De colònies
Va arribar com si tornés del FIB, amb els ulls vermells de no haver dormit gens, els texans d’un color terrós a conjunt amb la seva cara mal rentada, una esgarrinxada que li decorava la galta i els cabells puntuats per restes d’espècies vegetals difícils de desxifrar. Quan li vam preguntar com havia anat tot plegat la seva resposta va ser un cop de cap neutre. No tenia veu, estava tan afònic que va ser incapaç durant tot el viatge cap a casa de dir més de dues paraules seguides. Es va fer tan estrany, ell que parla pels descosits i tan de pressa que es fa difícil seguir-li el fil. El més curiós, però, no va ser el seu silenci inaudit, sinó la manera com es va esmunyir de l’abraçada meva i de la seva mare, ell que és el rei de les mandarrufes i que sempre se’t tira al damunt i se’t menja a petons. Ell, l’empalagós que a mitja nit s’escapa de la seva habitació i s’arrauleix sota els llençols amb la seva mare pensant que jo no el sento, l’únic nen de la seva classe que encara no li fa vergonya d’arribar a l’escola agafat de la mà del seu pare.
“Està rebentat, pobret”, em va dir la meva dona. I el cert és que tot va ser arribar a casa, abocar la motxilla sencera a la màquina de rentar i quedar-se adormit damunt del sofà. L’endemà era festa i quan ens vam despertar hi havia un buit al llit. Per primer cop en molts mesos no teníem un ocupa aferrat a la mama. El vam cridar però la veu que va respondre, ronca i estranyament adulta, semblava, com un presagi, d’un altre. I és que el nen que ens vam trobar esmorzat, jugant al seu aire, també era diferent. La manera de parlar i fer bromes, el posat entre sobrat i rebel, la mirada burleta i amb un punt de descreguda ens van confirmar el que ja intuíem. Tres dies convivint amb gent de la seva quinta, tres dies empaitant vaques i amagant-se al lavabo per no fer gimcanes, tres nits de baralles salvatges de coixins, d’excursions nocturnes a les habitacions de les nenes i corredisses empaitats pels monitors, l’havien transformat en allò en què s’ha de convertir un dia o altre: en un marrec que marca el seu territori i busca el seu espai com pot, amb expressions manllevades dels més grans, un grapat de “ja ho sé fer sol, papa” i respostes entranyablement insolents. Això sí, la nit següent, mentre escrivia això, un so de passes familiars al passadís em va dir que tornàvem a tenir visita al llit. Millor, no hi ha cap pressa.
