"El caràcter es transmet?"

Amb un punt d'humor et diria que els investigadors en ciències socials tendim a enfrontar-nos a la paternitat de la manera com estem acostumats a encarar els fenòmens socials, és a dir, volent analitzar el que diuen els estudis sobre el tema, volent-ne repassar la literatura, com diem nosaltres. Voldríem trobar respostes científiques a tot, sobre si cal dur els fills a un tipus d'escola o a un altre, si l'escola ha de ser més o menys estricta... De fet, hi ha una pila d'estudis que analitzen totes aquestes qüestions.

Carai, i vas arribar a cap conclusió?

Sí. Em vaig adonar que la majoria dels estudis donen una gran importància a l'ensenyament dels zero als tres anys. I, en canvi, en el nostre context no solem prestar gaire atenció a aquesta edat, quan sembla que aquests primers anys marquen de manera molt important el desenvolupament de les persones. Per tant, cal apostar per l'educació en les fases inicials de la nostra vida. De tota manera, els estudis també diuen que pesa enormement l'entorn familiar.

I, per tant...

Doncs justament per això, perquè l'entorn familiar té un pes tan important, la política pública que es fa sobre educació ha d'intentar garantir que tothom tingui l'oportunitat d'una vida digna.

Molt bé. Un cop has llegit tot això, què fas?

Doncs a l'hora de la veritat, tota aquesta teoria és força inútil, perquè t'acabes comportant com qualsevol altre pare. En el pla teòric tot funciona molt bé, però en la pràctica tots fem el que podem. A mi, concretament, el que m'interessa és veure en el meu fill el procés d'anar prenent consciència com a persona, veure com va descobrint el món. Per exemple, hi ha una cosa que jo anomeno l'alè de la descoberta.

I què és, l'alè de la descoberta?

És el fet que, quan el nen descobreix una cosa i l'observa amb atenció, se li accelera la respiració.

Carai, és cert!

És una respiració molt especial que fa quan està concentrat en una cosa que acaba de trobar. A mi això em fascina. Em deixa embadalit. O una altra cosa que em sorprèn és que ell ja recordi coses que jo no recordo.

Explica'm alguna cosa que t'hagi fet somriure.

Aquest estiu vam anar amb el nen a Londres i li va fer molta gràcia veure el Big Ben. Li va agradar tant que va allargar la mà perquè el volia agafar. Llavors va començar a entendre què era l'espai i va dir: "No arribo, no arribo". I aquesta és una broma que encara fem.

Quan te'l mires, què et fa pensar?

Doncs, per exemple, reflexiono sobre si el caràcter és una cosa que podem transmetre els pares. Fins a quin punt reconeixes en el teu fill actituds o maneres de comportament teves. Tot això ho penso perquè estic convençut que el que un nen veu a casa no és exactament el que es pensen els pares que veu el nen. Això mai encaixa del tot.

D'on treu cada nen el seu caràcter, vols dir?

Sí. Per exemple, la meva parella i jo som poc xerraires. Podem estar molta estona per casa treballant cadascú en la seva feina i sense dir-nos gran cosa. En canvi, l'Arnau no calla. Es passa tot el dia retransmetent el que li passa. Això és molt curiós.

T'ha desconcertat res, del fet de ser pare?

Crec que no. M'ha passat just el contrari. El que m'ha sorprès del fet de ser pare és com, tot i no saber d'entrada com s'han de fer moltes coses, les acabes fent amb tota naturalitat. Un cas és el tema de la son. M'havien avisat molt i tenia l'expectativa que seria dur, però al final no ho ha sigut tant. No dorms de la mateixa manera, esclar, però vas fent. T'acostumes a dormir en cicles de tres hores. Cap problema.