Fer diners
El darrer dia que vam tenir vaga d’estudiants -la quarta del curs- vaig fer classe per a cinc alumnes. Tota la resta eren presumiblement a casa o estaven voltant pels carrers amb el consentiment dels pares. De fet, en vaig saludar uns quants abans d’entrar. Davant dels cinc alumnes vaig intentar repassar el temari de cara a l’examen. De seguida, però, vaig comprovar que seria inútil, perquè un d’ells era un alumne dels durs que justament estava castigat per haver amenaçat la cap d’estudis. És un nano que flirteja amb la delinqüència i amb qui, per incomprensibles raons, ens tenim simpatia. Vam fer deu minuts de feina i de seguida vam passar a la tertúlia sociològica, que m’ajuda a entendre per què els sistemes educatius no l’encerten ni l’encertaran. El noi em preguntava si sabia qui eren l’Al Capone i en Pablo Escobar. Li vaig contestar que sí i li vaig preguntar per què li interessaven aquells personatges tan sinistres. La resposta no em va sorprendre.
Valorava que un narcotraficant pogués guanyar molts diners i viure envoltat de luxes que no donen els estudis. Jo li vaig contestar que tots dos van acabar malament, relativament joves. Ell va fer una cara com d’acceptar les conseqüències del risc. Però almenys han viscut uns anys “de puta mare”, em va argumentar. Jo vaig afegir que com a professor també podria seguir els passos d’en Walter White, el protagonista de la sèrie Breaking bad, però que m’estimava massa la meva família per desgraciar-los la vida. Ell no em va entendre, els seus referents televisius són uns altres.
Després, una de les dues noies que van venir em va defensar que això de vendre drogues no ho trobava tan malament, que sempre depenia de la responsabilitat del consumidor. Si no m’ho hagués dit una de les millors alumnes de la promoció, no m’hauria afectat tant. Vaig sortir d’aquella classe atordit per tot el que havíem parlat, i amb el meu amic el perla buscant pel mòbil com fer vudú als professors que odiava. Perquè després diguin que el mòbil no serveix per aprendre. Finalment vaig arribar a la sala de professors i vaig mirar per la finestra la colla d’exalumnes que, com cada dia, s’està asseguda a la porta de l’institut amb els seus ocellets en gàbies minúscules, esperant la sortida dels estudiants per, sospito, fer diners.
