Un dia qualsevol

Sento el despertador. Palpo a les fosques. Tanco el despertador. M'adono que no sóc a Canes en una festa amb el Clive Owen tal com estava somiant. Em costa però ho accepto. Sóc conscient que no és ni dissabte ni diumenge i em llevo.

Matí

Emeto uns indicatius sonors a les habitacions dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) que cal despertar. Em dutxo. Ataco a petons un MEC que camina adormit i torno a emetre uns indicatius sonors per al que encara fa el ronsa al llit. Saludo el MEC que ja està llevat, esmorzat i a punt de marxar a l'institut. Em vesteixo. Vaig a la cuina. Preparo esmorzars. Lluito perquè ningú posi la tele. Comento, com qui no vol la cosa, que és curiós que encara hi hagi sabates per terra i que també és digne de destacar la presència de peces de roba no identificades al sofà. Lluito perquè en lloc d'abandonar-ho tot a la taula, la pica o qualsevol lloc, els estris de l'esmorzar acabin al rentaplats. Faig esforços titànics per no avisar algú que es deixa l'equip de gimnàstica o l'ordinador o el que sigui. L'algú, efectivament, s'ho deixa, però em repeteixo que és el que ens va dir el mestre, seguidor fervent de Laporta ("Que n'aprenguin!"), i marxem. Jo, a acompanyar l'únic MEC acompanyable; l'altre MEC se'n va sol a l'institut. No sé com però arribem a l'hora.

Jornada laboral

Treballo per pagar autònoms, lloguer i altres capricis. Rebo un correu electrònic de l'esplai que m'informa de la data de les tres reunions dels tres grups dels MEC. Continuo treballant per pagar vambes rebentades i ortodòncies. Rebo un correu electrònic de l'escola del petit que em recorda la data de la reunió de classe. Insisteixo a treballar per reposar bolis desapareguts, retoladors assecats i carpetes passades de moda. Rebo un correu electrònic del club de ping-pong al qual s'ha apuntat el mitjà per notificar-me, oh quina sorpresa!, una reunió per planificar la lliga. Segueixo teclejant per tenir prou diners per pagar els llibrets de pollastre arrebossats que tant els agraden, la coliflor que tant odien i el raïm que ens uneix a tots llançant un gra a l'aire i provant d'encistellar-lo a la boca (jo sempre l'erro). Rebo correus electrònics de l'escola dels grans que m'informen de més reunions i de dues campanyes solidàries. I aviat rebo un altre missatge, aquest cop dels delegats de la classe del petit, que ens convoquen a un esmorzar de germanor (hi he de dur alguna cosa per picar i gots de plàstic; el nen també va bé que el porti). No sé com però treballo més per pagar el que sigui.

Tarda i vespre

A la tarda el pare de les criatures i jo ens repartim objectius curriculars. Per tant, recullo o no el petit dels MEC. Compro o no compro (depèn, també, de l'estat crític o raonable de la nevera). Ajudo a fer deures o no. Passegem o no. Repasso mentalment on són la gran i el mitjà, que ja campen sols i cada dia tenen activitats diferents. De vegades m'equivoco i confonc el que fa la gran pel que fa el mitjà. Tampoc passa res, acaben apareixent sans i estalvis. Preparo o no sopar. Lluito perquè les dutxes no durin tres hores, perquè algú pari taula, despari, passi la baieta i escombri. Lluito perquè siguin al llit amb prou temps per llegir. Petons, confessions, moments de preguntes transcendentals (mama, per què al matí m'he de fer el llit si no sóc a casa i no el veig?). Anuncio que ha començat el toc de queda. I dono per tancat aquest dia qualsevol.