La cua de Quiró

Amb cap i peus

Per raons òbvies intento estar al dia de la literatura pedagògica de casa nostra. Hi ha de tot, que és el normal. I això vol dir que també es publiquen llibres molt interessants. Vull referir-me a dos.

El primer és 100 situacions extraordinàries a l’aula (Cossetània), de Jordi de Manuel i Paz Montserrat. És un llibre escrit amb afecte, i a les llibreries tant podria ser als prestatges de literatura com als de pedagogia. Recull un bon grapat de situacions quotidianes que formen la intrahistòria de l’escola, la lletra petita de la docència, que no ocupa titulars als diaris, però que és imprescindible conèixer si es vol tenir una idea de què és una aula. L’he devorat i m’he reconegut en aquestes històries que als docents ens reflecteixen molt millor que cap llei educativa. He passat de la riallada a la malenconia i de la malenconia a la reflexió perquè, sota una aparença irònica, és un llibre molt seriós.

La virtut de caminar

El segon és Caminar, de Jordi García Farrero (UOC). Tracta d’una activitat que al meu parer és tan educativa com la lectura o l’escriptura: la venerable virtut de caminar. Quan em trobo amb els que van ser els meus primers alumnes, a l’Escola El Cim de Teià, les anècdotes que hi apareixen sempre tenen a veure amb les nostres remotes excursions: aquella vegada que van travessar el Segre agafats a una corda o quan van descobrir un forn romà al costat de Premià. La vivència del paisatge ha sigut per a mi una activitat pedagògica essencial.

Deia Giner de los Ríos que no té sentit estimar la pàtria ideal si no se sap desxifrar “la pàtria circumdant”. La lectura del paisatge és, estrictament parlant, una lectura, i cal aprendre’n les claus, perquè el seu text és història viva. De tots els llibres d’educació que he escrit, del que més orgullós em sento és de Seguint les passes dels almogàvers, perquè és un exercici de lectura d’un paisatge. Doncs bé, el llibre de García és un petit tractat de la pedagogia del caminar, que és l’activitat imprescindible per comprendre el paisatge. La pàtria circumdant es llegeix amb tots els sentits i especialment amb els peus. Casualment la seva publicació ha coincidit amb Andar. Una filosofía (Taurus), del filòsof francès Frédéric Gros, que és una meditació sobre la invitació que ens fa Nietzsche a pensar amb els peus.