Escric la columna quan Unicef Espanya torna a advertir que el nombre d’infants que viuen en famílies pobres ha superat el 27% i que, encara més important, els recursos públics destinats a la infància no paren de disminuir. El text es publicarà dos dies després que parli al Parlament l’ ombudswoman per a la infància de Noruega (el primer país que va tenir un Defensor de la Infància i que va provocar el seu Parlament proposant el vot als 4 anys). La intervenció serà en una jornada sobre els 25 anys de vida de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants.
L’estiu passat ja vam assistir a la misèria de l’actual majoria parlamentària quan va impedir parlar de com la pobresa afectava l’alimentació. Després va venir la beneficència de la Grossa i algunes mesures propagandístiques de molt poc impacte sobre l’empobriment vital d’infants i adolescents. Un nou estiu i altre cop a parlar de menjadors especials i activitats per a pobres, sense un mínim de consideració sobre què significa ser infant, tenir una família empobrida i ser tractat de manera diferent a la resta d’infants.
I això just quan arriba al quart de segle una Convenció que té com a principal acord reconèixer als que no tenen encara 18 anys la condició de subjectes actius de dret. És a dir, ser ciutadans que poden reclamar i exigir com els adults davant les administracions. Que tenen, però, un problema: no poden fer-ho sols. Necessiten un adult que els faci costat.
Donar visibilitat a la infància
Recordo ara la meva traumàtica marxa del Síndic de Greuges el 2006, impotent en l’objectiu d’aconseguir que el mateix síndic i el Parlament acceptessin una veritable figura de defensa activa dels drets dels infants. “Són com les dones o els malalts -em deien-, no necessiten ser defensats singularment”. No els servien ni els exemples dels països nòrdics, amb una llarga experiència de defensors que ara volen escoltar. Tenir un defensor o defensora dels drets dels infants no és cap panacea. Però disposar d’una figura que un dia sí l’altre també recorda als adults que estan fent pagar als infants les seves hipoteques hauria ajudat a no ocultar la infància. Tenir una figura que projecta públicament la veu dels infants obligaria a escoltar-los. Disposar d’un advocat d’infants permetria obligar a legislar i atorgar recursos de manera prioritària a favor seu. Però no, ni calia ni cal ocupar-se gaire de qui encara no vota.
