d’ensenyar als nostres infants i joves el seu valor crucial. I la millor manera de fer-ho és amb l’exemple, a través de la imitació (vegeu el post del 13/3/2014). Sens dubte, els ajudarem a ser més feliços i a generar un espai compartit on optimitzar la seva felicitat.

 

El proper post: La importància d’una dieta equilibrada per a la salut mental

 

El poder de les mirades

dimarts , 22/12/2015

 De ben segur que tots hem viscut situacions en la nostra vida en què ens ha quedat gravada la mirada d’una persona, ja fos una mirada d’alegria, de ràbia, de por, d’enveja, de súplica, de satisfacció… Les mirades tenen un gran poder sobre les persones, i això és especialment important durant la infantesa i l’adolescència. Possiblement tots els que teniu o heu tingut fills o filles menuts o adolescents, o el que hi treballeu o hi heu treballat, coincidireu a dir que amb una sola mirada és possible fer-los callar, o engrescar-los, o fer que se sentin importants. I també, si ens ho proposéssim, els podríem fer sentir menystinguts, de la mateixa manera que segurament tots recordem la mirada d’alguna persona que en algun moment ens va menystenir. Les mirades són un dels elements més importants de la comunicació no verbal, i el seu efecte sobre el nostre comportament pot ser aclaparador, atès que activen zones molt diverses del nostre cervell. Sense voler, amb una simple mirada podem condicionar negativament el futur d’un infant o un adolescents. I, de la mateixa manera, també les podem utilitzar com una eina per ajudar-los a créixer i potenciar la seva dignitat com a persones.

Tot comença amb el naixement

La primera cosa en què es fixen els nadons quan poden començar a mantenir estable la seva mirada, és el rostre de les altres persones. Si ens acostem a un nadó amb un sonall a la mà i el belluguem, possiblement miri un moment el sonall, però ràpidament el que més li cridarà l’atenció serà la nostra cara. Per això també els nadons els agrada tant tocar la cara de les persones, masegar-la amb els seus petits ditets i esgarrapar-la amb les seves aparentment inofensives però altrament esmolades ungletes. A través de la cara de les altres persones, fan la seva primera socialització. Aprenen els seus propis sentiments, i a interpretar els dels altres. I també a respondre en conseqüència. Per això, una mirada de menysteniment pot generar fàcilment sentiment d’inferioritat, en funció de què estigués fent aquell infant o adolescent en aquell moment, o de quin fos el seu estat mental. O de ràbia, o d’impotència. O pot afavorir que també menystingui altres persones. De la mateixa manera, una mirada ferma de confiança pot augmentar fàcilment la seva autoestima, i també el respecte que sent cap els altres, per imitació.

Ja ho sé, possiblement hi hagi qui pensi que amb una sola mirada no n’hi ha prou per fer tot això, i en la majoria de casos és cert. Els efectes a llarg termini de les mirades solen ser acumulatius. Una mirada entre un mar d’altres marides és només com una gota d’aigua. Però mirar de manera sistemàtica una persona amb menyspreu pot acabar fent que ens menyspreï a ella mateixa o que aprengui a menysprear els altres. Generalment amb una sola mirada no n’hi ha prou. Però hi ha excepcions, que depenen de l’estat emocional de la persona i, també, de qui dirigeixi la mirada concreta. Si una persona no té un estat emocional suficientment estable, l’efecte de les mirades és molt més intens –i per tant, durador–. I precisament una de les facetes que caracteritza els adolescents és la seva relativa i variable inestabilitat emocional (en vaig parlat al Post del 13/2/2014). I si la persona que dirigeix aquella mirada concreta està emocionalment vinculada al receptor, com pot ser el cas dels pares, amics, professors o qualsevol persona de qui es valori la opinió, l’efecte també és més intens i durador.

Potser no n’hem estat mai massa conscients, però la responsabilitat que tenim quan mirem les altres persones, de la mirada concreta que els dirigim, especialment als nostres fills i alumnes, és més gran del que pensem.

Tot comença també amb els homínids

Només com a curiositat, no som els únics animals que ens comuniquem amb la mirada i, en conjunt, amb l’expressió facial. Tots els primats hominoides –bonobos, ximpanzés, goril·les i orangutans– també ho fan. Però la seva mirada és molt menys expressiva que la nostra. Sabeu per què? Per un motiu molt senzill: la pell que envolta els ulls dels altres primats cobreix completament l’escleròtica, que és la capa més externa del globus ocular. És una capa molt dura que confereix resistència a l’ull, i es caracteritza pel seu color blanc. Per això els ulls dels altres primats els veiem sempre foscos: només ens mostren l’iris i la nineta.

