La diàspora

La diàspora / CÈLIA ATSET Zoom

La tradició històrico-literària ens alerta sobre la perillositat dels idus de març, uns dies fatals en els quals si et dius Cèsar et poden assassinar amb qualsevol excusa. Però els que no són tan coneguts són els idus de juliol, unes dates funestes en què tot s'ha aliat per anorrear qualsevol expectativa d'arribar a tenir els tres menors d'edat que tinc a càrrec fora de casa, de manera simultània, una miserable setmana. Només demanava set dies! I fins i tot estava disposada a acceptar-ne sis, però res, no ha pogut ser, i en lloc de l'èxode somiat m'he hagut de conformar amb una senzilla diàspora.

Premi de consolació

Com he arribat fins aquí si he seguit els passos correctes? Vaig rumiar les diferents opcions, vaig mirar i remirar, preguntar i espiar fins que vaig triar allò que fos més assequible i amb la logística més fàcil: colònies amb els avis, amb l'escola i en una casa a una hora i dos quarts de la meva. I de cop, el terror. El calendari va començar a embogir i a desquadrar-se.

Vaig subornar els avis, vaig procurar buscar unes altres colònies amb moltes setmanes disponibles, vaig intentar convèncer les famílies de la classe de la gran perquè comprenguessin que la segona setmana de juliol és infinitament millor per tocar el dos que la primera, vaig presentar mocions de censura al consell escolar de l'escola del mitjà perquè les colònies fossin la primera setmana de juliol en lloc de la segona...

Però davant la impossibilitat que les famílies alienes, les empreses de lleure, les escoles i l'FMI pensessin en mi i en el meu desig d'enyorar els meus tres fills alhora, vaig acceptar el premi de consolació: abaixar la ràtio de casa.

Anar i venir

Tal com ha anat el calendari viurem dues setmanes de filla única, dues de parella de germans i una de normalitat full equip . No em queixo, hi ha massa famílies que no es poden permetre ni colònies, ni estades pedagògiques a cals avis, així que callo. A més, aquests dies em serveixen per constatar que un cop t'has acostumat al ritme frenètic de tenir tres fills tenir-ne dos està tirat... i tenir-ne un de sol és tan fàcil que no puc entendre per què em vaig desesperar tant aquell 99, 2000 i 2001. Bé, sí que ho entenc, perquè no en tenia ni punyetera idea. I perquè aquesta és una situació provisional i perquè la llei espiritual de la família torracollons diu que si l'estatus de família amb fill únic o de només dos fills fos permanent tot plegat deixaria de ser idíl·lic i desitjable.

Vacances de germans

Per completar l'autoservei de rentat de cervell i acabar de treure tot el suc positiu de l'assumpte, encara puc trobar un altre avantatge a aquesta diàspora. Bé, de fet no el vaig trobar jo, sinó ells. La més gran de tots tres de cop va exclamar exultant: "Oh! Que bé! Estaré tres setmanes sense veure l'X i el Z!" I l'X i el Z van respondre-li amb un somriure esclatant i una afirmació similar: "Sí! I nosaltres estarem tres setmanes sense veure't!"

Ells no ho saben, però aquell moment que pretenien que fos punk i transgressor es va acabar tenyint de tendresa, afecte i calidesa mútua entre germans. La perspectiva de l'absència de l'altre els va omplir d'alegria sí, però també els va unir fins a tal punt que els darrers dies que han passat junts abans d'escampar-se per Catalunya han estat plàcids i entranyables com mai. Sisplau, no pot ser juliol tot l'any?