"El dolor queda pels pares"

"El dolor queda pels pares" / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Aquell 30 de juny feia molta calor. Jo era a Alcover, on la meva empresa feia un pou. Faltaven cinc minuts per a les sis i vaig rebre una trucada. Era l'Agustí, el cap dels Mossos d'Esquadra de trànsit a Tarragona. Em va dir que el meu fill havia patit un accident i que em vindria a trobar. Vam quedar a l'ajuntament, a la plaça. Quan va arribar no em va dir res, només em va abraçar. Jo ja sabia que el nen era mort.

Com era el Xu?

Un gran esportista. En això s'hi neix. Molt bon futbolista. Jugava al Nàstic. Era lateral esquerre. Va estar un any jugant a l'Espanyol. El dia que va morir tenia un torneig però estava lesionat, així que va anar amb un amic a la platja. Van anar-hi en moto i, en tornar, es van trobar un camió aturat al costat de la carretera. El camió s'havia quedat sense gasoil. Anaven tots dos en la moto, darrere d'una furgoneta. En veure el camió aturat, la furgoneta va fer una ziga-zaga però ell no el va veure i hi va picar de cara. Al seu amic no li va passar res. El nen li va fer com d'airbag. Va morir a l'acte.

...

El vaig voler veure. Li vaig fer un petó al front i estava gelat, erm. A la cara no hi tenia res. Com si no li hagués passat res, però per dins estava desfet. No recordo gaires coses. Potser l'escalfor de la gent.

Com és l'endemà?

Complicat, però jo ja vaig voler sortir. Me'n vaig anar a l'ajuntament, a treballar. Em vaig fer el valent. La gent no ho entenia. Jo encara no ho entenc. Vaig treballar de seguida. I vaig fer coses que no sé si tornaria a fer. Vaig prendre el llibre de família i me'n vaig anar a Tarragona, a fer els tràmits. L'home que em va atendre no entenia que jo m'encarregués de fer-ho. Allí em vaig desmuntar. Em vaig posar a plorar al taulell. I l'home que m'atenia, també. En fi, la vida havia de continuar. Sembla que el món s'hagi d'aturar, però no. Al final tot el dolor queda per als pares. Els germans es refan, com no pot ser d'una altra manera. Han de fer la seva vida. Però et queda una ferida que no es tanca, ni es tancarà mai.

Parla'm dels altres dos fills.

La nena estudia enginyeria de camins a Madrid. El petit estudia a l'habitació del seu germà, on encara hi ha les medalles, les copes, les botes de futbol. Fixa't com són les coses que aquell any, en el primer partit de Lliga, es van enfrontar els dos clubs on havia jugat, un Espanyol-Nàstic, a l'estadi de Montjuïc. I van fer un homenatge al Xu.

Com t'ha canviat la seva mort?

Ara no tinc por i això em preocupa, t'ho dic sincerament. No tinc por de res. A vegades dic als companys que en això jo jugo amb avantatge respecte a tota la resta. A mi ja no em pot passar res més. Ja m'ha passat el més fort que em podia passar. La vida m'ha castigat tant que ja només em queda morir-me jo. I aquesta falta de por, en algunes situacions, em pot fer ser una mica kamikaze . Abans tenia més paciència, era més conciliador. Si vols, t'explicaré una situació.

T'escolto.

Un dia érem a l'ajuntament, reunits en una comissió de comptes, i un de l'oposició m'anava burxant i burxant fins que em va posar molt nerviós. El cas és que em va dir: "Què hem de fer amb tu, perquè no tornis a guanyar més eleccions?" I jo li vaig respondre de mala manera. Li vaig dir: "Mira, em fots un tret i em poses al nínxol, amb el meu fill". Es va fer un silenci. De seguida vaig veure que m'havia passat i li vaig demanar perdó. Aquestes reaccions abans no les tenia i ara sí. Tinc el caràcter més dur. Ho he de vigilar. Per cert, quina coincidència, oi?

Quina?

Em fas aquesta entrevista el 29 de juny. Demà farà sis anys.