La ciutat i el nen

Tot llegint un article excel·lent del Joan Rioné sobre aquesta moda perversa de posar "Prohibit jugar a pilota" a les places, em va venir al cap una imatge. Érem al nostre carrer, tornant del sopar del divendres. La dona i jo xerràvem mentre el nen feia les seves curses amb amics imaginaris, com a bon fill únic que és. En sec, vaig aixecar la vista i, esglaiat, vaig veure'l esprintar en direcció a la cruïlla on estava a punt de passar un cotxe d'aquells vermells amb el típic imbècil que es pensa que córrer fa que lliguis més. El crit que vaig fotre es va sentir fins i tot per damunt del reggaeton que portava a tot drap el Fernando Alonso de pega. La cara d'esgarrifat que va fer el meu fill va ser antològica també. Em va saber greu, sobretot pel bot que va fer, pobret, però no m'hauria d'estranyar gens. És la conseqüència lògica de vuit anys de sentir els seus pares repetint contínuament allò tan nostre de "Vigila!" o "Atura't". I és que si t'ho pares a pensar, la ciutat, i sobretot el seu trànsit, s'han convertit en el pitjor enemic del nen, en una espècie de monstre pelut que sembla que jugui a engabiar-lo i a omplir el seu espai vital de trampes i paranys. No sé si sóc jo que em faig gran, però cada cop trobo que les voreres són més esquifides i que els semàfors dels transeünts sempre passen a vermell abans d'hora i et deixen a mig camí amb cara de babau, per no parlar dels conductors autistes que et veuen a punt de creuar el carrer en un pas de vianants amb el nen agafadet de la mà i no fan ni el gest d'aturar-se.

Sí, ja sé què em direu, que per passejar els nens a la ciutat hi ha una cosa que es diu parc. Esclar! Com pot ser que no hi hagi pensat, en aquests espais minúsculs, decorats amb tot de llaunes buides i preservatius plens, gronxadors rovellats i pares rebent l'enèsima cagarada de colom a la closca. No, no fotem, la ciutat no estima els nens, els diu cada dia que no són importants, que sobren, que si volen fer de nens se'n vagin a un parc temàtic o a un xiquiparc, espais artificials de cartró pedra on no molesten ningú. Què voleu que us digui, jo vull viure en un lloc on els nens s'estan al carrer, a la vista de tothom, emprenyant i donant pel sac, com sempre han fet. Prohibir-los jugar al carrer és privar-los d'un dret fonamental, com bé diu Rioné al seu article: el dret a destrossar els rètols estúpids a pilotades. Gràcies, Joan.