Ja fa temps, en tota planificació familiar hi havia activitats com trobar-se amb amistats o anar a visitar algú, sense cap objectiu concret. I entre aquestes sortides hi havia anar a veure els avis. Ara no és freqüent trobar en l'agenda familiar un espai per anar a veure els avis per fer-los una estona de companyia. De fet, és lògic perquè els veiem cada dia i no hi ha la necessitat de saber com estan sinó més aviat constatar que estan bé per poder continuar comptant amb la seva ajuda.
Però potser estaria bé que un dia del cap de setmana, al vespre, o un dia de festa, sorgís la idea d'anar a veure els avis i portar-los una flor, un pastisset, un llibre o, senzillament, anar a passar una estoneta amb ells. "Us venim a veure". No per demanar ajuda per fer de cangurs sinó potser simplement per portar-los el dinar fet, "perquè avui pugueu descansar". Aquest descans i aquesta trobada seria bàsicament una estona relaxada per constatar l'interès de tota la família per estar amb els avis.
No es tracta d'una situació de control: no cal fer preguntes perquè hi ha contactes prou freqüents; no es tracta de programar la seva ajuda per a la setmana sinó només estar. Allò que se'n diu passar l'estona plegats. Una pràctica que sembla que avui dia sigui perdre el temps, un temps que sempre ha de tenir sentit útil d'eficàcia. Seria solament passar una estona plegats, viure, comentar, escoltar-se, per saber com veuen el que passa, com estan amb les seves amistats, com ha anat la sortida que han fet amb qui sigui... què han descobert, què els interessa i, en definitiva, posar-se, ni que sigui una mica, a la seva pell. Una pell molt sensible, no per les arrugues, sinó per com van assumint i vivint aquesta etapa de la vida, amablement dita "la tardor de la vida" que, sens dubte, és el preàmbul de l'hivern.
Poques vegades és visible per a les criatures aquesta mirada cap als avis i àvies. I si és així, com volem que els respectin, hi col·laborin, els escoltin i hi hagi una relació de tendresa compartida? De la que donen els avis ningú en dubta, però la tendresa de les criatures està massa sovint emmascarada per la seva mirada infantil, exigent i poc delicada. Cal que tinguin un model clar fet a base de vivències en què pares i mares comprenen i valoren les necessitats dels avis i àvies, els seus sentiments i potser les seves pors.
