La cua de Quiró

Tot el cap de setmana fent deures

El meu nét Bruno, que acaba de fer 6 anys, la meva dona i jo ens hem passat tres dies fent deures. Aprofitant que jo tenia una xerrada a Madrid, ens en vam anar tots tres cap allà. El primer deure del Bruno era fer-se càrrec de la seva pròpia maleta. S’ha dit alguna vegada que viatjar amb nens petits és molt semblant a transferir presos perillosos d’un lloc a un altre: no pots despistar-te ni un segon. Per si de cas, el segon deure del Bruno era memoritzar unes instruccions precises i portar sempre a la butxaca una targeta amb els nostres telèfons.

A la meva xerrada vaig defensar que els fills (i els néts) són com els vaixells. El lloc més segur per a ells és el port, però no estan fets per a això, sinó per fer travessies cada vegada més llargues i exposades als capricis del clima. Créixer és adquirir recursos per saber aprofitar els vents i capejar els temporals. Però així com un vaixell no es fa a la mar fins que no està acabat, les persones ens anem acabant (sempre provisionalment) a mesura que anem assumint les nostres pròpies responsabilitats. El premi de la persona responsable és la confiança que es guanya entre els que l’envolten. Aquest era el tercer deure: gestionar la confiança que li donàvem per fer petites compres, triar el seu menú als restaurants o al bufet lliure de l’esmorzar, etc.

Jo participava en un acte que reunia més de vuit-cents pares i per facilitar-los la seva assistència hi havia un taller d’activitats per a nens. El quart deure del Bruno era participar-hi encara que no conegués cap d’aquells nens.

El deure més important de tots era visitar Velázquez al Museu del Prado. Sembla que li va agradar, però no el va entusiasmar. El que el va impressionar de debò van ser dues obres inesperades. Una d’elles, el Saturn devorant el seu fill, de Rubens, davant la qual es va quedar clavat i, estrenyent-nos amb força les mans, ens va preguntar per què aquell senyor s’estava menjant un nadó. Vam haver de fer ús de tots els nostres recursos per improvisar una versió d’aquest mite que fos dramàticament digerible per a un nen de sis anys.

Com que havíem de caminar molt vam haver de desenvolupar estratègies per fer suportables les distàncies. Aquí el Bruno es va trobar amb un deure gamificat, com es diu ara. Si volia que ens aturéssim a descansar, havia de dir una paraula màgica: “Otorinolaringòleg”. A les vuit del vespre ja érem a l’hotel: dutxa i escriptura, ja que calia escriure una llista amb les paraules que resumissin el que havíem fet al llarg del dia.

Com podeu veure, va ser un cap de setmana carregat de deures, però en abandonar l’hotel el Bruno ens va demanar que, sisplau, ens quedéssim a Madrid un dia més. Crec que això de fer deures amb els néts funciona. El Bruno va superar més que satisfactòriament les 3 hores d’anada i les 3 hores de tornada en tren. Em fa l’efecte que la majoria dels nostres veïns no es van adonar de la seva presència.