Criatures 27/09/2014

A cada edat, una resposta

A mesura que la canalla va creixent ha d’anar agafant autonomia. A poc a poc pot anar assumint noves responsabilitats dins de la llar, de manera que cada vegada depengui menys dels seus pares. Ara bé, cada aprenentatge té la seva edat

Paloma Arenós
4 min

Des que neix, un nadó depèn completament dels seus pares. Sense ells no podria viure. Però a mesura que els fills creixen van aprenent, de mica en mica, a ser autònoms i a aconseguir petites fites tant físiques com emocionals. Quan es tenen fills de diferents anys, se’ls ha d’anar oferint una resposta a cada edat, tenint en compte la personalitat, la maduresa i el caràcter de cadascun.

Els pares han d’exercir de pares i, alhora, d’entrenadors, com explica la codirectora de la granja escola La Granja, de Santa Maria de Palautordera, Cristina Gutiérrez, en el seu nou llibre Entrena’l per a la vida. D’aquesta manera han d’aconseguir el difícil equilibri entre la innata tendència a protegir els fills i anar deixant anar el fil perquè acabin valent-se per ells mateixos. “Som els seus entrenadors per a la vida des del mateix moment de néixer. Això sí, si som una mica bons en això d’entrenar, podem fer sortir a la llum tots els seus talents, tot el seu potencial, cosa que els permetrà ser allò que vulguin ser [...]. Les nostres criatures tenen un món de possibilitats a les seves mans. I recordem que si nosaltres pensem que no poden, ells també ho creuran i els limitarem”, hi subratlla Gutiérrez.

La pedagoga Mar Sánchez, directora de l’Institut Valencià de Pedagogia Creativa, també té clar el camí. “Si els infants aprenen des de petits a ser autònoms i assumir petites responsabilitats, quan creixin estaran preparats per afrontar-ne de més importants i resoldre els conflictes més greus que tindran al llarg de la seva vida -detalla-. Els pares han de deixar, a poc a poc, de ser imprescindibles i animar els nens a perdre les seves decisions”. “Això suposa que han ser responsables dels seus actes, superar dificultats, assumir les frustracions i saber decidir i dir no davant de situacions que no desitgen”, argumenta.

No és una feina senzilla i, especialment, si hi ha fills d’edats diferents. Els terrassencs Júlia Prunés i Ferran Ventura són pares del Dídac (12 anys), l’Oriol (10) i el Jan (8) i en la darrera dècada han passat per les diferents etapes de criança i la seva gestió emocional. Ventura és professor de secundària i Prunés és doula, escriptora de contes i dinamitzadora de tallers sobre educació emocional i gestió de conflictes. “A casa no faig servir gaires recursos concrets perquè l’educació emocional està integrada en el nostre dia a dia. Parlem sovint sobre les emocions i de com ens ho fem per regular-les, però amb naturalitat, no ens cal forçar la conversa”.

Diu que accepta i estima els fills “tal com són”: “Procuro ser al màxim d’assertiva possible quan hi ha alguna cosa que no m’ha agradat, cultivo la paciència i la tolerància, sense les quals això seria impossible”. La parella té un marc comú d’acció. “Els ajudem a descobrir els seus punts forts i així aconseguir èxits assegurats, i acompanyar-los en les frustracions. Els reconeixem com a únics sense comparar-los amb ningú”. Prunés reconeix: “A casa no ens falten carícies ni abraçades. El contacte físic, respectuós i sobretot consentit, reforça els vincles d’amor incondicional”.

Principi d’equitat

La pedagoga i logopeda Maria Luisa Barceló aconsella als pares que en la criança “pensin com adequar el principi d’igualtat d’atenció en el temps al de qualitat en la dedicació, sota el principi d’equitat: a cada fill se l’atén segons les seves necessitats i circumstàncies”. L’experta els anima “a repartir les tasques entre tots dos, alternant l’atenció a cada un dels fills, a planificar molt bé els temps indelegables per a cadascú, aprofitant totes les oportunitats”: “Per exemple, si un acompanya el gran a una activitat esportiva els dissabtes o l’altre recull el més petit a l’escola, és un bon moment per berenar plegats i parlar de les inquietuds del fill o jugar i estar per ells”. Barceló apunta: “És important que els nens sentin que compteu amb ells, per exemple per fer petits encàrrecs. Això farà que se sentin implicats com a família. No es tracta de dividir el temps pel nombre de fills sinó dedicar-los el temps segons les necessitats”.

La pedagoga proposa que el cap de setmana sigui el moment per organitzar “plans familiars, excursions, jocs en comú en què tots participin”.

Dret a equivocar-se

Com a mare de tres fills -un dels quals entrant a l’adolescència- Prunés té clar que en algun moment de la vida s’equivocaran i es frustraran. “És impossible evitar-los que ho passin. Del que es tracta és de validar aquesta emoció, d’ajudar-los a descobrir l’origen i a rectificar els errors, d’animar-los a tornar-ho a intentar. Evidentment, hi ha equivocacions que cal evitar perquè comporten un risc o perquè es poden prevenir fàcilment”. Per a ella i el seu marit és bàsic “no perdre la confiança en la capacitat dels nens i transmetre’ls-ho”: “No sempre és fàcil. Procurem no jutjar-los pel que fan o per com ho han fet. No són dolents ni els diem mai que no serveixen per a res. No els etiquetem. En tot cas, s’han despistat, han tingut poca cura, s’han equivocat... etc.” A més a més, afegeix: “És important que s’adonin que nosaltres, els adults, també ens equivoquem, que també sentim frustració i vergonya quan això passa. Procurem compartir amb ells les nostres estratègies per gestionar aquestes emocions”.

Tots cinc són músics: el Dídac toca el trombó de vares; l’Oriol i la Júlia, la percussió, i el Jan i el Ferran toquen la guitarra (el pare també canta a la coral Gospel Vallès). Reconeixen: “Compartir una afició com aquesta fa que visquem moments molt macos”. Com quan van gravar plegats per al disc A flor de pell. Dins dels seus horaris atapeïts, miren de dinar i sopar plegats amb una norma d’or: els mòbils estan en silenci. També han pactat l’estona de pantalla al migdia i cap de setmana i cada nen té unes tasques diàries per mantenir l’ordre i la col·laboració a casa.

stats