"Saben com castigar-te"

Ada Parellada es dedica a la cuina i és mare del Santiago i la Francesca, que tenen 17 i 15 anys. A més de restauradora, fa una intensa tasca d'educació en l'alimentació i col·labora en mitjans de comunicació. Podeu gaudir de la seva manera d'entendre la cuina al Restaurant Semproniana

El meu marit i jo som fills petits de famílies molt nombroses en què ningú no ens ha mirat gaire. Jo sóc la petita de vuit germans i ell el petit de deu. Hem estat fets i deixats estar. Hem après gairebé més dels germans grans que dels pares, i hem viscut en un ambient amb força llibertat. Si en fèiem una de grossa llavors el càstig era rigorós, però no hem viscut gaires punyetetes. I com a pares hem fet igual. Hem deixat fer. Hem estat molt tolerants, tolerants però també vigilant, perquè a tots ens fa por que els fills puguin prendre un camí erroni, que se'n puguin anar per un carreró fosc. I això sí que ho hem vigilat. De fet, em costa explicar-te com s'educa els fills.

Quina és la batalla diària?

L'ordre. Tot el dia estic demanant que endrecin perquè després no trobem els pantalons vermells o no trobem els papers. I passa que a les vuit del matí anem tots molt atabalats i jo m'emprenyo i crido. I tot això és perquè són uns desendreçats. I tinc la sospita que en algun cas algú desendreça per fer-me enfadar.

Ah sí?

Però tot això són anècdotes. Algun dia ens faran riure. Ja ho saps. Els nens juguen molt amb els pares. Ells saben molt bé que són la nostra feblesa, la nostra debilitat, i que els acabaràs perdonant. Per tant, quan et volen fer una mica de mal, quan et volen castigar, saben com fer-ho. Ara, després, si volen que els compri un jersei, dos dies abans de demanar-me'l ja comences a veure tot de coses al seu lloc.

Què els voldries fer entendre?

El valor de les coses. En això hi penso sovint: com transmetre als meus fills que les coses tenen un valor. Quan jo era petita pensava com ells, en el sentit que hi ha coses que un nen es pensa que són gratis, que vénen donades, per exemple, el menjar, la llum o l'escola. Tot això ja ho donen per fet. En canvi, per exemple, uns pantalons sí que tenen valor perquè quan anem a comprar-los hi ha una negociació. Ells me'n demanen uns de cars i jo els en vull comprar uns altres de més barats. M'han de convèncer per aconseguir allò que volen i això els costa. Un altre cas: l'any vinent volem fer un viatge.

I ja l'esteu preparant?

Sí, perquè serà un viatge car i molt lluny. Ens fa molta il·lusió celebrar que fa vint anys que som parella i ho volem celebrar tots quatre. Però jo he posat un panell a casa per anar apuntant tot el que no fan.

Com ara?

Cada cinquanta vegades que es deixen un llum encès, el viatge s'escurça una mica, uns quants quilòmetres. I riuen, perquè saben que després no me'n recordaré. Però m'agrada que vegin la quantitat de vegades que es deixen els llums encesos o l'ordinador engegat.

I cuineu plegats o què?

Abans sí que ho fèiem. Ara no hi ha manera. Ho hem perdut. Abans entraven a la cuina perquè era la manera d'estar amb mi. No perquè els agradés especialment cuinar. Després els va agradar la manualitat que té la cuina, fer coses amb les mans. Això els feia sentir-se capaços, els augmentava l'autoestima. Però és veritat que hi va haver una època que m'enredaven massa. Per això aconsello als pares que no es preocupin si els nens ho deixen tot fet un desastre: després es recull i no passa res. Però hi ha un moment que els nens deixen de venir a la cuina. ¿Saps com em castiguen els meus? Comprant galetes industrials. Jo em passo el dia fent galetes i coques, però ells diuen que els agraden més les que compren. Això em dol.

Però m'ho dius rient.

Esclar que sí. És que cal acceptar-ho. Però també he de dir que quan em volen fer feliç vénen i em confessen que les meves són molt però que molt més bones. I aquesta és la història.