El pare que et va matricular
Criatures 11/10/2014

El cel a tocar

i
Lluís Gavaldà
2 min

Vaig trigar tres hores a aixecar-me. I mira que ho sabia, que era una jornada històrica. El que passa és que, un cop fet l’intent d’obrir un ull era evident que la ressaca de la nit anterior encara era més històrica i que per molt que m’esforcés no tenia esma de moure’m del llit. Vaig trigar tres hores i quan ho vaig fer, sentint-me com una rata i com un traïdor a la causa, un desertor, la ràdio em va donar un bri d’esperança: el concurs encara no havia acabat. Em vaig vestir d’una revolada i obviant una dutxa més que necessària vaig enfilar el carrer Major avall amb una part important del cervell encara al pub de la cantonada i el diari del diumenge sota el braç. Un cop arribat a la plaça de braus vaig tenir el temps just per veure que la meva colla estava a punt d’intentar el 5 de 9, un castell que mai ningú havia fet abans, i emocionat vaig ficar-me a la pinya, això sí, sense deixar el diari que portava a la mà. Vint segons més tard una sotragada seca em va anunciar que ni la colla ni jo passaríem a la història aquell dia.

Aquí comença i acaba la meva experiència en el món casteller. D’això fa vint anys exactes i des d’aquell dia mai més he participat en un castell. Això no vol dir que no els hagi patit i sobretot gaudit, depenent de si els dosos baixaven finets o si la canalla es feia enrere. També us diré que cada cop, inconscientment, els he mirat una mica de més lluny, sobretot des que sóc pare, com si cada caiguda em fes més mal. Però poques coses m’han fet emocionar més que veure una pinya abraçant-se després d’un castell descarregat, de qualsevol colla, però sobretot de la meva, aquella que quinze dies després de néixer el meu fill em va regalar a la plaça de la Font, just quan hi estava tocant per la festa Major, una pancarta gegant que deia “Papa, jo també sóc de la Jove”. Que cabrons! Encara no sé com vaig poder acabar la cançó.

Diumenge passat la meva colla va aconseguir el que semblava impossible, un 3 de 10 majestuós, i un servidor, malgrat tenir vint anys més que aquell dia de ressaca i diari, o potser per això, es va posar a plorar com un nen i va pensar que, malgrat els intents fallits i les ensopegades, hi ha somnis que es compleixen, que potser tot plegat es tracta de no parar d’intentar-ho, de fotre-hi pit i collons, de dir-nos que ho podem fer, de saber que si mirem amunt i sense por tenim el cel a tocar.

stats