El cànon infantil

Harold Bloom és un crític literari dels Estats Units que va causar un gran rebombori quan va publicar el llibre El cànon universal . Saber què és el que fa que unes obres passin a la posteritat i d'altres a la secció reciclatge és causa de tsunamis als Estats Units, a Jakarta i a Catalunya. I segur que els escriptors i lectors alienígenes s'estan barallant pel mateix a la galàxia del costat. Un rebombori similar es va produir a la meva vida quan vaig descobrir que el cànon infantil no coincidia amb el que jo tenia entès.

Pizza

El dia que la gran dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) va declarar que NO li agradava la pizza el terra va tremolar sota els meus peus, el cel es va esquinçar en un llampec furibund i gairebé vaig perdre el coneixement. Després va resultar que estava molt baixa de pressió i que tot plegat havia estat un efecte col·lateral, però de totes maneres em vaig voler morir. Havia parit un MEC al qual no li agradava la pizza! La pizza! Què faríem els divendres al vespre, el dia universal de la pizza? Menjar torrons? I com podria viatjar pel món i asseure-la a qualsevol restaurant amb menú per a nens? Perquè si no li agradava la pizza segur que aviat declararia que els nuggets , allò indescriptible i tan útil que en un acte de fe admetem com a pollastre, tampoc li feien el pes...

Vaig fer un exercici terapèutic d'acceptació i els divendres ens vam dedicar a menjar el primer que se'ns va acudir. I un any més tard l'elementa, empipada com una mona, ens va recriminar que no ens hagués passat mai pel cap d'oferir-li pizza per sopar. Estàvem salvats... o no, perquè el petit dels MEC, a dia d'avui, es nega a menjar qualsevol tipus d'embotit i només transigeix amb el pernil dolç. Ja li podem passar per sota el nas el pernil ibèric més car de la xarcuteria, o el xoriço més flairós, o el fuet més nostrat que ell serra les dents, tossut.

Xocolata, gelats, contes

Llaminera com sóc em desconcerten els nens als quals no els agrada la xocolata. No em refereixo a la xocolata negra o a la de sabors estranys, com la xocolata amb romaní que em regalo de tant en tant. No els agrada ni la famosa crema de cacau, un aliment especialment dissenyat per a seduir les papil·les gustatives infantils. Sé que no sóc l'única que ha passat per aquest xoc. Fa poc, l'Oriol, un amic, em confessava estupefacte que la seva filla gran odiava els gelats. Qualsevol tipus de gelat!

Però després també hi ha una altra deriva de l'assumpte: quan pensem que els ha d'agradar, ja no un aliment, sinó una activitat en teoria incontestable. Vaig anar a explicar i a desvelar una mica com s'escriuen els contes a l'escola del mitjà i el petit dels MECs. Mentre m'esperava a l'aula on havia de fer l'activitat, un nen treballava amb una mestra. La mestra, el bibliotecari i jo vam parlar durant cinc minuts si aquell petit alumne s'incorporava a l'activitat o seguia amb la feina més específica amb la mestra.

Fins que a algú se li va acudir preguntar-li: "Vols quedar-te a escoltar uns contes?" Se li va formular la preguntar amb un to de veu que donava per suposat que diria que sí i per això la seva resposta, un "Nooo!" rotund i tintat d'un "però què dius, tu, ara!" ens va agafar per sorpresa primer, i ens va provocar un atac de riure als adults després. Un no que era una negació a l'encasellament, als adults llaunes que programem els nens i el cànon infantil.