En canvi, en la nostra espècie la pell del voltant dels ulls està retreta, i això deixa al descobert la part més anterior de l’escleròtica. La nostra pupil·la està emmarcada en blanc, la qual cosa li dóna un ventall molt més ampli d’expressions, i una finesa expressivitat exponencialment superior. No sabem com eren els ulls dels homínids ancessors nostres, perquè no deixen cap empremta en els fòssils, però sens dubte la selecció natural ha afavorit aquesta característica en el nostre llinatge pels avantatges que suposa pel que fa a la comunicació i a la socialització, i en conseqüència a la possibilitat de viure en grups culturalment i socialment molt complexos.

I també tot comença –i continua– dins el cervell

La posició anatòmica de l’escorça visual és ben curiosa. L’escorça visual és la zona del cervell que rep el senyal transmès pels nervis òptics, i és l’encarregada de reconstruir les imatges i donar-los significat. Deia que la seva posició és ben curiosa perquè es troba al clatell, mentre els ulls es troben a l’altre extrem del crani, a la cara. Això fa que el senyal neural hagi de recórrer un camí més llarg que si l’escorça visual es localitzés, per exemple just darrera el front. Tanmateix, això permet un circuit molt interessant. Abans d’arribar a l’escorça visual, el senyal que transporten els nervis òptics passa pel tàlem, una zona del cervell implicada en regular el nivell d’atenció i la consciència. Per poder fer aquesta regulació, el tàlem està en contacte directe amb l’hipocamp, que és la zona del cervell que gestiona la memòria, i l’amígdala, que gestiona les emocions. Per això, al mateix moment que l’escorça visual reconstrueix la imatge, ja la pot dotar de significat. D’una banda, permet fer-nos conscients de si allò que estem veien és una cosa o una cara coneguda o desconeguda, una situació nova que ens exigeix una resposta diferent a l’habitual, o una situació habitual a la qual podem respondre de manera automatitzada, com sempre fem davant aquella mateixa situació, perquè sabem que la resposta que hi donem, sigui quina sigui, funciona prou bé.

D’altra banda, dota les imatges de càrrega emocional. Cal recordar aquí que les emocions són patrons de conducta predeterminats que es desencadenen inicialment de manera preconscient davant qualsevol situació que exigeixi una resposta immediata. En són exemples l’alegria, la por, la ira, el fàstic, etcètera. Si sumem a aquests fets la capacitat d’empatia que podem tenir cap a les altres persones i l’efecte de les neurones mirall, que ens permeten viure dins nostre les emocions que manifesten o que observem en els altres, tenim ja tots els ingredients per al còctel. Això explica perquè una simple mirada, en una situació de forta càrrega emocional, pot deixar una empremta profunda a la memòria. Una empremta que, si tipus de mirada es va repetint en el temps, acabarà fixada gràcies a la plasticitat del cervell, en connexions neurals reforçades que, d’una o altra manera, influiran en les conductes posteriors d’aquella persona.

D’aquí la gran importància de les mirades, de mirar als altres, i molt especialment als nostres fills i alumnes, amb la dignitat que qualsevol persona es mereix.

 

El proper post: L’efecte de l’agraïment

 

 

Cervell digital: com alteren les noves tecnologies el cervell dels infants i els joves?

dimecres, 25/11/2015

Una de les imatges més habituals al carrer, als restaurants, al metro, a l’autobús o fent un cafè, es veure persones manipulant un aparell de comunicació digital, tipus mòbil o tauleta. I ara que s’acosten les festes de Nadal –d’aquí a pocs dies s’encendran els llums de Nadal als pobles, viles i ciutats de Catalunya i començaran les fascinants fires de Santa Llúcia–, un dels regals més freqüents a totes les llars (ja sigui per a una altra persona o tipus autoregal), és un d’aquests aparells. El nombre d’aplicacions que ens permeten fer coses cada cop més variades creix exponencialment, la qual cosa fa que incrementi el sentiment d’utilitat que ens provoquen i al mateix temps també augmenta la nostra dependència d’ells –o, millor dir, la interdependència mútua que tenim amb aquests ginys, perquè ells també depenen de nosaltres–. I, de cara als infants i joves, cal afegir també que cada cop són una eina més habitual d’aprenentatge, a banda de ser un instrument de comunicació social i de joc i esbarjo. Vindrien a ser com un “tot en un” sense precedents. Fa unes setmanes, una lectora d’aquest blog em va preguntar què se’n sap sobre els efectes que aquestes noves tecnologies poden tenir sobre el cervell, i d’aquesta pregunta neix aquest post. Per cert, sempre que us interessi un tema concret, ja sabeu que me’l podeu proposar; si en sé una mica, m’informaré més i en parlaré en un post; i no en sé res, ho reconeixeré obertament.

