La caseta de fusta

La caseta de fusta / EVA MARTÍNEZ Zoom

El pare de les criatures no només és conegut pel seu nom de pila i pel nom que jo li he endinyat en aquesta columna. Entre els amics i familiars ell també és el MacGyver, un sobrenom que s’ha guanyat a pols per la seva destresa bricolera. Una habilitat que desperta l’enveja de mitja humanitat, que, meravellada quan li ensenyo les portes corredisses que va construir a la cuina, exclama: “Esclar, amb el MacGyver a casa...” I qui diu portes corredisses diu mosquiteres, ginys per encastar-hi endolls, instal·lacions elèctriques, mobles de lavabo, jardineres i paro ja o me’l segrestaran. Fa poques setmanes va patir un tràngol important. Era necessari. Ho tenia assumit. Però malgrat saber que ho havia de fer, com és normal, li va doldre. Va desmuntar i desballestar la caseta de fusta que va construir al pati de casa ara fa 13 anys.

Per als nens

Ara fa tretze anys servidora només tenia una menor d’edat a càrrec (MEC) i estava embarassada del segon. El tercer era una conya que ens anàvem fent el pare de les criatures i jo quan deliràvem (“T’imagines tenir-ne tres? Ha, ha, ha!”). Va fer la caseta a la manera del senyor Manso, el meu pare, que també en va construir una de semblant a la casa d’estiueig. Una caseta per poder jugar, amagar-se, entrar, sortir i crear mons. Era prou alta perquè un adult pogués estar-s’hi dret, i tenia prou espai perquè els MEC i acompanyants poguessin jugar-hi de gust. Però com acostuma a passar a la casa de la pitjor mare del món, la distància entre els projectes i projeccions i la realitat és llarga, força llarga.

Sí, esclar, hi van jugar. Però molt menys del que la gent que s’embadalia davant de l’obra magna del pare de les criatures podia sospitar. Anava a rauxes i massa vegades va ser només un magatzem per desar-hi joguines i trastos escampats al pati. Un fet molt útil quan, davant de la visita d’algú, servidora volia aparentar un ordre i una falsa endreça de pega. Sobretot en gaudien quan venien amics. MEC aliens que exclamaven a cor un “Jo també en vull una” als seus progenitors, que llavors es miraven el pare de les criatures amb cara de “I ara vine tu i fes la caseta que destraumatitzi el meu MEC, maco”. Però quan m’enrevenxinava amb els MEC propis pel poc ús que donaven a la caseta i amenaçava d’ocupar-la amb trastos d’adults, ells s’empipaven. Era seva i només seva, i aquest sentiment, com a mínim, el van tenir sempre.

Fi d’etapa

Però han passat tretze anys, gairebé cinc mil dies, i a casa tot ha canviat. La petita MEC de dos anys ja és un tros de noia de gairebé quinze, el MEC que llavors era a la sala d’espera ja en té gairebé tretze i suplica un mòbil i el MEC en projecte delirant ja en té gairebé nou i gairebé és tan alt com el de gairebé tretze. La caseta ja només era un magatzem. I no pas perquè el pare de les criatures i jo hi tanquéssim totes les joguines que hi havia escampades per casa, com aquell any que vam tenir un rampell genial (els MEC van oblidar quines joguines hi havíem amagat i allò no va funcionar), sinó perquè les edats i les dinàmiques de casa són les de dos adolescentis comunis i el seu germà petit.

El pare de les criatures va desmuntar la caseta i vam donar per tancada una etapa. I m’hi jugo tres ponts dentals i quatre ortodòncies que si els MEC tenen descendència (pobres d’ells que no) un dia construiran una caseta com la que els va fer el seu pare.