Així fa de pare

“Estem carregats de contradiccions”

Marc Recha és director de cinema i pare del Roc, de gairebé vuit anys. Estrena ‘Un dia perfecte per volar’, sobre un pare i un fill que fan volar un estel i la manera com comparteixen la fantasia. És un film sobre com es desplega la màgia que es pot anar a veure amb nens.

“Estem carregats de contradiccions” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

La pel·lícula explica la relació amb el meu fill, amb les coses que fem quan surt de l’escola. Passegem per les vinyes, ens posem sota els garrofers, anem a banyar-nos a les cales. Tot gira al voltant de la curiositat, del descobriment de la natura i de la creació d’històries. Fa temps vam inventar el conte de la pilota del gegant i cada dia imaginem un nou capítol.

Què et sorprèn, d’ell?

M’impressiona quan em diu que no recorda alguna cosa i em demana que l’hi expliqui. La manera com l’ajudo és recreant el record que no recorda i ell el deu imaginar a la seva manera. Però ell guardarà aquesta reconstrucció com un record propi i real. Això és sorprenent. De fet, és l’essència de com funciona la cultura. Nosaltres recordem coses que tenim la sensació d’haver viscut però que no hem viscut.

Com evoluciona aquesta fantasia?

Ara ell està entrant en el món de la interiorització, està creant l’hiperjo. Entra en un món on ja té un carril fet, ja pot enfilar-se a una vagoneta i anar més ràpid. Fins ara era com anar en bicicleta. Hi ha una cosa que no entenc. Per què els nens passen més temps a l’escola que a casa? Hauria de ser al revés. Sortosament jo, com que treballo a casa, he pogut estar molt amb ell i he pogut veure’l créixer amb seguretat.

Què més has observat?

Que els nens desprenen una mena d’escalfor. Són una lampareta, un llum de petroli al mig de la foscor que fa que tu t’hi apropis. Ells ho volen. Necessiten sentir-se estimats. Estimar no és altra cosa que sentir-se segur.

¿I això és el que veiem a la pel·lícula?

Al contrari de moltes pel·lícules que parlen del pare com d’una figura poderosa i castradora, a Un dia perfecte per volar el pare que fa el Sergi López és un pare que només acompanya, que deixa estar. I això crea una seguretat en el nen que li permet fer volar l’estel o la imaginació. És el mateix que fa un pare en la vida real: estimular la curiositat.

També un nen estimula la curiositat del pare.

Un nen és un mirall on veus les teves contradiccions. Però, paradoxalment, veure’t amb totes les teves inseguretats et fa sentir segur. Et dóna seguretat veure les teves febleses en el teu fill. Això també ens ajuda a entendre la nostra actitud contradictòria davant de la vida.

Explica-m’ho.

La creació no és altra cosa que explicar com funciona la destrucció i contradicció de tots els elements que formen la vida. A la natura tot és un combat per la vida. Per això estem carregats de contradiccions, i ser pare és també part de tot això.

Com fas de pare?

De la mateixa manera com faig totes les altres coses, amb naturalitat. Sempre faig les coses tal com em surten. I això fa que puguin sortir pors atàviques, però de la mateixa manera surten també les coses positives. I amb el meu fill fem les coses que ens fan estar a gust, a ell i a mi. No m’imagino anant a classes per aprendre a fer de pare. En seria incapaç.

Hi ha qui intenta llegir llibres.

Jo vaig deixar l’escola quan acabava l’EGB i mai més no he tornat a entrar en un lloc on m’han dit com he de fer les coses. Sóc un autodidacte recalcitrant, i això per bé i per mal. Faig les coses que em vénen de gust.

I això inclou el teu fill.

Si tu estàs bé amb tu mateix, amb la resta també. Doncs amb els fills passa exactament el mateix. Per fer bé de pare, abans has d’estar bé tu, i això no passa si contínuament et veus obligat a fer coses que no t’agraden. Els nens ho capten.

Cita una frase d’ Un dia perfecte per volar.

N’hi ha moltes que fan riure. Una que m’agrada és: “Sergi, el vent com es fa?”