“Ser egoista és bo per als fills”

No em sembla que estimar els fills sigui cap cosa especialment lloable. Ser pare és un exercici d’egolatria. És el súmmum de la vanitat perquè consisteix a estimar algú que surt de tu, algú que se t’assembla, que du els teus gens. Quin mèrit té estimar els fills? El mèrit és estimar els fills dels altres. L’amor de veritat és estimar el que et resulta aliè, o perillós, o enemic.

¿Imaginaves que ser pare seria així?

Ser pare ha acabat sent més natural del que pensava. Et resulta difícil el que, per un motiu o altre, t’és distant. I ser pare no és problemàtic perquè les meves filles són com un braç, són part de mi. Tinc la mateixa sensació de continuïtat, de proximitat. De fet, tot el que té a veure amb elles no em sembla que sigui un problema.

Quina mena de pare ets?

Un que té la mateixa edat que les seves filles.

Explica-m’ho.

Abans t’he d’explicar que jo, quan era petit, no vaig acabar de ser mai totalment un nen. Des de ben petit vaig ser una mica adult, tenia consciència d’adult i idees d’adult. Crec que va ser des de la separació dels meus pares, que va tenir lloc quan era molt petit. I, com que ja era adult, mai vaig sentir gaire la necessitat de créixer i deixar de ser nen. Així que ara em comunico bé amb les meves filles.

Als nens no els agrada considerar-se nens.

La meva dona es desespera perquè a vegades considera que ha de cuidar tres fills. Em considero un pare afectuós, però si tinc feina no m’estic per històries, obro l’ordinador i em poso a treballar al costat de les meves filles. De fet, jo també estic jugant. Elles ho fan amb unes joguines i jo jugo a escriure articles o novel·les o el que sigui.

M’agrada això que dius.

Quan fas la feina que vols fer, quina diferència hi ha entre treballar i no treballar? Les meves filles estan acostumades a veure’m fent el que m’agrada. El seu pare sempre està treballant i mai no treballa. Sempre escric estirat per terra o a sobre el llit. Mai no m’assec darrere d’un escriptori. Doncs amb elles faig igual: no m’hi dedico mai i sempre m’hi estic dedicant.

És un plantejament poc habitual.

Mira, jo no considero que calgui fer gaires sacrificis pels fills.

No?

Ser egoista és bo per als fills. Veig en molts pares que quan tens fills sembla que entris en una secta o en un convent: deixes de tenir autonomia o vida independent. Però quan ets pare has de preservar la teva vida, has de continuar fent el que feies. Sempre sacrifiques coses, esclar, però és bo que les meves filles s’incorporin a la manera de fer les coses que tenia abans que nasquessin.

Com madura un nen?

El final de la infància és quan descobreixes que els pares es poden equivocar i agafes les regnes de la teva vida. Jo, als quatre anys, amb la separació dels pares, vaig tenir la consciència clara que no sempre feien el que era millor per a mi. Llavors vaig crear un món propi, una cuirassa. La resta de la infància va continuar com la d’un nen qualsevol, però jo moralment ja no era un nen. Ara la meva feina és procurar que les meves filles no passin per una experiència similar.

Això és possible?

No, perquè també m’adono que si no passen per l’experiència, també serà dolent. Per a mi el dubte és descobrir com decebré les meves filles.

Explica’m una anècdota.

Quan la filla gran era petita, no li agradava gens que la seva mare i jo parléssim dels nostres problemes, de gent coneguda o de temes domèstics. I quan ho fèiem ella ens renyava dient: “No parleu de coses, parleu de paraules”. Per a ella, parlar de paraules era parlar de fantasia.