EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Els dibuixos de la tele

Ai, els dibuixos de la tele! Quantes baralles, plors i xantatges emocionals generen i han generat. Que aixequi la mà qui no els hagi fet servir alguna vegada perquè el nen acabés els deures d’una punyetera vegada o perquè confessés on havia amagat el comandament (era dins del congelador). Som així, i si abans de ser pares el nostre ús de la tele ja ens definia, un cop tenim nens encara ho fa més. D’una banda, hi ha els pares que la fan servir de mainadera, els que la utilitzen per narcotitzar el seu fill i tenir-lo quiet i callat. Són els que l’engeguen de bon matí perquè esmorzin i no l’apaguen fins que el nen cau rendit al sofà d’una sobredosi catòdica.

Si els renyes et diuen que ells van mirar-la de petits i tampoc han sortit tan malament, cosa que en primer lloc és força discutible i en segon lloc és tramposa, perquè quan ells eren petits no hi havia 5 canals amb dibuixos 24 hores al dia. Els fills d’aquesta classe de pares es veuen d’una hora lluny. Són els que quan tenen una pedreta a la sola de la sabata et demanen que truquis al Dr. Scholl o quan et fots de lloros en comptes d’ajudar-te criden ben fort: “¡Se ha matao Paco!

De l’altra, tenim els pares que ho tenen tan clar que directament no en tenen. A casa seva els nens es distreuen fent manualitats, llegint Proust i estomacant el seu germà si tenen la sort de tenir-ne. També se’ls veu d’una hora lluny. Són aquells que en un restaurant amb la tele engegada no mengen res perquè estan tan absorts i abduïts davant aquell aparell diabòlic que fins i tot aplaudeixen quan sona la sintonia del TN.

A casa tenim tele i, com que intentem predicar amb l’exemple, la fem servir poquet. Al nen li donem uns minuts fixos de dibuixos diaris que ell s’administra com creu oportú. No el veig gaire traumatitzat, potser perquè sempre té ca’ls avis per fotre-se’n una bona atipada. El que sí que faig, però, és intentar mirar-la amb ell. I amb l’experiència d’haver-ho fet sovint puc dir-vos que ja sé per què els nens queden tan abduïts davant els dibuixos: no són pas els colors llampants, no. És per pura hipnosi, perquè sempre passen el mateix capítol. Feu la prova. Jo he arribat a veure en una setmana vuit vegades aquell del nebodet d’en Jerry que vol ser mosqueter. No em digueu que no és per flipar. És com si cada estiu posessin Plats bruts després de dinar. Seria intolerable, oi?