Nadius i immigrats digitals

Certament, la vida contemporània ens ha sorprès amb l’eclosió de les noves tecnologies, que permeten un grau de connectivitat personal i social sense precedents. La globalització i la socialització del coneixement estan en mans de tots. La societat i la cultura mundials en un puny. Es parla ja dels nadius digitals, persones que des del seu naixement s’han vist immerses en aquestes noves tecnologies i que han crescut amb elles, i dels immigrants digitals, aquells que vam néixer abans i que ens hi hem anat adaptant. No deixa de ser sorprenent, però, l’expressió «noves tecnologies», perquè són noves per als immigrants digitals, però no per als nadius. Bé, és igual. Sigui com sigui, si els immigrants digitals ens hi hem pogut adaptar és gràcies a la plasticitat del nostre cervell. N’he parlat sovint en aquest blog (podeu veure, per exemple el post que vaig penjar el 30/1/2014, el primer on en parlava, però ha anat sortint molt sovint relacionada a temes d’aprenentatge, creativitat, motivació, etcètera). Aquesta plasticitat neural és la que ens permet aprendre coses noves durant tota la vida, i es va construint i reconstruint constantment en interacció amb l’ambient i amb les nostres experiències vitals. I, a mida que es va construint i reconstruint, a mesura que va reforçant o podant determinades xarxes neurals, condiciona el nostra comportament, i afavoreix un tipus de respostes o unes altres.

Per què torno a explicar tot això? Ras i curt, perquè aquestes noves tecnologies han canviat la nostra relació amb l’entorn, i sens dubte això es reflecteix en les nostres connexions neurals, a través de la plasticitat neural. Per exemple, abans calia recordar un munt de dades, ja que l’accessibilitat a elles era dificultosa –números de telèfon, dates històriques, formules químiques, procediments legals, qualsevol cosa relacionada amb la nostra vida–. Ara, en canvi, es pot accedir a qualsevol dada amb un simple clic des de qualsevol racó del planeta, sempre que es disposi de connexió a internet. Canviarà això el nostre cervell? Sens dubte.

El cas dels taxistes londinencs

Hi ha un precedent que ha estat molt estudiat, el dels taxistes de Londres. Per a obtenir la seva llicència, han de fet un examen que popularment es coneix com The Knowlege («El coneixement»), en el qual s’avalua la seva capacitat per orientar-se en els més de 25.000 carrers d’aquesta gran urbs anglesa. De mitjana, els aspirants triguen un parell d’anys en aconseguir-ho. Doncs bé, el 2011 es va publicar un estudi on s’havia fet un seguiment de les connexions neurals d’aquests aspirants durant el procés d’aprenentage, i es va veure que havia canviat físicament un nombre molt significatiu de connexions, per tal de poder “encabir” totes les dades del mapa de carrers de Londres.

Sens dubte, la utilització de les noves tecnologies modificarà les connexions neurals. Ara bé, com serà el cervell dels nadius digitals en comparació amb el dels immigrants? Aquesta és la gran pregunta. Una pregunta, però, que encara no és senzilla de respondre, per un motiu molt simple: ha passat poc temps des de l’inici de la revolució digital i l’abast dels estudis que s’han realitzat fins a l’actualitat és encara limitat. I, per motius obvis, aquests estudis no es poden realitzar en models animals. Tanmateix, ja hi comença a haver algunes dades, i com veureu tot seguit són certament interessants.

