Les claus de casa de l'altre

Ara que els nens han tornat a l'escola i hem adoptat l'horari habitual, també tornen els inconvenients d'anar canviant de casa: que si el nen s'ha deixat uns apunts a casa de la seva mare, que si la nena s'hi ha deixat les partitures, que si la mare té les plantilles de les sabates esportives del nen i jo les sabates i un llarguíssim etcètera.

De vegades aquests petits problemes són difícils de resoldre, com quan tens els nens un cap de setmana i el patinet és a casa de la mare, o els apunts de socials, o el que sigui, i truques a la mare i et diu que mala sort, que ara no és a casa. Als separats aquesta mena de coses ens passen força sovint. Per això resulta pràctic, si és possible, viure a prop perquè els nens es puguin desplaçar fàcilment d'una casa a l'altra i anar a buscar el tractament de les berrugues de la piscina o el treball de naturals a mig fer.

Però hi ha un moment en la vida dels separats en què el millor és deixar-se mútuament les claus de casa. En el nostre cas ens les hem deixades des del primer dia, i són els nens els que s'ocupen, si cal, d'entrar a l'altra casa a buscar alguna cosa. Però veig que a molts separats no els fa cap gràcia, sobretot quan els nens encara són petits i els que han d'entrar al pis de l'altre són els adults. Aleshores un món de fantasmes i de presències estranyes els fa difícil l'entrada a la casa de l'altre, i encara els fa més angúnia pensar que l'altre pot envair quan vulgui la seva intimitat, i mirar-se les fotos que hi ha a les parets, i tafanejar calaixos, armaris o la tauleta de nit.

Preservar la intimitat

Com que el món dels separats és d'una transversalitat tan àmplia com la de la resta dels humans, és evident que segons quin ex o quina ex tinguem podria utilitzar les claus per venir a veure el futbol amb els col·legues a la nostra tele d'HD i buidar-nos la nevera. O per recollir informació sobre el desordre que impera a la casa de l'altre, i treure el tema en una d'aquestes discussions que es produeixen fins i tot entre els ex més ben avinguts.

S'entén, naturalment, que disposar de les claus de casa de l'altre no et dóna dret a entrar-hi quan vulguis i sense avisar. Però si hi ha un mínim de bon rotllo i sabem aparcar aquesta mena de fantasmes i temors, ens estalviarem que els nens tinguin una percepció negativa del fet de tenir dues cases.