El darrer dia de classe

Ja fa més de quinze dies bons però encara no m'ho he pogut treure del cap. Tot el passadís de l'escola semblava de dol. Aferrats al coll i a les cames de les senyoretes s'aplegaven una muntanya de bates blaves, un exèrcit de cares enrojolades amb els llagrimals treballant a tot drap. Elles, les senyoretes, prou que intentaven consolar-los però el cert és que prou feina tenien aguantant el tipus i fent el cor fort. No, no patiu, no havia passat cap desgràcia a l'escola, senzillament era l'hora dels adéus, l'últim instant del curs, el darrer dia de classe.

Si em va sobtar és perquè fins a aquell moment la cosa havia estat ben diferent. Anàvem a recollir-lo a la zona d'educació infantil, la de P-3, P-4 i P-5, i allà l'ambient era ben distès. Els nens estaven encantats de la vida de fotre el camp, fins i tot us podria dir que la seva cara estava il·luminada de felicitat si no fos perquè era absolutament impossible veure'ls la cara de tan colgats de carpetes plenes de gargots i treballs manuals fets amb ampolles d'aigua buides com estaven. Bé, potser n'hi havia algun marranejant, però normalment era per algun company que li havia donat un bon carxot com a regal de comiat per tal que no l'oblidés.

Per això em vaig quedar astorat veient el quadre de l'altre dia. Què coi era aquell mar de llàgrimes? Reconec que em va costar entendre el motiu de tant desconsol. Primer vaig pensar en alguna batussa col·lectiva, d'aquelles tan educatives per desengreixar les tensions acumulades durant el curs. Després em va passar pel cap que les notes finals havien estat força pitjors del que pares i alumnes ens esperàvem. Fins que la meva dona, un cop més, em va obrir els ulls: "Que no ho veus? Estan plorant de pena perquè s'acaba el curs!" I llavors ho vaig plegar, em vaig adonar d'estar assistint a un esdeveniment únic i preciós, aquell curt espai de temps en què el nen és prou gran per copsar el sentiment d'enyor cap a la senyoreta i els companys i prou petit per no enterrar-lo encara sota la felicitat de veure's deslliurat de la rutina i els deures diaris. Sí, deu ser veritat que cada edat té la seva màgia. Jo us asseguro que l'altre dia vaig viure la dels set anys. Tant, que em vaig girar per abraçar el meu nen, però ell no plorava. Al contrari, em va dir amb un somrís estiuenc: "Què, papa? Anem a la platja?" Ja ho diu ma mare, sempre ha estat molt madur per la seva edat.