La criatura estranya

La criatura estranya / GETTY IMAGES Zoom

Fa dies que una criatura estranya s'ha colat a casa. Dorm a l'habitació de la gran dels menors d'edat que tinc a càrrec, seu al seu lloc a taula i, fins i tot, a l'estil del camaleó, s'ha mimetitzat amb el seu aspecte. Tant se val, l'he detectada i sé que és una impostora. He estat a punt d'acorralar-la ruixant-la amb insecticida perquè confessés què n'ha fet de la meva filla, però, sabedora de la meva condició de pitjor mare del món, m'he estimat més consultar amb les autoritats naturalistes pertinents. M'han aconsellat que, abans d'escometre un pas irreparable, estudiï bé de quina mena d'ésser viu es tracta. I em disposo a observar.

Observació

L'espècimen entra a casa i l'estudio amagada rere la bicicleta el·líptica que en realitat fa de penja-robes. Ha deixat la motxilla sobre el sofà en lloc de llançar-la amb contundència a terra. Bon senyal. Passen cinc minuts i encara no s'ha acostat al seu centre d'interès obsessiu, l'ordinador, i intrigada i un xic amoïnada (la criatura estranya ha sabut imitar tan bé la meva filla que ha aconseguit que empatitzi amb ella) em pregunto què li deu passar, si algú li ha fet la punyeta o, encara pitjor, si ha perdut el pin del mòbil. I no, és més senzill, somriu mentre llegeix una oferta de la perfumeria del barri: si et gastes trenta euros et regalen una colònia pudenta.

Un cop més calmada em descalmo en adonar-me que l'espècimen va vestit amb peces de roba del meu armari de cap a peus. També m'ha fotut la pinça dels cabells. I descobreixo que el boli platejat amb què es decora les mans amb tatuatges pop-art no és altre que el que em va regalar la meva família pel meu 40è aniversari. Estic a punt de sortir del meu amagatall i cantar-li les quaranta però em continc. Acaba d'entrar en escena el mitjà dels menors d'edat que tinc a càrrec. L'espècimen s'altera visiblement pel fet de compartir espai vital amb un nen d'onze anys. Però l'alteració s'atura quan nen i espècimen seuen junts davant la pantalla de l'ordinador i posen música on canten Yo te esperaré o Sense tu a tot drap. Apunto al quadern: cleptomania, carallotisme, fixació tecnològica i capacitat de simbiosi.

Sabater Pi

Llavors em veu i em pregunta què faig rere la bicicleta, m'abraça exultant i tot seguit m'empeny acusant-me de pesada. L'acció em desorienta i li perdo la pista però la recupero fàcilment. Només cal seguir la corrua de sabates, càpsules de cafè buides per fer manualitats, pots de pintaungles, jaquetes, arracades i papers de magdalenes que ha deixat arreu. S'ha amagat al seu cau i simula fer deures. En realitat, amb unes antenes invisibles que jo no detecto, capta el senyal del Facebook, els WhatsApp, la música i, en un lloc secundari, els apunts. Li observo també una emocionalitat que la fa passar del drama a l'eufòria amb una facilitat que seria l'enveja del senyor Stanislavski. Fins que, tot de sobte, es tomba i em mira, i en els seus ulls hi descobreixo una veritat que em deixa estupefacta, com estupefacte es devia quedar Jordi Sabaté Pi quan va veure el Floquet de Neu per primera vegada: és ella. La criatura estranya no és cap impostora, no ha ocupat, robat, ni envaït el cos de la meva filla, senzillament ha mutat en un bell exemplar d' adolescentis comunis . Vital, generosa, hermètica i comunicativa, responsable i cap verd, alegre i desgraciada, caòtica, creativa i arrauxada. Pastada a sa mare quan tenia 13 anys. Ai, senyor.