Resumim l'anunci que ens ha fet eriçar els pèls de les cames. Ens trobem en una platja d'aquelles tan típiques, que no tenen sorpreses amagades. Veiem un parell de joves que deuen haver fet una juguesca. Ens podem imaginar la conversa prèvia a l'acció que faran, que no és altra que fer voltar una ampolla de refresc sobre la taula. La direcció del coll de l'ampolla indicarà alguna de les noies que tenen davant seu, noies de bon veure, esclar, i de bon tastar, perquè les intencions dels mansos no és anar amb elles a missa de dotze. Però, ai las!, quan l'ampolla s'atura assenyala una dona gran que és justament al bell mig de la joventut, això sí, amb unes ulleres de sol que sap retirar dels seus ulls amb gràcia adolescent.
Visca!, ens dèiem innocentment. Ara l'afortunat jugador conversarà amb aquesta senyora gran, que podem considerar de la tercera edat o, si ens deixem d'eufemismes, senzillament vella. El jugador serà testimoni de l'experiència que aquesta dona vella ha atresorat a les arrugues del seu cos, que són valuoses com els solcs de les arades perquè ens recorden el valor de la terra treballada. El jove entrarà en contacte amb la memòria de l'altre, element fonamental per construir el present i per imaginar el futur. Però la sorpresa arriba quan contemplem que el jove i la senyora es dediquen a fer unes quantes bajanades típiques de la joventut -algunes de perilloses, denunciables-, com llançar-se des d'un penya-segat o fer una cursa per una baixada damunt d'un carret de supermercat.
Amagar la vellesa
Aquest anunci ens parla d'un dels mals del nostre temps: amaguem la vellesa, com amaguem la mort; amagar la vellesa comporta menystenir la memòria i sense memòria no hi ha transmissió de res i sense transmissió no hi ha educació, com molt bé ens recorden autors com Benjamin, Duch i Mèlich. No hi ha educació tradicional, ni educació innovadora, perquè sempre construïm amb els materials que hem anat trobant al llarg del nostre trànsit per la vida, un material que forma part d'un pòsit que també és comú. La senyora vella hauria d'haver agafat el xicotet pel clatell, si convenia, i si volia guerra haver-li ensenyat tot el que ella sabia, perquè com diu l'adagi popular castellà -perquè el ministre vegi que sabem adagis castellans-, sabe más el diablo por viejo que por diablo.
