El pare que et va matricular

Un dia a la neu

Quan el nen tenia tres anys vam fer una excursió a la neu amb la colla. El pla era fantàstic, aprofitar l’experiència d’un amic per fer unes pistes tots plegats mentre els nostres infants rebien les primeres instruccions per part d’un monitor carregat de paciència. Encara tinc fotos d’ells, tan monos, tots arrengleradets amb el casc i les ulleres, com si fossin formigues atòmiques. És curiós, però, que no guardi cap foto de la meva cara cinc minuts més tard, quan acabava de fer la primera baixada de les moltes que pensava fer i el monitor em va dir que el meu fill requeria la meva presència.

Sí, era allà, l’únic de tots els menudets que en comptes d’esquiar marranejava com un concursant de reality acabat de nominar. No vaig poder esquiar més en tot el dia. L’única baixada que em vaig poder permetre va ser una baixada de tensió que gairebé em plega, rebentat d’arrossegar un trineu de plàstic muntanya amunt.

I és que, si voleu que us sigui sincer, el tema de l’esquí no el porto bé. Ho dic perquè aquest cap de setmana hi hem tornat, el nen ho demanava molt. “Vull veure la neu”. Normal, vivim a la Tarragona tropical, on pots fer el vermut un diumenge de febrer a la terrassa d’un bar, i això de la neu és d’allò més exòtic. Però l’experiència m’ha confirmat el que ja recordava. No val la pena tant d’esforç. Arribes a dalt de tot i et penses que ja pots esquiar, però no, no és així. Encara has d’anar a llogar els esquís i has de fer cua, i quan et toca i et donen el que et cal, has d’anar fins al telecadira amb uns esquís i uns pals que et cauen a terra cada dos per tres i quan arribes a dalt tothom salta amb una facilitat que no és d’eixe món perquè tu caus i els esquís se t’esmunyen de les mans congelades i baixen costa avall i has de tornar a baixar i llavors resulta que et falta el forfet. I quan per fi estàs preparat per fer-ho estàs tan rebentat que ja no pots més i decideixes quedar-te a baix amb un nen emprenyat i un trist trineu i acabes atropellant una nena petita i el seu pare et diu el nom del porc amb tota la raó.

Sort que sempre et queda una bona baralla de boles de neu, que et reconcilia amb la natura. Excepte si el teu fill té una punteria tan bona que et deixa la cara més blanca que la del Kilian Jornet quan acaba una cursa. Dos dies més tard vaig agafar una grip. Ves que no tingui res a veure amb el dia de la neu dels trons.