Cervells més integrats i capaços de discriminar, però amb menys memòria i més narcisistes

Per exemple, s’ha vist que les persones que prioritzen les amistats a través de la xarxa es tornen més confiades, i incrementa la seva sensació de poder personal. També es detecta un increment del narcisisme, atès que a través de la xarxa hom esdevé el centre del seu propi univers. Dit d’una altra manera, el cervell percep com si tots els altres «donessinn voltes» al voltant de que gestiona l’aparell; hom pot seguir els xats que vulgui, participar com i quan vulgui i desconnectar-se dels que no li interessen, sense esperar els torns i ordres propis de les converses presencials.

També incrementa l’activitat dels mecanismes de comparació social, que resideixen a les zones del cervell implicades en l’anomenat cervell social. Alhora, en disminuir el contacte visual en les comunicacions interpersonals, disminueix l’efecte de la mirada sobre la percepció dels altres (en el proper post parlaré de l’efecte de les mirades). Però, en canvi, augmenta la necessitat d’interpretar la informació que es rep, ja que arriba més descontextualitzada. No és el mateix un text de whatsapp que digui «Avui em sento feliç» que sentir-ho directament d’una persona amb la qual estem parlant presencialment. En aquest segon cas, podrem percebre preconscientment el seu estat d’ànim a través de l’entonació de la veu, la mirada, etc.

També s’ha vist que la realitat virtual canvia les experiències conscients, en modificar les entrades sensorials que rep el cervell, la qual cosa, d’alguna manera, podria influir en l’autoconsciència. Tot això comporta canvis en la connectivitat de les àrees del cervell implicades, però, com ja he dit, encara és aviat per dir com influirà tot plegat en els processos mentals i, en conseqüència, en la societat.

Del que no hi ha cap dubte és que està canviant la connectivitat relacionada amb l’emmagatzematge i la gestió de la informació. Les xarxes neurals que gestionen la memòria disminueixen, i en canvi incrementen les implicades en la gestió ràpida de la informació, i en la seva integració, globalització, contextualització i valoració. No sabem com tot això acabarà condicionant el cervell del futur, però sens dubte no serà exactament igual que el del present, com aquest tampoc és igual al de fa un segle.

El proper post: L’efecte, l’afectivitat i l’efectivitat de les mirades

 PS. Per cert, si us interessa el tema de les relacions entre la biologia i la cultura, i més concretament entre el genoma humà i la cultura, acabo de publicar un llibre de divulgació sobre aquest tema, intitulat «100 gens que ens fan humans»

La creativitat: del mite a la realitat

dimarts , 20/10/2015

Us proposo un experiment molt simple, que únicament requereix que tingueu una mica de paciència. Aneu amb els vostres fills petits a algun lloc que sigui ben avorrit per a ells, el que vulgueu, i porteu-los únicament una ampolla d’aigua. Els feu estar raonablement quiets i en silenci, i que s’avorreixin força. Si ho aconseguiu, veureu que en molt poca estona l’ampolla d’aigua deixarà de ser una ampolla d’aigua, si més no dins la imaginació dels vostres fills, i la manipularan segons allò que estiguin imaginant: potser serà un coet, un nino o un tren, o qualsevol altre cosa, però no una ampolla d’aigua. I si no aconseguiu que s’avorreixin, potser seria bo practicar-ho més sovint, perquè l’avorriment és una font inesgotable de pensament creatiu. Si, tal com ho dic.

 

 

Què és la creativitat?

De fet, la creativitat no és res més que realitzar noves connexions entre elements aparentment dispars. Per a la major part d’adults, una ampolla d’aigua és només això, una ampolla d’aigua. No som capaços de veure-hi res més. Els infants, en canvi són molt més creatius que nosaltres, i ells hi poden veure qualsevol cosa; poden establir qualsevol connexió que en aquell moment els passi pel cap, i viure-la com a tal. Què vull dir amb tot això? Que la creativitat no és res estrany que ens resulti aliè, que l’haguem d’aprendre com hem de fer, per exemple, amb les taules de multiplicar. La creativitat és consubstancial a la nostra espècie. Naixem amb ella, i quan som petits és quan més creatius som (la qual cosa no vol dir que la creativitat pràctica, que és la que ens permet fer avenços útils, no necessiti altres ingredients que sí que anem aprenent amb l’edat). Anem a pams, i analitzem-ho de manera sistemàtica.

