"Per educar cal estimació i model"

Carles Porta / FOTO: PERE TORDERA Zoom

La Marisa i altres personatges que apareixen en el llibre han vingut a casa. Els meus fills han vist de ben a prop què vol dir tenir un familiar a la presó.

No vas dubtar de prendre aquesta decisió?

Saps què passa? Que sóc amic de la Marisa i a casa hi porto els amics. Conec tots els membres de la seva família. A més, ella és decoradora i llavors jo feia obres a casa i em va semblar que podia venir a veure-les.

Mantens el mateix vincle amb personatges de Tor , el teu primer llibre?

Amb alguns sí. El Palanca encara em truca per qualsevol cosa. I no només ell.

Fago és la història de dos germans.

És una història d'amor fraternal que, en el cas de la Marisa, és molt fort. I això que ella i el Santiago vivien lluny l'un de l'altre i tot just es devien veure un parell de cops a l'any. Fins que un dia li truquen per dir-li que han detingut el seu germà i que l'acusen d'assassinat. I ella es planteja si ho ha pogut fer o no. Però, i si ho ha fet què? L'havia de deixar d'estimar? Continua sent el seu germà. Aquest lligam de sang és una de les coses que intento retratar.

T'ha fet pensar en els teus fills?

Molt, i també en els meus germans. Jo sóc el gran de quatre nois i fem molta vida plegats. Hi ha una pinya molt forta, potser massa. Recordo una vegada que era la festa major del poble, Vila-sana, i va venir una colla de diables. El petit els va llançar aigua i un dels diables es va emprenyar i va començar a atonyinar-lo. De seguida, els tres vam fer-hi cap des de llocs diferents. Ningú no ens va avisar. Va ser molt estrany. Com si s'activés un radar.

Ara els teus fills estan separats.

Sí, perquè la gran estudia primer de batxillerat a Irlanda. Ell la troba a faltar. La gran li feia de col·lega. I ara que comença a vestir-se per sortir a lligar, li falta algú que l'assessori. Ella és una filla modèlica i ell és un adolescent modèlic, amb tots els tics habituals.

I com és això de fer de pare a distància?

Difícil. Quan ets a milers de quilòmetres i l'has d'animar t'asseguro que se't fot un nus a l'estómac. Però ha de ser així, perquè anem cap a un món molt complicat. Ella és molt valenta. No els podem protegir tant. La sobreprotecció fa beneits els fills.

Els fills i els pares.

És que això de criar fills és tan bonic com dur. I només ens hem volgut quedar amb la part bonica. No senyor. S'ha de ser valent i els has de fer valents. Mira, vaig ser nou anys membre de l'associació de mares i pares de l'escola i vaig decidir que deixaria de discutir. Que cadascú eduqui els fills com pugui.

De què discuties, amb altres pares?

D'aquesta sobreprotecció malaltissa, de la mania de fer els mestres culpables de tot, de la queixa constant. No podia amb tot això. Quan treballava a TV3 em vaig fer un tip de fer reportatges sobre famílies desestructurades i vaig acabar aprenent que per educar hi ha dues coses fonamentals.

Que són...

Estimació i model. És molt important que el nen sàpiga que, faci el que faci, la teva estimació no perilla. Ara bé, oferir-los un model passa per saber dir de tant en tant "no!" o "prou!", i això ha desaparegut en moltes famílies.

Què has volgut copiar de casa?

La fortalesa de ma mare. Ella feia com fan les dones de poble, que s'aixequen abans que ningú per cuidar el marit, després cuiden els fills, després van al tros, després tornen per fer el dinar, i netegen la casa i renten la roba.

I del pare?

La llibertat. Em va inculcar que el món és molt gran i que sempre pots tornar a casa. Deia: "El terròs ja el trobaràs".