Fa uns dies parlava dels perquès que no tenen resposta en el present i que potser arribaran a tenir-ne en el futur. Avui vull fer referència a un altre tipus de perquès: els que donem -o ens veiem obligats a donar- per justificar algunes de les decisions que prenem. A les persones amb qui mantenim uns vincles afectius molt estrets o un tipus determinat de compromisos, com ara els laborals, a vegades convé que els donem explicacions. Però no cal fer-ho sempre ni a tothom. Tenim dret a guardar-nos alguns dels nostres motius per a nosaltres. I també tenim el deure de salvaguardar els altres d'algunes raons molt íntimes que els podrien resultar ingrates o feridores.
Si, per exemple, ens proposa algun projecte una persona que no ens mereix prou confiança o que no ens resulta prou agradable, ¿cal que li diguem les veritables raons per les quals no volem participar-hi? Tot i que seria fantàstic que poguéssim ser sincers sense que ningú s'ofengués -voldria dir que hem assumit que no agradar a tothom no és cap drama ni ens resta valor-, en la realitat no acostuma a passar i molta gent opta per excuses amables que resultin creïbles. Però també tenim l'opció de dir que no sense gaire més: no m'hi veig, no m'atreu o simplement declino la proposta i moltes gràcies de totes maneres.
Sense gaires justificacions
És tasca dels pares ensenyar als fills que poden denegar algunes peticions i prendre algunes decisions sense donar explicacions. Però, curiosament, hi ha pares actuals que ho aprenen dels fills. En un taller amb un grup d'adolescents, debatíem possibles respostes a un company que et proposa un cop i un altre anar a algun lloc i tu no vols anar-hi amb ell. Uns eren partidaris de dir-li sense embuts "Amb tu ni de conya". Altres proposaven deixar-ho amb un "No, gràcies" i confiar que al quart o cinquè "No, gràcies" captaria el missatge. Un suggeria dir-li "Sóc al·lèrgic" a totes les activitats que li proposés, ja que "dir-li «Sóc al·lèrgic a tu» seria massa fort i així potser ho acabaria entenent". Em va sorprendre gratament que ben pocs s'enredaven amb excuses gaire elaborades. Tenien força clar que no sempre cal justificar-se. Potser més que alguns adults.