De manera general, la creativitat es pot definir com l’habilitat per qüestionar assumpcions, trencar límits intel·lectuals, reconèixer patrons que resten amagats a primera vista, observar l’entorn de manera crítica i analítica i realitzar noves connexions entre elements aparentment dispars. Quan tenim pensaments creatius s’activen unes zones molt concretes del cervell que es troben en l’anomenada escorça prefrontal, la part més exterior del cervell que se situa més o menys per darrere del front (just sota el front hi tenim l’escorça frontal). Això indica, ja d’entrada, dues coses. Primer, que la creativitat s’origina al cervell i es gestiona en unes connexions neurals concretes. I segon, que si hi ha connexions neurals implicades, la plasticitat del cervell pot afavorir-la o bé alternativament fer-la disminuir. He parlat sovint de la plasticitat del cervell, i com permet que l’ambient moduli la forma com es fan aquestes connexions.

De forma resumida, quan dues neurones es connecten per primer cop assagen la utilitat d’aquesta nova connexió. Si resulta útil, la connexió es manté i fins i tot es reforça. Si no és útil, remet i desapareix. Doncs bé, en els infants, com en els adults, els pensaments creatius van associats a noves connexions. Si quan estan realitzant processos creatius els estimulem, les connexions que formen part del cervell creatiu es mantindran, i afavorirem que aquesta característica no vagi desapareixent amb l’edat. En canvi, si els menystenim, la sensació preconscient d’aquella persona serà que allò no serveix per a res, i la connexió desapareixerà. En el cas de l’ampolla d’aigua, és molt diferent continuar amb el joc que estigui fent l’infant –és  dir, estimular-lo amb una simple mirada d’aprovació–, que donar-li la sensació, amb paraules, gestos o mirades, que allò que està fent és una «tonteria». En el primer cas estarem potenciant la seva capacitat creativa; en el segon l’estarem mutilant.

Cal estimular la creativitat?

El problema de la creativitat no és tant com estimular-la, perquè el cervell humà, especialment l’infantil, la genera de manera automàtica. El gran problema és no mutilar-la. Això no treu que, en el procés de maduració i sociabilització, els humans elaborem una sèrie de bloqueigs mentals, un mecanisme d’adaptació a l’entorn familiar, al sistema educatiu i als condicionaments físics, socials i culturals de cadascú, que la van limitant a poc a poc. És inevitable. Mirar-ho sempre absolutament tot des de la creativitat no resulta útil, des del punt de vista de la supervivència biològica, que sovint requereix prendre decisions de manera ràpida i no reflexiva. Per això, amb l’edat, a mesura que els assajos que fem de nens, a través principalment del joc, ens van donant respostes de com comportar-nos i relacionar-nos amb els altres i amb el món que ens envolta de la millor manera possible, a poc a poc anem agafant costums i deixem de plantejar-nos-ho tot com si fos nou, com si fos un camp abonat a la creativitat. També això és necessari, per descomptat, però si d’infants hem treballat bé la zona del cervell creatiu, de grans ens serà molt més fàcil fer-la treballar quan la necessitem, fins i tot ajudant a què s’activi conscientment. I, com tots sabeu, la necessitem sovint, la creativitat, per resoldre molts problemes de la nostra vida diària als quals potser no ens hem afrontat mai.

Dit d’una altra manera: la millor manera d’aconseguir persones que d’adultes siguin més creatives és no desafavorir la creativitat en els nostres fills i alumnes, senzillament deixant que manifestin la que ja tenen ells mateixos i valorant-la sempre en positiu. Si us interessa el tema i voleu alguns exemples concrets, us recomano que llegiu un article que vaig escriure conjuntament amb la meva esposa fa uns anys a la revista Escola Catalana.

Tots som igualment creatius?

Com podeu imaginar, la  creativitat depèn de molts factors. D’una banda, depèn de com es facin les connexions al cervell, moltes en resposta a l’ambient, a l’estímul que donem als infants i joves, i sobre tot de com els ho valorem. N’he parlat en un paràgraf anterior. Penseu, però, que la millor recompensa que poden tenir, o dit amb més propietat, allò que el cervell valora de forma preconscient com a més útil, és el reconeixement social (les paraules d’ànim, l’encoratjament, l’acceptació, la valoració positiva, etc.). Per tant, en funció de com sigui la infantesa de cada persona, la creativitat final serà diferent, estimulada o mutilada.

A banda d’això, també es coneixen gens que, en funció de les variants gèniques que tingui cadascú, ens predisposen ja des del naixement, com  a part del nostre programari biològic bàsic, a ser més o menys creatius. Per tant, també és cert que no tothom parteix des de la mateixa línia de sortida, ni en la creativitat ni en cap altre característica; hi ha persones que de constitució genètica ho tenen més fàcil que d’altres, però l’estimulació o alternativament la mutilació creativa afecten a tothom, de manera que una persona ben predisposada que s’hagi vist molt mutilada acabarà tenint una creativitat menor que una que li hagi succeït tot el contrari. Com a curiositat, la major part de gens identificats estan relacionats al funcionament del cervell i a la manera com les neurones es comuniquen entre elles, i n’hi ha que afecten la creativitat general (com per exemple els gens anomenats neurogulina-1 i transportador de la serotonina), altres la verbal (DRD2), la numèrica i figurativa (TPH1), la musical (AVPR2), etc., per esmentar-ne només uns quants de la dotzena llarga que actualment hi ha identificats.

Que hi podem fer, doncs?

La creativitat diguem-ne pràctica, aquella que ens permet resoldre problemes reals de la nostra vida diària (ep!, atenció, tota la creativitat és pràctica i útil, tant la que ens permet resoldre problemes com la del nen que juga amb l’ampolla d’aigua), té tres components clarament distingibles però indissociables: experiència, habilitat de pensament creatiu i motivació, entesa aquesta com la passió i el desig interns de resoldre el problema plantejat. Per tant, no hem d’oblidar mai la motivació! Pel que fa a l’experiència no és res més que coneixement (tècnic, de procediments o intel·lectual), i com en qualsevol aprenentatge no n’hi ha prou amb fer aprendre de memòria determinats conceptes bàsics, sinó que sobre tot cal estimular perquè els infants, adolescents i joves aprenguin a aprendre i a utilitzar de forma correcta i contextualitzada els seus aprenentatges. Finalment, respecte a les habilitats de pensament creatiu, ja n’he parlat en els paràgrafs anteriors.  Cal tenir present, també, que el primer joc d’un infant és sempre creatiu, en reproduir de manera innovadora allò que ha vist al seu entorn.

Per educar en la creativitat cal potenciar la fluïdesa de producció d’idees, alternatives o solucions, atès que com més idees es produeixin més probable serà trobar una solució útil. Una de les eines més emprades per augmentar la fluïdesa és l’anomenat brainstorming o «pluja d’idees», durant la qual les persones implicades generen idees no convencionals mitjançant la supressió del procediment habitual de criticar-les o rebutjar-les de manera immediata. La critica i el rebuig immediats són responsables de bona part del bloqueig creatiu. Penseu que es pot aplicar a totes les edats, i que es pot fer de moltes altres maneres, per exemple fomentant l’opinió, el diàleg i l’argumentació (aspectes que tenen tots ells una bona dosi de creativitat, atès que inclouen la valoració crítica de situacions, buscar connexions entre elements aparentment no vinculats, etc.).

I encara hi ha un altre element important: tenir temps per pensar, per deixar que el cervell «viatgi» sol en les seves interioritats. Cal tenir temps per estar relaxat i per avorrir-se. És l’avorriment de què parlava en l’experiment que us he proposat a l’inici d’aquest post. Quan hom s’avorreix deixa de pressionar el cervell, i així és com l’escorça prefrontal té més llibertat per fer connexions noves, de trobar relacions on abans no les havia vistes. De fet, hi ha treballs molt interessants que indiquen que el moment en què els adults som més creatius és quan estem cansats. Sabeu per què? Doncs perquè quan estem cansats l’escorça frontal del cervell, que és la que està pendent de totes les informacions que ens arriben noves de l’exterior, perd eficiència de funcionament i allibera l’escorça prefronta (en el sentit de què execiex menys control sobre ella), que on es generen els pensaments creatius.

No cal però que cansem els nostres fills i alumnes perquè siguin creatius, atès que el cansament dificulta l’execució de molts altres processos mentals. En certa manera, l’efecte de l’avorriment és similar al del cansament: si el que hi ha afora no ens interessa, deixem de posar-hi atenció i alliberem la part creativa del cervell. Cal dir, però, que no em refereixo a avorrir-se en el sentit estricte de notar tedi o aversió, com ho defineix el diccionari, sinó de deixar al nostres fills -i a nosaltres mateixos-  temps suficient perquè puguin fer activitats que no estiguin prèviament estructurades, organitzades i controlades per normes preestablertes.

I també és similar l’efecte d’estar relaxats. Quan estem relaxats, o quan generem un ambient perquè els nostres fills i alumnes se sentin relaxats però tanmateix motivats (recordeu que la creativitat necessita també motivació), afavorim el bon funcionament del cervell creatiu. Dit de passada, però molta atenció i que ningú ho faci, si us plau!, aquest és també un dels efectes de l’alcohol i d’altres drogues sobre el cervell, les quals també fan que disminueixi l’activitat de l’escorça frontal del cervell; per això són utilitzades per algunes persones que creuen que necessiten estimular de forma artificial la seva vessant creativa. Però, per motius més que obvis, no són una bona estratègia per als infants, i en cap cas tampoc ho són per als adults, atès que totes les drogues causen danys sovint irreversibles al cervell.

 

El proper post: Cervell digital: com alteren les noves tecnologies el cervell dels infants i els joves?

 

Cerca de novetats i drogues en l’adolescència

dimarts , 29/09/2015

Hi ha qüestions i temàtiques per a les quals no sóc capaç de fer cap introducció amena o motivadora, per la feredat que em produeixen: segons els resultats de l’Enquesta Estatal sobre l’ús de drogues en adolescents de 14 a 18 anys, a Catalunya aproximadament el 30% n’han consumit durant els darrers 30 dies, un percentatge que s’enfila quasi fins al 80% si es considera haver-ne consumit com a mínim un cop a la vida (l’enquesta de què disposo és del 2012, i va ser publicada al maig del 2014). Cal dir que dins la categoria drogues s’inclouen també el tabac i l’alcohol, pel gran poder que tenen per generar addicció malgrat socialment estiguin acceptades i la seva implantació sigui força generalitzada. Una altra de les dades que fan feredat és que, comparada amb enquestes anteriors, l’edat d’inici del consum d’aquestes substàncies disminueix significativament, i en molts casos se situa al voltant dels 12 a 14 anys. Si teniu fills adolescents o preadolescents, o si treballeu amb nois i nois d’aquestes edats, segur que sovint us heu plantejat aquest tema. I si els vostres fills són més petits, també és possible que hi hagueu pensat, perquè el temps passa ràpid i abans que us n’adoneu arribaran a l’adolescència. Per què les persones de qualsevol edat, no només els adolescents malgrat siguin el segment de la població que més ens hauria de preocupar, tenim tanta tendència a les addiccions? Dit d’una altra manera, com funciona el cervell pel què fa a les drogues?

Neurotransmissors, neurones i drogues

Les drogues, qualsevol droga, incloses les socialment acceptades i fins i tot en ocasions ben valorades per determinats col·lectius, com podria ser el cas de la marihuana (he arribar a sentir dir que no fa mal perquè és «més natural», però en realitat afecte la memòria i l’estat d’ànim ja des de les primeres vegades que se’n consumeix i és responsable de provocar alteracions del comportament que poden esdevenir greus i cròniques, com la psicosi), activen ràpidament una sèrie de neurotransmissors al cervell, que són els responsables dels seus efectes sobre la conducta, les sensacions, la memòria i l’estat d’ànim. Cada droga n’activa uns o altres en proporció variable, una diversitat de respostes que també depenen de la genètica concreta de cadascú i de la configuració específica de les xarxes del cervell. Per això cada droga té uns efectes propis, que també depenen de cada persona, i també per això hi ha persones que mostren una predisposició més gran que d’altres a esdevenir-ne addictes. No només la genètica és important en aquestes diferències; també ho és, i molt, l’educació i les experiències prèvies de cada persona, que modelen les connexions concretes de les xarxes neurals del cervell i aporten individualitat a cada persona. Recordeu que el cervell és un òrgan molt plàstic, que es va construint a poc a poc com a conseqüència dels programes gènics i també de l’ambient (familiar, social, cultural i educatiu; podeu veure el post que vaig publicar el 30 de gener del 2014); i que d’aquesta construcció –de les xarxes que n’acaben sorgint– depenen molts aspectes del comportament.

Segurament seria massa feixuc parlar de tots els ets i uts dels neurotransmissors i les zones del cervell implicades, però d’entre tots els neurotransmissors destaca la dopamina, per la seva gran implicació en totes les addiccions i perquè la comprensió de la seva funció al cervell ens pot oferir pistes de com combatre-les. La dopamina està implicada en diverses funcions cerebrals, i en el cas de les drogues es relaciona a processos de motivació i plaer, i també a sentiments de recompensa. D’aquí ve, en bona part, el gran poder d’addicció de les drogues. A través de la dopamina ens fan sentir, d’alguna manera, «recompensats». A qui no li agrada notar plaer i sentir-se recompensat?

Drogues, dopamina, cerca de novetats …

Curiosament, hi ha un procés mental típic de l’adolescència que també es relaciona amb la dopamina, i amb intensos sentiments de plaer i recompensa. És la cerca de novetats. En psicologia, la cerca de novetats es defineix com un tret de la personalitat que s’associa amb l’exploració de l’entorn, tant físic com també intel·lectual, i es desencadena com a resposta a una situació o a un estímul nou. Durant molt de temps es va pensar que la cerca de novetats tenia relació amb la impulsivitat i la hiperactivitat. Certament hi té una certa relació –al cervell tots els comportaments estan relacionats entre ells d’una o altra manera–, però a nivell dels neurotransmissors implicats –bàsicament la dopamina– i de les àrees del cervell que estan actives, es relaciona molt especialment amb la creativitat (en parlaré al proper post) i amb el desig «instintiu» i preconscient tant típic –però no exclusiu– dels adolescents de trencar els límits establerts. En un post que vaig penjar el 13 de febrer de 2014 vaig parlar, precisament, d’aquest desig que tenen els adolescents de trencar els límits establerts. Allà deia, textualment, al final del text:

«Els adolescents necessiten límits, però no per quedar-se quiets darrera d’ells, sinó per qüestionar-los i, al mateix temps, integrar-los en la seva personalitat. A més, el fet de trencar límits també va íntimament lligat a la nostra capacitat creativa –i ara, afegeixo aquí, a la també necessària i imprescindible cerca de novetats, que precisament consisteix en trencar límits intel·lectuals. […] La qüestió és on s’han de situar aquests límits, i com s’han de posar. No hi ha una resposta única, perquè uns límits que col·lideixin frontalment amb el seu desig de reconeixement social només serviran per allunyar-nos d’ells.»

La cerca de novetats –tant física com intel·lectual–, com la creativitat i també el sentiment d’haver trencat els límits establerts genera, dins el cervell, reaccions neurals de recompensa. Després d’haver fet qualsevol d’aquestes coses, fins i tot quan hi ha hagut riscos associats –i en algunes persones, encara més quan hi ha riscos associats–, el sentiment de plaer i recompensa és innegable. Com en les addicions. En certa manera, les addiccions proporcionen aquest trencament i aquesta cerca de novetats a la bioquímica del cervell, que de forma «instintiva» és el que busquen, en major o menor grau, els adolescents. Dit d’una altra manera, un dels mecanismes familiars, socials i educatius de contribuir a evitar que els nostres adolescents se sentin atrets per les substàncies estupefaents és, precisament, potenciant l’exercici de la seva creativitat, afavorint i canalitzant el seu desig de cerca de novetats (no pas restringint-lo), establint uns límits sabent que els intentaran trencar (tant perniciós és que no tinguin límits, com que en tinguin massa o siguem massa estrictes i no els puguin trencar), i en paral·lel a tot això fent que se sentin sempre familiarment i socialment acceptats i recolzats –per mantenir un bon nivell de sentiment de plaer i recompensa de tipus social dins el seu cervell; les recompenses més intenses venen de la socialització–. Novetats esportives, intel·lectuals, socials, culturals, … la cerca de novetats que els motivin i engresquin pot ser un bon antídot contra les drogues.

… i estrès

I, com en tants altres processos mentals, un dels principals enemics de la cerca de novetats és l’estrès. S’ha vist que l’estrès afavoreix que la cerca de novetats es canalitzi a través de situacions de risc, que és justament el que els pares volem evitar en el nostres fills. I, evitant el risc, limitem les possibilitats que tenen de cercar les seves pròpies novetats. És un peix que es mossega la cua, però amb diversos desllorigadors: evitar l’estrès per evitar dins el possible que la cerca de novetats es canalitzi cap el risc; proporcionar-los uns bons límits perquè els puguin trencar i afavorir el pensament creatiu dins un ambient familiar i social d’afecte i recolzament (malgrat facin tot el possible per trencar les nostres normes i això ens disgusti i molesti, com altrament és lògic que ens passi).

Fàcil? Gens ni mica.

Necessari? Completament imprescindible.

 

El proper post: La creativitat: del mite a la realitat